Xavier Sabaté

Intervenció al Consell Nacional del PSC dissabte 11 de novembre de 2.006

Avui fem història, companyes i companys en un dia en què tenim els darrers dos Presidents de la Generalitat de Catalunya: el qui encara ho és i el qui d’aquí a pocs dies ho serà. El PSC ho ha de valorar com és degut perquè avui escrivim una de les pàgines més belles de la nostra història

I tornem a fer història perquè tornem a fer una contribució impagable al catalanisme i a la unió civil del poble de Catalunya: essent el pal de paller de l’Entesa que ha de fer possible la Catalunya ampla i gran en la qual hi càpiga tothom, l’antítesi de la Catalunya tancada i petita que hem conegut durant 23 anys que ha allunyat milers de catalans de les institucions i del projecte d’una Catalunya de tothom. En el centenari de " la Nacionalitat catalana " de Prat de la Riba, hauria estat injust que Artur Mas, que no sap ni qui era Prat – eh, Isidre Molas ? - , hagués estat President de la Generalitat. Hauríem continuat amb la Catalunya petita de CiU en la qual se sentien forasters i aliens al projecte de país milers i milers de ciutadans

Tornem a fer història perquè demostrem que al PSC som sobirans. Els titllats de sucursalistes, que mai no ho hem estat, hem demostrat la nostra sobirania. I aquells que ens acusaven – ells que sí que ho han estat sempre de sucursalistes – han quedat definitivament en evidència suplicant a Madrid que ens cridin l’atenció per sucursalitzar així Catalunya. No tenen vergonya. Com diu el company Francesc Vallès, en aquestes eleccions s’ha demostrat que el nacionalisme antipàtic té un sostre. Per ells faran ¡¡¡

I tornem a fer història com Joan Reventós renunciant en pro de Tarradellas,

I tornem a fer història com quan vàrem ser decisius per fer una sola xarxa escolar que no discriminés ningú per raó de llengua

I tornem a fer història com quan hem fet l’estatut de Maragall – perquè la història l’acabarà coneixent com l’estatut de Maragall. Perquè sense Pasqual Maragall no s’hagués fet i en aquesta casa ho direm així i arreu de Catalunya se li reconeixerà.

I tornem a fer història perquè ara tornem a deixar la nostra petjada perquè fem president a una persona que significa un abans i un desprès, que amb la seva elecció eleva a la categoria d’iguals a milers de persones que, ho sàpiguen o no, eren vistos amb recel encara. I bé que ho sabem nosaltres que hem sentit al llarg de tota la campanya tantes coses més enllà de les oficials per part dels nostrs adversaris.

I tornem a fer història perquè mai Catalunya ha tingut un president que simbolitza tan bé la igualtat a un país que mil.lenàriament ha tingut originaris i nouvinguts. I ho fem amb una persona provinent del món del treball que tant valorem en aquesta casa perquè som el partit dels treballadors, de la gent que creu en la igualtat de veritat i en el treball per assolir l’autonomia personal.

Tenim problemes i no acabem de sentir-nos satisfets del tot. Em felicito que una part important del discurs del futur President l’hagi ocupada el fenomen de l’abstenció. L’hem d’estudiar a fons, com el vot en blanc i el nul i l’aparcició de nous fenomens per primera vegada. I proposo que el nou Govern creï un dispositiu amb aquesta comesa. Però els resoldrem, continuarem fent història perquè farem que tots els catalans se sentin orgullosos de pertànyer a un sol poble: evitarem la fractura social i aconseguirem la cohesió que hem proclamat: assumim el repte i ho assolirem

Amigues i amics, el nostre lema de campanya hauria estat més complert desprès del que acabo d’explicar si en lloc de dir: “ Ningú no farà més pels catalans “ hagués dit: “Ningú no ha fet més ni farà més pels catalans “ Diguem-ho amb orgull. Moltes gràcies

Mas ens proposa una casa ben petita i incòmoda en la qual només poden viure-hi ell i els seus. El problema que té és que som molts els i les qui volem viure a la mateixa casa que ell malgrat que ens l'haguessin convertit en una sucursal del PP i se'ns volguessin vendre l'aigua, ens embrutessin l'aire que respirem i que cada cop deixessin més gent al jardí i a la pallissa.

