Aloma

Publicat per fxsabate | 31 Jul, 2009

 

 De nou Aloma a Tarragona, l'obra de Mercè Rodoreda que no perd vigència malgrat els seus més de 70 anys, o m´s de 40 si es té en compte la revisió que en va fer l'autora l'any 67-

La representació s'esdevingué al Camp de Mart tarragoní - algun dia es llevarà la carpa i recuperarem la visió neta - des del propi teatre des de tots els indrets on es veu i són molts - de la muralla sense ferros ni lona per cert cada cop més deteriorada, aquest dijous 30 de juliol de 2009.

Mancada de ritme en alguns moments - semblava com si per aprofitar l'orquestra s'haguessin introduit tantes peces musicals que al capdavall han resultat excessives -, la direcció de Bozzo i la interpretació de Dagoll Dagom ha estat, com sempre, de gran qualitat en una adaptació que, a més de presentar-se com a musical tenia també l'originalitat de fusionar dos personatges d'Aloma - la jove i la madura -.

Però Mercè Rodoreda no la va escriure per al teatre sinó com a novel.la i la tenia en tanta consideració que acostumava a citar-la com la seva obra preferida. Potser per això la va revisar 30 anys després d'haver-la escrit essent molt jove. Per això, entre la disjuntiva que sempre es planteja un director quan fa una adaptació, creiem que Bozzo ha preferit qe el resultat respongui més a les seves indiscutibles qualitats de creador o re-creador abans que restar fidel a l'autora.

I com que qui subscriu prefereix sempre en el cas d'autors consagrats i reconeguts en el campo de la literatura, que les adaptacions responguin més a la fidelitat i esperit de qui en va ser creador - en aquest cas creadora -, el resultat final no ens ha acabat de fer el pes. 

Aquí teniu un excel.ent video de mñes d'una hora de durada que inclou una joia: l'entrevista que el gran periodista i expertíssim en el gènere de l'entrevista Joaquín Soler Serrano li va fer a Mercè Rodoreda.

 

Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • E-mail
  • Reddit

Per la vida contra la mort

Publicat per fxsabate | 31 Jul, 2009

senyera amb llaç negre

 

 

La condemna més contudent contra la barbàrie, contra la des/in-humanitat, contra el no res, contra l'absurd, contra els professionals del terror, contra l'absència total de raonament, contra la mort de veritables i totalment innocents, contra el crim organitzat, predeterminat, fred, contra la part més bèstia de les persones, contra la por, contra la vida feta malbé per sempre dels familiars dels assassinats, contra la imposició per les armes de qualsevol grup petit o gran, contra la dictadura de les bombes.

A favor de la vida, de la llibertat, de la democràcia, de la tolerància, de la consideració de les persones com iguals i inviolables, a favor de la pau, a favor de poder-se expressar tothom com li sembli, a favor del respecte, a favor d'Euskadi, de ses Illes, de Catalunya, d'Espanya i de qualsevol país democràtic i també dels que encara no ho són perquè ho puguin ser aviat, a favor dels qui han mort prestant un servei a la col.lectivitat.

Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • E-mail
  • Reddit

Els biberons i l'F-18

Publicat per fxsabate | 25 Jul, 2009

avió F 18

Els de la lleva del biberó - pràcticament només organitzats a Catalunya - , s'han trobat avui de nou a Gandesa en un ambient poc festiu degut a la mort de 5 bombers a Horta de Sant Joan aquesta setmana.

Nascuts al 1920 i 1919 - els biberons són de les quintes del 40 i del 41 -, no només van viure i partcipar directament en la Guerra Civil sinò que després van ser mobilitzats encara durant més de tres anys fent el servei militar. Són gent admirable que van arribar a pensar que viurien sempre vestits de caqui. El 1983 es van agrupar en una Agrupació que ara coordina el tarragoní Pere Godall, a qui el Govern de la Generalitat va concedir la medalla Macià el 2005, avui, abans de dinar, als afores del restaurant Piqué de Gandesa i gràcies a les gestions del pilot comercial flixanco Antonio Calvo, han rebut la salutació d'un F 18 de l'exèrcit que ha sobrevolat l'indret a uns 400 metres. Ha fet un 360 i en marxar unes acrobàcies saludant la concurrència.

pere godall

Pere Godall  i, en segon terme, Antonio Calvo, avui 25 de juliol de 2009 a Gandesa

Ha estat un gest institucional que han agrait. A mi m'ha semblat que era el  mateix reconeixement que al 1981, quan va morir el regidor del PSC de l'Ajuntament de Tarragona Carles Pujol, antic miitant del POUM i que havia patit guerra i presó molts anys, li va retre la Guàrdia Urbana tarragonina vestida de gala i que em va emocionar com avui. Perquè els nostres herois - aquests ho són sense cap mena de dubte - requereixen una salutació adequada i representativa de tot el poble.

