Posted by manelmar on 08 Febrer, 2012 13:54
Aquests dies la Joana, amiga i companya de moltes idees i dèries, m’ha fet arribar un text del llibre: Teatre de la natura. Paisatges i marines. Botànica i zoologia d'Antoni Rovira i Virgili. 1928. Edicions la Mirada. Impremta Joan Sallent. Sabadell. 182 p.
Hem seguit, amb pas molt lent, un camí sinuós, limitat a les seves dues vores per marges vells no gaire alts... Els marges vells! Són l'arqueologia del camp. Són els testimonis de la vellúria dels conreus. Molts marges d'aquests haurien d'ésser declarats monuments nacionals, per tal que tinguessin una protecció eficaç contra les mans impies dels bàrbars destructors. Qui no estima els marges vells, no estima la terra, ni sent la poesia rural, ni comprèn l'esperit del paisatge. El dia que a la terra nostra no hi hagués, per separar les propietats, i per contenir les feixes, i per delimitar els camins i caminets, aquests murs rústics de pedres velles, s'esvaïria un dels millors encisos que té el camp per als nostres ulls. La terra ampla i seguida, es fa monòtona. La corba dels vessants de la muntanya sembla un gep monstruós. Però si dividiu els trossos de la terra llisa i escaloneu els pendents amb la ratlla dels marges de pedra seca, pla i muntanya es tornen més graciosos, més amics, més humans. I aquelles pedres arrenglerades i apilades amb una certa llibertat rítmica, s'adiuen tant amb la terra i amb les plantes, que tot plegat forma un conjunt harmònic. Les pedres velles, trencades irregularment en llur origen, daurades pel sol, rosegades per la humitat, són un producte de la terra, com les herbes i com els arbres. Les pedres trencades de poc, pel ferre o per l'explosiu, són com bocins de carn esqueixada, nafra viva per tots els costats; llum i vent, sol i serena, pluja i rosada, guareixen, al cap de molts anys, la ferida horrible. El roc que era un fragment, adquireix una personalitat pròpia i distinta, i esdevé una unitat individual en el món de les pedres, com el carreu ben tallat i polit. Per fer cases, tant a ciutat com a vila, tant a vila com a pagès, no hi ha res millor que els daus de pedra formant parets nues, ben nues, sense la ronya crostissera de l'arrebossat amb vil morter. Però per fer murs al camp, no hi ha res com les velles pedres amb pàtina i amb molsa. Una pedra d'aquestes hauria de valer més que una rajola o un maó. No hi ha cap ceramista que amb el fang i el foc pugui fabricar un material per a la construcció de marges comparable a les pedres dels nostres amors. Si no tinguéssim por d'ésser massa subversius, cridaríem en la soledat del camp: “Fora les parets de pedra i calç! Fora les parets de maons! Fora la geometria i el dibuix lineal en els murs dels conreus! Fora els filferros amb punxes! Fora, encara més, aquests coronament de miques de vidre, que la por sòrdida i cruel posa dalt de tot de les parets!” El mur de pedra rústega, primera arquitectura de l'home prehistòric, és encara avui, passats els milenars, el més digne company de la terra. Caldria que els agafessin, als pagesos modernistes i als hisendats filisteus que desfan els marges vells i empastifen amb argamassa les pedres seculars que han vist la naixença, la creixença i la mort de les generacions d'homes i d'arbres. Aquestes pedres mereixen respecte i afecte. Qualsevol test de terrissa antiga té una vitrina als museus. ¿I no val més la pedra envellida que totes les terres cuites? Cap vernís, cap esmalt, cap feina de punxó o de pinzell o de cisell en la ceràmica, no té la noblesa i la glòria del revestiment d'aquestes pedres rònegues dels vells marges, que són fidelíssimes filles de la terra aspra i amorosa que les va crear.
Posted by manelmar on 27 Gener, 2012 09:12
El 22 de gener vaig tenir la sort de poder guiar una sortida organitzada per la Secció Excursionista del Club Atlètic Espluguí amb l’objectiu de conèixer les cabanes de volta i altres construccions rurals del terme de Solivella.