Mas s’enfada perquè pensa que si tots hi volem viure llavors se sentirà incòmode perquè no tenim els mateixos costums ni la mateixa manera de pensar que ell.

Per això ha passat tants anys ell i els seus sense voler ampliar la casa i fins i tot posant-nos traves i dificultats als qui – mira que som tossuts – continuem entestats en viure al mateix habitacle. Ens han fet la vida impossible tant com han pogut però nosaltres ens l’estimem perquè és la dels nostres pares, la dels nostres avis o simplement perquè alguns que també han contribuït en la seva construcció, l’han escollit per quedar-s’hi i no volen marxar perquè consideren – i tenen raó – que també és la seva.

Altres són al jardí o a la pallissa i, com que no s’han sentit cridats a la casa i veuen el que ha passat durant 23 anys, no acaben de sentir-se interessats en viure-hi. De tant en tant se’ls ha dit que parlin la nostra llengua perquè quan sortim al carrer tots puguem sentir-nos més còmodes i perquè tenim por que si ells no la parlen, com que cada cop són més, potser el català podria estar en perill algun dia. Però mentrestant els continuem tenint al jardí i a la pallissa sense habitacions còmodes com les nostres ni metges ni escoles ni residències per la gent gran. Una part important d’ells acostumen a tenir una taxa d’atur més alta, menys oportunitats de formació, més malalties i més mortalitat però aquestes coses s’acostumen a tapar i no se’n parla gens perquè fereix la nostra sensibilitat.

Durant els darrers dos anys i nou mesos han vingut uns altres que han dit que hi posarien remei per tres motius:

- perquè tenen una ideologia diferent i són solidaris

- també perquè diuen que si continua la cosa així algun dia ens passarà com als francesos que de cop i volta han vist com cada cap de setmana hi ha revoltes provocades per gent que se sent exclosa i marginada.

- i també perquè és l’única manera de conservar la casa que vàrem heretar els qui ja som d’aquí des dels tataravis i no se’n vagi a campistraus.

Tot això es decideix el proper dia 1 de novembre i, ves quina paradoxa, en bona mesura depèn de la gent que viu dins i fora de la casa. En aquests moments ignorem si tothom haurà entès que un dels principals problemes – si no el principal - que s’ha de resoldre durant els propers anys és aquest i tot dependrà de quanta gent vagi a votar.

Mas està per la casa petita i que només hi siguin els seus i aquells que som tossuts i ens hi quedaríem encara que tornessin aquells temps en què Mas es mirava des del balcó com Montilla i milers com ell ens jugàvem el físic als carrers i a les fàbriques, a la universitat o treballant gratis o pagant de la nostra butxaca en entitats cíviques o en empreses algunes de les quals han servit perquè gent de la seva en visqui còmodament

Montilla està per la gran en la qual hi càpiga tothom i ha d’acabar la campanya sentint de Mas que si és candidat és gràcies a les polítiques d'integració de CiU. Sento vergonya i en sentiré més si el sr. Mas és president del meu país. Ja no per la seva prepotència sinó per la seva miopia per la seva falta de projecte i pel perill que suposa per la continuïtat de Catalunya com a país. I que no em vingui ningú dient que això passa perquè els qui volem la casa gran no hem estat capaços de convèncer el conjunt del país de la necessitat de canvi i hem permès aquesta situació durant tant de temps o no l’hem solucionat en 32 mesos – no ha arribat a tres anys, enteneu ? - . Ja tenim un forat al pit de fer tant de mea culpa però la principal responsabilitat ha estat dels qui han romàs 23 anys – un quart de segle- al poder.