Mai no seran suficients els agraiments a aquesta generació d'homes privats de joventut. A Nicaragua també diuen que la revolució sandinista de 1979 va ser " la revolución de los adolescentes ". Vaig veure fa poques setmanes a Managua tombes de joves homenatjats pels seus pares i amics  que tampoc volen oblidar-los. I és que la petja dels qui ja se n'han anat i dels qui encara ens queden, ens marca també a nosaltres que. vulguem o no - i molts volem - conforma la nostra manera de ser i de veure el món.

Quan veuen aquests gestos pensen que no va ser en va el seu sacrifici. Així que vagi per ells el nostre homenatge fins i tot des d'aquest humil bloc

Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • E-mail
  • Reddit

Nicaragua, segona part: no podem restar impassibles

Publicat per fxsabate | 24 Jul, 2009

 celebrant el 30è aniversari de la revolució sandinista a Managua el 10 de juliol de 2009

La impressió del viatge a Nicaragua que encara dura malgrat que han transcorregut prop de quinze dies m'impulsa a escriure la segona part de les reflexions que vaig iniciar el dia 10 amb l'article Nicaragua primer apunt..

Impressió per un doble motiu: perquè la Coral de la URV és una passada pel que fa a la qualitat humana del grup i dels i les seves composants – ha estat el millor viatge de tota la seva història segons diuen els veterans de la Coral – i perquè la realitat de la pobresa és molt dura i no et deixa indiferent

Una Coral extraordinària

 

Pel que fa al primer aspecte, al del grup de 30 que vàrem poder desplaçar-nos, he de dir que  és difícil explicar-ho a l’exterior: el rigor en l’estudi i en la interpretació musical, l’interès per fer la feina ben feta, la calidesa humana en l’interès pels altres, la disposició a l’intercanvi, la comprensió  de la diversitat o tolerància i el respecte de les idees i de la forma de ser de cadascú i al mateix temps la consciència que el grup ha de funcionar també com a tal i per tant, la disposició a la renúncia, estan a l’ordre del dia.

 

Sense oblidar ni un instant que cada moment és bo per riure, per buscar l’angle curiós de cada situació, per comparar i ironitzar amb altres situacions o amb els propis companys del grup sabent sempre,on són els límits  tant si ets a un autobús, com fent els llarguíssims tràmits a un aeroport USA com si camines per la selva i has d’esperar a qui va més lent amb la seguretat que a la pròxima la situació es pot invertir i saps que tothom serà solidari amb tu com a l’hora de fer una broma o muntar una festa desprès de sopar. Hom diria també que la Coral de la URV sabem sintonitzar bé, aconseguir una bona comunicació amb la gent que trobem pel camí. És així com per exemple en sortir de la visita a la casa de Ruben Dario trobem una professora d’ensenyament mitjà que ens explica vida i obra i fins i tot ens recita un parell de poesies i nosaltres li regalem una cançó davant l’admiració de la concurrència. O ens surt espontàniament quan aterra l’avió simplement perquè comença una soprà i els altres seguim mentre tot el passatge fa silenci respectuosament.

 

En fi, sóc conscient que des de fora poden semblar aquests uns comentaris massa ensucrats o que tot això és ben normal. Fins i tot que això passa a moltes corals i és cert, he cantat en diversos grups – més de mitja dotzena - i en una coral s’acostuma a trobar un clima favorable a la convivència.Tanmateix, puc assegurar que a la coral de la URV un viu intensament la música i s’assoleixen moments veritablement màgics en la interpretació del cant. Però al mateix temps hi ha l’alicient afegit de saber que el contacte amb els companys serà també molt plaent i gratificant. S’aconsegueix així una sinèrgia a partir de la qual tothom desitja que arribin els assajos setmanals, els concerts o els viatges. A ningú li fa mandra i tothom s’ho col.loca com una prioritat a la seva agenda. És per això que n’hi ha que fan quilòmetres per acudir-hi faci fred o calor.

 

La pobresa no deixa indiferent: un major compromis és indispensable

 

Submergir-te en la realitat centreamericana, saber que ha estat un denominador comú a molts dels països de l’àrea, si no a tots, la dominació, l’expoli, les dictadures sagnants i, en definitiva, l’opressió, no et deixa indiferent. Ben al contrari, et revoltes contra tants anys i anys de tantes injustícies i de tanta falta d’oportunitats; oportunitats que els del primer món hem tingut i tindrem fins al final dels nostres dies que, per cert, seran molts més que els seus perquè vivim una mitja de 16 o 17 anys més qe ells.

