Lluc ens havia
deixat la setmana passada amb la pregunta a flor de llavis. Si és així, si és
que ja ha arribat el “moment”, si el “futur” està tocant a la porta i a punt
d’entrar – i és impossible posar-li
fronteres o distreure’l amb qualsevol niciesa -, què hem de fer? És com la
dona, que està a punt d’infantar i que sent que li ha arribat l’hora, i
aleshores no sap què fer, mig atabalada, mig desorientada. I és que no n’hi ha
prou en “saber” les coses, perquè les hem estudiat o ens les han explicat, quan
aquestes coses ens arriben i ens cauen al damunt, i “sentim” que la terra
tremola sota els nostres peus, que del cel cauen llamps a tort a i dret, que el
sortint de la roca on ens havíem agafat atemorits o que les persones i les
conviccions més segures ens han fallat. Així, doncs, què hem de fer?
La crisi, la crisi que ens afecta a
tots, per bé que no a tots de la mateixa manera, la crisi que ha posat al
descobert l’enorme estupidesa col·lectiva de creure que podíem “progressar”
indefinidament i que podíem lligar “gossos amb llonganisses”, la crisi
econòmica, especialment, però també la crisi de valors, la crisi política, la
crisi religiosa, la crisi, en definitiva, que ha esdevingut un carreró sense
sortida; i la crisi suscita la mateixa pregunta: així, doncs, què hem de fer? I
la crisi s’ha tornat cridòria – i en la
cridòria la veu que es deixa sentir menys és la veu dels que més pateixen -, i
tots plegats, sovint, semblem una colla de bojos. I no deixa de ser curiós – o, millor, no deixa de ser molt preocupant
– que es vulgui sortir de la crisi
tornant al model d’abans! La dona està a punt d’infantar i pateix els dolors de
part, però en lloc de buscar la resposta a la pregunta en l’infant que està a
punt de néixer, la busca fora, no sé a on, però sempre esperant que la solució
l’han d’aportar els altres.
M’ha semblat rabiosament actual la
paraula del profeta Sofonies: “No tinguis por, Sió, que les teves mans no
defalleixin, el Senyor, el teu Déu, el tens a dins. Ell és poderós i et salva.
Per tu se sent joiós i alegre; per l’amor que et té, no et vol blasmar; per tu
està content, i crida de goig.” (So 3,17). La solució, poble meu, la tens dins,
la solució la tens en el futur que des de fa molt de temps s’està covant dins teu
i que, malgrat ser la solució, et fa xisclar com la dona quan infanta.
Així, doncs, què hem de fer? I Joan
dirà als uns i als altres: sigueu justos i honrats, compliu els vostres deures,
sigueu austers i generosos, renoveu el sentit de la fidelitat a la terra, a les
persones, al món, i, si us plau, mireu d’obrir-vos, pels camins que sigui, a
l’espai inexplorat de la “invocació” on només resideix la gratuïtat absoluta.
Per això Joan afegeix una precisió, segurament la més important: “Ve el qui és
més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les
sandàlies” (Jn 3,16).
No és cap contradicció. L’infant que
la dona porta a les entranyes és ben bé fill seu, però, si ho és, és ben bé
perquè ella prèviament ha estat receptacle d’alguna cosa que no és seva. Res no
és nostre, si prèviament no ho hem rebut. I sempre “el qui ve” és més “poderós”
que qui el rep.
Una pregunta: ho sap, l’Església,
això? ¿Sap que el Salvador que porta dins li ve de fora?