Ara demanem continuar quatre anys més per demostrar que sabrem fer la casa gran de tal manera que fins i tot Mas s’hi sentirà còmode. Després ja li deixarem canviar la distribució o pintar-la com li plagui però si no hi ha més superfície no hi podrà cabre tothom i del que es tracta en primer lloc és d’això.

1 – Perquè les campanyes tenen oscil·lacions, pujades i baixades. El nostre principal adversari va començar molt més aviat que nosaltres al juliol i des que ha començat la campanya pròpiament dita el dia 16 han iniciat la seva davallada:

- perquè els ciutadans estan cansats del seu missatge buit de contingut

- perquè el candidat Mas ja ha donat de si el que havia de donar i la veritat és que no dóna per gaire.

- Perquè ha quedat de manifest que les seves addicions pel PP – algunes d’elles desconegudes i desvetllades ara com les reunions de Doñana – són insuperables

- Perquè dia si, dia també ens ofereixen proves d’una manera de ser i de fer que provoquen el rebuig de la societat catalana. En paraules de l’alcalde de Reus: “ no transmeten humanitat i això és molt important en política “.

- Vejam els principals exemples: el ja tristament famós DVD, l’acudit d’anar al notari per desmentir que no pactaran amb el PP, cosa que no s’acaba d’empassar ningú, els debats en què participen o, a casa nostra, el desig del sr. Nadal de llançar a un forat a la consellera Tura.

2 – Per contra, els socialistes

- Cada cop els ciutadans coneixen més i millor el nostre candidat Montilla

- Els catalans i les catalanes saben que no cal que aquest vagi al notari sinó que inspira confiança, sinceritat, honestedat i que és home de paraula.

- En la mesura que hem anat divulgant l’obra de govern, s’ha vist que aquesta, en menys de tres anys, ha estat molt notable

- Ens veuen sense prepotència ni supèrbia, segurs de les nostres propostes.

- Sense pretendre que som els únics que podem governar i molt menys salvar Catalunya, els ciutadans cada cop esta més convençuts que som l’opció més convenient davant les altres possibilitats que apareixen: un govern de dretes CiU-PP o un front nacionalista CiU-ERC.

- Perquè hem demostrat que sabem fer crèixer econòmicament el país, perquè som la garantia d’unes polítiques socials avançades a l’alçada del segle XXI i d’unes mediambientalment progressistes que preserven el medi i busquen l’estalvi i l’eficiència de l’aigua i de l’energia aprofitant la renovable.

- Perquè ara més que mai necessitem la cohesió social sense la qual la pròpia Catalunya estaria en perill i ningú veu el sr. Mas dirigint un projecte d’aquesta envergadura. Els seus xecs no afavoreixen la cohesió sinó que eixamplen les diferències i provoques més marginació.

- Perquè els socialistes parlem dels valors més alts, dels que tenen més sentit, dels més humans. El sr. Mas quan li van preguntar per una utopia va respondre aquest estiu a Tarragona: “ una societat sense enveges “. Nosaltres parlem de solidaritat, de tolerància, de cohesió social, d’igualtat d’oportunitats... No hi ha color

1 – CiU no és nacionalista sinó una coalició de dos partits que pacta amb el PP i n'és la seva sucursal sempre que pot pactar-hi. Un PP que encara es resisteix a condemnar el franquisme, que té com a fundador un sr. que formava part d’aquells consells de ministres de Franco que condemnava a mort fins al final dels seus dies. Un PP que ha impugnat el nostre Estatut de dalt a baix i que durant dos anys ens l’ha menyspreat i desprestigiat arreu d’Espanya creant-nos greus perjudicis morals, econòmics i de tot tipus.

2 - Si CiU fos nacionalista, ara no faria la comèdia d’anar al notari per veure si a través d’un fedatari públic fa creure que no tornarà a pactar amb el PP de qui és totalment sucursalista.