La tasca divulgativa sobre aquest Patrimoni Rural crec que és força important i que activitats com aquesta o de similars ajuden a redescobrir aquestes construccions i començar a veure-les com una part més del Patrimoni Cultural que cal preservar.
Posted by manelmar on 02 Gener, 2012 20:13
Us presento un
llibre digital sobre la combinació de tres elements i el seu resultat. Espero
que us agradi.
Posted by manelmar on 29 Desembre, 2011 19:44
Feia temps que
tenia constància de l’existència d’un rellotge de sol al monestir de Poblet, si
bé no coneixia a ningú que l’hagués vist. Finalment, i gràcies al Pare Lluc Prior
del monestir, he pogut contrastar la seva existència i aquí us presento les
imatges.
Es tracta d’un
rellotge de sol declinat amb orientació Oest i esculpit sobre pedra l’any 1715.
Es troba situat a la espadanya d’un campanar al costat del cimbori del monestir
i es visible des del claustre, però no a simple vista, ja que es troba molt
desgastat i hi ha molta distància.
Amb la recerca
d’aquest rellotge de sol hem recuperat de l’oblit un altre rellotge de sol del
monestir, si bé d’aquest només queden alguns fragments de pedra conservats en
unes dependencies del mateix monestir.
Posted by manelmar on 28 Desembre, 2011 09:11
El mas Garriga és un més dels molts masos abandonats i semi derruïts que trobem a la comarca.
Com la major part dels masos, aquest tenia el seu propi forn de pa i cups de vi.
És una llàstima veure com els estàndards de la vida rural van caient. Primer són les teules que volen per fortes ventades, després les goteres de la pluja, el pes de la neu i mica a mica aquella robusta construcció inicia un procés cap a la seva desaparició.
Posted by manelmar on 04 Desembre, 2011 11:24
Darrerament els
montblanquins ha recuperat un espai molt freqüentat anys enrere i que és
trobava completament abandonat. Es tracta de la font de la Ceba, a la vora del
riu Francolí.
L’ajuntament de
Montblanc ha senyalitzat el recorregut, tenint dues opcions per anar-hi. Des
del final del pont Vell, per l’antic camí de l’Espluga o pel camí de la
Perellada.
L’entorn de la
font amb els grans plataners, albers i salzes a la vora del Francolí és força
acollidor.
Posted by manelmar on 09 Novembre, 2011 13:08
La Diputació de Tarragona esta digitalitzant algunes de les seves publicacions. Aquí teniu l'enllaç a l'opuscle Camins històrics i tradicionals, un treball de Rafael López Monnè que val la pena de llegir i també de gaudir veien les fotografies i dibuixos del mateix.
Recordar també que aquest treball sobre camins històrics i tradicionals compta amb una exposició itinerant de la Diputació de Tarragona.
Posted by manelmar on 25 Octubre, 2011 09:53
Avui fa un any que vaig iniciar aquest bloc amb la idea d’anar penjant noticies, iniciatives, pensaments i donant a conèixer part del ric patrimoni cultural, rural i natural de la Conca de Barberà.
Durant aquest any he fet 50 entrades al bloc, amb una mica de tot. Pels comentaris que he anat reben, tant dins del bloc com personalment, puc dir que em sento més que satisfet d’haver fet aquest pas. Aquest període d’un any també ha coincidit amb dues iniciatives molt interessants en les quals també he participat amb les meves col·laboracions i aportacions sobre el món del patrimoni rural. Aquestes iniciatives són “La Conca 5.1” i “L’Agenda 19”. Tinc la sensació, després d’anar recollint comentaris i veure com algunes iniciatives tiren endavant arribant cada cop a més gent, que mica en mica va quallant el sentiment d’estima a la nostra comarca, agafant personalitat pròpia i volen diferenciar-nos d’altres comarques que han malvenut el seu entorn i patrimoni. Aquest és l’inici d’un llarg camí per tal que aquesta consciencia sobre quina Conca de Barberà volem preservar vagi arribant a més persones i arribem a temps. Esperem que no se’ns faci de nit !!!
Posted by manelmar on 21 Octubre, 2011 11:33
Posted by manelmar on 18 Octubre, 2011 08:51
