En principi, a l’Església hi cap o hi
hauria de cabre tothom. Els primers que tenen o haurien de tenir lloc en
l’Església són els pobres i els qui pateixen per qualsevol causa, especialment
els qui pateixen pel fet de ser justos, és a dir, els qui són tractats
injustament i lluiten contra la injustícia; però també hi ha o hi hauria
d’haver lloc per als savis i els entesos i per als rics i els poderosos, a
condició que reconeguin la primacia dels pobres i els humils i n’acceptin el
lideratge. Però, hi caben, a l’Església, els depredadors i els qui xuclen la
consciència dels més febles o, simplement, dels qui no estan constituïts en
autoritat?
A l’Església, hi caben els pecadors,
és a dir, els qui reconeixen que ho són i s’esforcen per deixar de ser-ho. Dit
amb altres paraules, els pecadors “convertits”. “Convertiu-vos i creieu en
l’Evangeli”, és la condició sine qua non per a situar-se en el solc obert pel
messianisme de Jesús i deixar-se endur per l’empenta del seu dinamisme.
“Convertir-se” és el mateix que canviar de mentalitat, i mentalitat vol dir una
manera de pensar que regeix tota la vida de la persona. I si l’Evangeli diu que
cal canviar de mentalitat, això vol dir que no totes les mentalitats caben en
l’Església. Quines són aquestes mentalitats que no hi caben?
Segur que n’hi ha més d’una, però la
mentalitat que, per pura necessitat, no cap en l’Església de Jesús és la
mentalitat del poder absolut, que, malgrat estar revestit d’una vestimenta
proteccionista, s’imposa per la força
física o moral i exclou qualsevol mena d’instància crítica; el poder, doncs,
com a domini i no com a servei, un poder corrupte i que corromp, un poder que
pretén mantenir els súbdits en una permanent minoria d’edat. Tant hi fa que
aquest poder estigui dissenyat per a dominar individus com per a dominar
pobles: de fet, en el segon cas, sovint el poder es revesteix d’un
universalisme pretesament solidari, que oblida o no vol saber que l’autèntic
esperit universal i solidari ha de poder comptar amb un pam de terra on arrelar
i créixer diferenciat – que no vol dir
oposat – a la resta.
No hi caben, doncs, totes les
mentalitats. En canvi, en l’Església hi ha lloc per a totes les sensibilitats,
que és una cosa molt diferent. La sensibilitat està feta d’accents, i l’accent
és l’afirmació de la personalitat que enriqueix la col·lectivitat i que permet
descobrir en l’altre una manera de veure les coses i una manera de valorar-les
que constitueixen el fons compartit d’aquesta mateixa col·lectivitat. La
varietat d’aquestes sensibilitats constitueix la gran riquesa de l’Església.
A l’Església hi cap tothom però no hi
cap tot. L’Església no pot ser un magatzem, però tampoc no pot ser ni ha de ser
un supermercat on s’ofereixen tota mena de productes al gust del consumidor. A
l’Església hi hauria d’haver un cartell que digués més clarament: “Aquest
producte, aquí, no el trobareu”, encara que aquesta advertència comporti perdre
clients. Perquè hi cap tothom, hi caben totes les sensibilitats, sense
excloure’n cap. És la simfonia suscitada misteriosament per l’Esperit, que no
vol ofegar cap veu ni cap nota, sinó que tot ho situa en el lloc adient en
benefici de tots. Reconec, però, que, en la pràctica, una actitud com aquesta,
una actitud harmonitzadora, no és fàcil. Els responsables de la comunitat que
hi treballen són els autèntics constructors de l’Església de Jesús en aquest
món. L’uniformisme – no pas la
uniformitat – sempre serà rebutjable.