3 - Si CiU fos nacionalista rebutjaria el pacte de dretes amb el PP que li supliquen sectors molt poderosos de la dreta catalana, espanyola i internacional. És a dir, és sucursalista de partits, de persones i de corporacions que queden ocultes i en moltes ocasions ni en coneixem la seva identitat.

4 – Amb aquesta política de dretes les diferències socials s’eixamplen i la igualtat d’oportunitats disminueix. És una política condicionada per sectors dominants de la societat que no afavoreix la cohesió social sinó l’exclusió i la marginació progressiva.

5 - És la pitjor manera de fer país. Perquè nombrosos sectors socials resten fora del projecte de la Catalunya que volem. I perquè Catalunya o és cohesionada o no serà. Això hauria de desitjar i promoure un partit que fos nacionalista de veritat

6 – Si hi ha sectors socials al marge, un dia o altre reaccionaran contra la resta. O en el millor dels casos la seva indiferència acabarà posant en perill la pròpia existència de Catalunya a pocs anys vista

7 – Si fos CiU nacionalista no hauria renunciat a revisar l’Estatut com va fer firmant amb el PP l’anomenat pacte del Majèstic amb l'acte més sucursalista que s'ha vist mai a Catalunya des de fa segles

8 - Si fos CiU nacionalista tindria uns referents ideològics. No hi ha un partit nacionalista seriós que no es refereixi a la tradició en la qual s’inclou ell mateix i no deixa de referir mai els personatges que l’inspiren. Però CiU no en té com no sigui Jordi Pujol i només tenir-ne un és ben poca cosa. Artur Mas mai no en cita cap.

9 –Si CiU fos nacionalista no hauria tingut el desvergonyiment de traspassar diners de Benestar Social a publicitat i promoció del propi Artur Mas quan aquest era conseller en cap i ja era candidat a presidir la Generalitat l’any 2.003. Si CiU fos nacionalista algú, encara que fos algun afiliat de base hauria protestat davant aquest menyspreu als més necessitats de la nació.

10 - Si CiU fos nacionalista ens presentaria un candidat amb un full de serveis al país ben ple. Ben al contrari, la pàgina d'Artur Mas a Internet mostra una orfenesa monumental en aquesta qüestió. L’apartat “biografia política” començava fins fa pocs dies dient:” El 1.977 va quedar profundament impressionat per la manifestació de l’11 de setembre “ No ens aclaria si hi havia participat i si no ho deia és que es devia quedar a casa.

Ara, davant el ridícul que produïa aquesta suposada iniciació a la política ho han eliminat però també comença la seva biografia política de forma gloriosa: “ L'any 1982, el mateix any en què es va casar, va entrar al sector públic, al Departament de Comerç, Consum i Turisme “ S’entèn que era la seva feina ben remunerada i a dit, no ?

11 - Si CiU fos nacionalista ens presentaria un candidat amb una mica – tampoc no cal molta- de trajectòria de servei al país. Ens conformaríem amb una mica de lluita per les nostres llibertats, amb la seva participació amb algun dels milers d’esdeveniments que s’han succeït des que el sr. Mas té ús de raó. Per no demanar tant – i ja que en política no ha pogut ser - , ens conformaríem amb la seva participació en alguna entitat cultural, esportiva, cívica... – això sí, on en lloc de cobrar es pagui amb diners o amb temps o aportant idees, treball i esforç -

12 - Si CiU fos nacionalista ens presentaria un candidat amb una mica més d’altura de mires i de valors. Perquè quan al Diari de Tarragona li pregunten aquest sis d’agost passat per una utopía, el periodista explica la reacció d'Artur mas d’aquesta manera: “ Pausa larga mientras mira el horizonte y piensa”. I a continuació ve la resposta : “Una sociedad sin envidias ” No calia que mirès tant l’horitzó ni que pensès tant perquè s’entèn tot, no ? Mira que hi ha coses per dir. Conec persones de dretes com ell que són més ben intencionades i amb uns valors més consolidats. Un nacionalista de veritat estima més la pàtria i els seus habitants que no pas a si mateix.

