Beneït el qui ve en el nom del Senyor

L’evangeli de Mateu, en el relat de
l’entrada de Jesús a Jerusalem, fa que tota la ciutat, inquieta i inquietada,
es pregunti: “Qui és aquest?”. La multitud havia aclamat Jesús com “el qui ve
en nom del Senyor”, i ho havia fet amb l’Hosanna, una paraula que era
originàriament era una petició d’ajuda, equivalent a “salva’ns! (vegeu el salm
118,25), però que més tard es convertí en aclamació messiànica. La pregunta,
doncs, anava més enllà i pretenia saber qui era “aquest” Messies aclamat, en un
moment en què pul·lulaven una colla de messies. I la resposta de la multitud va
ser molt clara: “Aquest és el profeta Jesús, de Natzaret de Galilea” (Mt
21,10-11).

 

La resposta, segurament, no podia
calmar la inquietud de la ciutat que havia fet la pregunta. La resposta
unia dos extrems que semblaven incompatibles: “profeta” i “Galilea”; les
autoritats jueves ho afirmen clarament, tot responent a la intervenció,
favorable a Jesús, de Nicodem: “¿Tu també ets de Galilea? Investiga
l’Escriptura i veuràs com de Galilea no en pot sortir cap, de profeta” (Jn
7,52). Però la resposta és contundent: el Messies aclamat no és un profeta
reconegut pels qui detenen el poder, sinó un profeta obscur, entre els signes
d’identitat del qual hi ha un origen absolutament irregular: és un galileu de
Natzaret. La gent, la gent menyspreable que anava davant d’ell i els qui
seguien darrere, sabien qui era, i quan la gent reacciona és perquè enmig
d’ella ha sorgit alguna cosa que els ha convençut: el sentit de la gent mai no
s’equivoca.

 

Però, rere aquest nom, Jesús, hi ha
una persona que ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la
Llei (Mt 7,29), un home a qui fins els vents i l’aigua obeïen (Mt 8,27), un
home que recorria totes les viles i pobles, ensenyant a les sinagogues la bona
nova del Regne i guarint malalties i xacres de tota mena (Mt 9,35), que curava
coixos, cecs, muts i molts altres malalts (Mt 15,30), i que tornava la vista
als cecs (Mt 20,34). Rere Jesús no hi ha una institució que li doni suport, ni
un programa que l’avali, ni un maquillatge que el faci atraient: Jesús fascina
per la seva senzillesa, per la seva bondat, per la seva coherència, per la seva
autenticitat. I per això la gent sabia que Déu era amb ell.

 

A mi em sembla que aquests són els signes que fan creïble el papa
Francesc: no hi vull insistir, perquè són moltes les veus que ho han
subratllat. Penso, però, que la credibilitat del papa Francesc és indissociable
de la de la institució que, si més no tal com és percebuda, representa. I això
ja són figues d’un altre paner. Segur que l’Església té una paraula per dir en
la societat d’avui, la catalana i l’espanyola, però aquesta paraula no hauria
de tenir només l’aval del fet que hi ha una majoria de ciutadans que són
catòlics, sinó l’aval d’una línia de conducta inspirada en la denúncia
profètica i en l’opció preferencial pels pobres.

 

Quant de temps dura l’aclamació
popular? No ho sé. En el cas de Jesús va durar escassament sis dies i, al
final, l’”hosanna” es va transformar en el “que el crucifiquin!” (Mt 27,22-23).
Tothom és vulnerable, tothom pot canviar radicalment de manera de pensar en un
espai de temps molt reduït i són molts els factors que hi poden intervenir. Que
ningú no es pensi que una percepció favorable d’un papa i d’una Església tenen
l’èxit assegurat. En qualsevol cas, l’adhesió a Jesús, la resposta creient a la
seva persona i al seu Evangeli, no és automàtica. Aquesta resposta és fruit de
la gràcia, i la gràcia exigeix la conversió del cor.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>