 

Davant d’això no hi ha resposta possible a unes quantes preguntes que espontàniament et venen al cap: La primera és quina culpa tenen aquella gent d’haver nascut en aquella terra que al llarg de segles han estat privats de tantes i tantes oportunitats, que se’ls ha expoliat la terra, els seus productes i els minerals que contenia. La segona és per què la condició humana és tan insensible davant aquesta injusta realitat i no hi posem remei ni se n’hi ha posat abans. La tercera es refereix a l’egoisme; perquè no és possible que  hi hagi qui tingui com a unic objectiu vital l’acumulació de riquesa i contempli impassible la misèria, les malalties que se’n deriven i el patiment de milions i milions petits i grans éssers humans al llarg de la història. La quarta que a un agnòstic com el qui subscriu sempre m’acaba fent recular de les ganes de creure en algun ésser superior és preguntar-se per què si hi ha un ésser omnipotent i misericordiós consenteix en no usar el  seu immens poder i no s’apiada en la seva infinita misericòrdia de milions d’éssers humans que pateixen aquestes injustícies i la insolidaritat de déus i humans. Per si no n'hi hagués prou, de tant en tant pateixen una altra injustícia per part de la naturalesa en forma de terratrèmols i altres desastres naturals com les epidèmies per a les quals des del primer món els neguem els remeis perquè són cars i aquí ens regim pel principi de l’economia de mercat.

 

En fi, em faig encara algunes preguntes més però siguin quines siguin les causes, fins i tot encara que aquestes, com sostenen alguns, fossin responsabilitat d’ells que no han sabut trobar la forma d’organitzar-se ni la d’adquirir hàbits democràtics ni de treball – és cert que hi ha gent que pensa d’aquesta manera i la respecto encara que no la comparteixo en absolut -, ja no importa. La crua realitat és la pobresa, la manca d’instruments per sortir-ne i la urgència del suport que hem de prestar des del primer món.

 

I aquí no valen excuses. No és cert que davant la magnitud de la tragèdia – i en altres zones del globus terraqui encara és pitjor – cadascú de nosaltres no puguem fer res o molt poquet. Aquests dies allà hem vist que amb poc es pot fer molt i hem vist també en milers de persones que dediquen un temps de la seva vida a ajudar – des del mes de vacances fins a uns anys i fins a tota la vida – que l’acte de la donació individual, de temps o de béns materials és molt útil.

 

I també deu ser molt gratificant i espero amb delit les explicacions d’alguns companys que es van quedar uns dies més a col.laborar amb els nicaragüencs i nicaragüenques per copsar millor la gratificació o compensació personal de la tasca altruista i gratuïta simplement per l’íntima satisfacció de sentir com has pogut ajudar amb un petit esforç. En el cas dels qui ho fan durant anys s’acaba convertint en una gran obra de solidaritat i de justícia perquè ajudant no es fa més que reparar una injustícia de la que som còmplices si no en prenem consciència i no ajudem a compensar. Perquè en treballar per eliminar injustícies i el patiment dels nostres iguals que haurien de tenir els mateixos drets i deures que nosaltres, també passem a formar part de la legió d’homes i dones que han lluitat a lllarg de molts anys i lluiten per les causes més importantsde la humanitat. I això també produeix la satisfacció de sentir-te part d’un col.lectiu que es proposa objectius d’altura de mires, els objectius més nobles.

  

Ajudar-se a si mateix tota la vida és avorrit de monòton que arriba a ésser i suposa tenir poc sentit de pertinença a la raça humana mentre que ajudar els altres és variat, constructiu, imaginatiu, és estètic i produeix la satisfcció de veure els resultats de la pròpia obra ben feta. De manera que hi ha múltiples raons per no restar impassibles: des de les simplement humanitàries o des de les creences religioses o simplement per estètica. Fins i tot diria que també per raons egoistes perquè, com deia François Mitterand “ Hem dajudar-los ni que sigui per egoïsme” parlant del Magrib quan argumentava que tampoc no era bo córrer el risc de la disgregació social que porta sempre a les revoltes violentes i que havíem de fer que ells també tinguessin capacitat adquisitiva per fer funcionar millor l’economia.

 
  • COSA DE TOTS

Per tant, és COSA DE TOTS i ho pot fer tothom. De vegades sense esforç, fent el que sabem fer o el que ens agrada i/o diverteix, Per tothom hi ha lloc. Una sola persona que rebi el nostre escalf, un nen que afegeixi un somriure o disposi de més mitjans per a la seva formació, un hospital que tingui més instruments per guarir o disminuir el dolor és MOLT

 

A l’inrevés, si no hi ha acció positiva continuarà la seva situació. És a dir, sense ajuda externa és impossible que puguin millorar i sortir de la pobresa. Que hi hagi casos en què no s’ha encertat o persones que no està clar quin paper juguen en alguns casos, tampoc no és excusa. Cal una acció organitzada i col.lectiva, intel.ligent i eficaç. I la majoria d’ajuts que hem vist aquests dies allà són eficaços i aconsegueixen treure de la pobresa a moltes famílies.