Per cert, en la mateixa entrevista diu: “Acabo de fer 50 anys, tinc experiència i he rebut moltes garrotades “..... sense comentaris.

13 – Si fos CiU nacionalista no ens hauria deixat després de 23 anys de mal governar-nos, un país sense aigua de qualitat per a ús de boca ni sense depurar les residuals i no ens hauria venut l’Ebre convertint-se en una veritable sucursal de Madrid del PP.

14 – Si fos CiU nacionalista valoraria més que els nouvinguts usin el català encara que no sigui perfecte. I els felicitaria, els animaria i els qualificaria com ciutadans exemplars perquè s’han esforçat i sacrificat per incorporar-se a la cultura de la nostra nació.

15 – Si fos CiU nacionalista no establiria gradació en el catalanisme de ningú, no dividiria els ciutadans en bons i mals catalans. I si fossin patriotes de veritat serien els primers en valorar que es presentin candidats a presidir el país persones que no han nascut aquí perquè és un signe de normalitat d’una nació que és capaç de construir una comunitat nacional sense exclusions de ningú.

16–Si fos CiU nacionalista no ens hauria deixat a la cua d’Europa i d’Espanya en matèries que hauríem pogut estar capdavanters com en tenir una bona Administració Pública, o en energia renovable, o en investigació o en polítiques socials avançades.

17 - Si fos CiU nacionalista ja hauria canviat radicalment de política fa anys i hauria anteposat els interessos del país als de partit i als d’alguns personatges de la seva coalició. Però han estat incapaços de, com diuen que volen ara, governar bé aquesta pàtria “ tan petita que la somnio completa “ que deia el poeta. Si durant 23 anys no van ser capaços de governar-la bé, com volen que ens ho creiem ara per molt que vagin al notari ?

L'amic i company Francesc Vallès em diu diumenge a la nit per telefon que tenim el deure històric de demostrar que és possible un govern catalanista i d’esquerres.

I jo afegeixo que ara i per a les generacions futures. Si no fos així, Catalunya renunciaria a l'alternança política i social per romandre -potser altre cop durant dècades- en una sola concepció del país, una sola manera d'organització social, una única concepció de la cultura, de la creativitat, dels costums o de l'imaginari col.lectiu.

I les inèrcies de tants anys passats, els vicis propis de tant de temps a l'Adminsitració de la nostra nació s'incrementarien i esclerotitzarien el nostre cainar fins la paràlisi.

Però encara hi hauria un pitjor: nombrosos sectors del nostre país s'acabarien desentenent definitivament del projecte col.lectiu de país que hem de construir divers però omnicomprensiu, on hi càpiga tothom. Aquí ens havien dut durant 23 anys. Amplíssims sectors de la societat catalana no senten com a propi el batec del nostre país, les seves pulsions, els seus projectes.

Podem amagar el cap sota l'ala, però el 18 de juny, com en totes les ocasions en què es consulta el poble català en eleccions d'àmbit estrictament català, l'abstenció va ser molt alta. I quan cridem els ciutadans a participar dels projectes col.lectius, ja siguin culturals o cívics, milers i milers dels nostres homs i dones se'n desentenen.

Per això els hem d'anar a buscar siguin on siguin. A Antena 3, a Tele 5, a la Rai o a la BBC. O és que algú prefereix tenir totes aquestes persones al marge i enir un país petit i esquifit, d'una minoria de només convençuts ?

I els i les haurem d'anar a buscar amb polítiques socials i culturals avançades, única manera de facilitar la cohesió i la integració.

Ahir dilluns 9 d'octubre vaig dir al programa Oracle de Catalunya Ràdio totes aquestes coses i fins i tot que si només penso en la conveniència del nostre país, desitjo una alta participació a les eleccions encara que no guanyi el meu partit. Exactament vaig dir que " preferiria una victòria de CIU amb un 80 % de participació abans que una del PSC amb només un 50 % " Clar que és parlar en hipótesi i que és gairebé impossible que es doni. Perquè CiU ha basat les seves victòries en la baixa participació i en l'exclusió de milers de catalans del projecte comú. I em temo que ara tampoc no desitja gaire una afluència massiva a les urnes. Tistes victòries les que ha aconseguit aquests anys per bé que legals i inapel.lables. I d'acord que tots tenim una part de responsabilitat en aquesta circumstància. Però aquells que durant tant de temps van estar governant n'han acumulat molta més de responsabilitat.

Comencem, doncs , a posar les bases per corregir de soca i arrel aquesta situació. El nostre deure històric que proclama Francesc Vallès ens empeny i demanem completar la segona part del partit. Vàrem proposar un canvi que havíem de dur a terme en dues legislatures i només n'hem acomplert tres quartes parts d'una.

Ara, deslliurats de la tasca de l'elaboració de l'Estatut, hem d'encetar reformes profundes al nostre país. Variar les polítiques per aconseguir la participació dels i les que s'ho miren des de la tanca o que fins i tot ni s'ho miren és el principal repte. De tots plegats. També dels qui han basat la seva hegemonia social i política fomentant activament o passiva el tant-se-me`n-fotisme. Des de l'esquerra ho sabrem fer millor. Tenim les idees i el candidat. I també la credibilitat de qui no necessita anar al notari per fer-se perdonar el seu passat.

1 - Crear polèmiques innecessàriament.

2 - Rebutjar que altres persones que no viuen entre nosaltres vinguin a pronunciar pregons, impartir classes, dirigir discursos, contar contes, recitar poemes o cantar cançonsen una latra llengua que no sigui la catalana.

3 - Usar la defensa de la llengua catalana amb finalitats partidistes

4 - Emprar els diners promocionant el català entre els i les qui ja estem convençuts que s'ha d'usar en tots els àmbits i ho fem habitualment.

5 - Creure que s'incrementarà l'ús del català amb protestes al carrer i enfrontant-se amb persones que surten al mateix temps per proclamar la llibertat.

6 - No usar les eines de què disposem: les lleis, les accions de les administracions i la voluntat dels milers de persones ja convençudes i les que necessitem convèncer.

7 - Posar com a condició que per ser bon català s'ha de saber parñar bé la nostra llengua i usar-la a tota hora. ( Un candidat que es diu independentista proclamava a la campanya del 2.003 que es pot ser bon català parlant altres idiomes. Ara un regidor seu no ha anat a escoltar un pregó de festa major perquè es pronunciava en castellà )

8 - Protestar quan una ciutadana de parla castellana llegeix un pregó de festa major en castellà i trobar tan normal quan es fa en francès o en italià.

9 - Ignorar que l'extensió de l'ús de la llengua catalana i la seva normalització van lligats a la cohesió social de la nostra nació. Això ho sap qualsevol aprenent de sociolingüística aquí i a Madagascar. És a dir, que són tan o més importants la llei de barris, bons equipaments i l'acció cultural adreçada als sectors més encessitats com totes les campanyes de la Norma o de la Queta juntes.

10 - No valorar els avenços i tampoc no valorar les aportcions de milers de persones de tot color polític que han fet tant per la nostra llengua.

11 - Oblidar que molt, però que molt sovint, qui crida més és qui menys ha fet i qui menys fa.

12 - Encara creure's la maleïda frase tan emprada a la Renaixença: " puix parla en català, Deu li'n do glòria " i no aquella altra menys poètica - però més patriótica - de Joan Fuster que diu: " puix parla en català, vejam què diu "