 

Com a conseqüència, amigues i amics, invito tots els lectors i lectores a la incorporació a tasques de suport a aquestes persones que necessiten la nostra solidaritat. Al mes de setembre som uns quants que ens hi afegirem perquè a Tarragona, a Reus, a Cambrils... ja hi ha gent que fa temps que hi treballa. Específivament per aquella zona de Nnicaragua i Guatemala, els Comités Oscar Romero Tarragona  Reus  que posen en marxa projectes solidaris que es poden consultar aqui . També editen la revista Quetzal que es pot descarregar aquí  i recomanen  comprar productes a les botigues de comerç just que es poden trobar aquí  

 

Aquesta organiutzació, nascuda arran de l’assassinat de monsenyor Romero a El Salvadior l'any 80, té tasques centrades en la zona però hi ha molta altra gent que treballa a les postres comarques de forma eficaç. La pròpia fundació URV Solidària també ho fa de forma admirable i és la que va impulsar l'alberg al municipi de San Ramon al dsitricte de Matagalpa on vàrem estar allotjats els primers dies. Així que no serà per falta d’oportunitats. Ànim que aquella gent ens espera ¡¡ Aquests dies tan extraordinaris han estat una gran lliçó i, com deia la nostra directora Montse Rios, hi haurà un abans i un desprès de la nostra estada a Nicaragua

 

Addenda d’agraiment :

  

Cito textualment alguns dels missatges que em deixaven els amics que des d’aquesta banda de l’Atlàntic seguien amb atenció el nostre periple aquests dies: “ cuando vuelvas nada serà igual “, “ tornaràs més savi “, “I nosaltres preocupant-nos de la crisi i aquesta gent l’han tingut sempre “ , “ I el poder aprendre de l'experiència de ser-hi, tb és preciós! “, “ quina enveja, fer alguna cosa que transcendeixi el nostre dia a dia, envejeta sana! “ , “ Això que nosaltres hem tingut la sort de nèixer aquí i que ells no tenen la culpa d’haver-ho fet allà no hi pensem prou “, “ Suposo que una experiència com aquesta deu tenir un abans i un després, per tot el que vas explicant! fas denteta,..saps? “, “ encara ens queda molt camí per fer! tots plegats...”, “No sabia que anaves al Sueño de la Campana!! el bon amic Fernando va tenir una il·lusió i la construcció està sent un somni, ja en parlarem. És el meu raconet de món, allí hi tinc un tros del meu cor :) salut!!!! “, “ EEUU compra la materia prima de los paises pobres y luego la revende “

 

Agraeixo molt aquests missatges dels qui eren aquí i que llegien els meus comentaris a la xarxa. D’aquesta manera han fet possible que aquesta experiència tan extraordinària hagi estat també molt compartida.

Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • E-mail
  • Reddit

Mou-te pel Camp de Tarragona

Publicat per fxsabate | 22 Jul, 2009

Fa mesos que venim dient que als ciutadans i ciutadanes de les sis comarques que conformen el Camp de Tarragona ens cal sumar la nova identitat derivada d'aquesta nova realitat.

Avui hi he reflexionat més en la cordial entrevista que he mantingut amb els representants del moviment " mou-te per Tarragona ".  

Aquesta és la nota que hem publicat desprès de l'esmentada entrevista:

 

Xavier Sabaté demana als promotors del moviment “Mou-te” que integrin en el seu projecte la visió de Camp de Tarragona

  

  • El delegat del Govern a Tarragona, Xavier Sabaté, ha rebut aquest matí els promotors de la plataforma “Mou-te” que havien sol•licitat entrevista per donar a conèixer a la Generalitat el moviment. La trobada ha transcorregut en un to de cordialitat.

  • El delegat del Govern ha saludat la presentació del moviment que, en boca d’un dels seus portaveus, ha nascut “per fer política sense vincles amb cap partit polític”.

  • Durant la reunió s’han intercanviat diferents punts de vista sobre temes diversos. El delegat del Govern ha posat de manifest que, en la seva opinió, les prioritats en matèria d’infraestructures per la ciutat de Tarragona són la construcció de l’autovia Tarragona– Montblanc (les obres de la qual estan a punt d’iniciar-se), un nou tram de ferrocarril que permeti la sortida de mercaderies del Camp de Tarragona en ample de via europeu, i el centre logístic del Penedès, “totes tres actuacions vitals per assegurar i augmentar la competitivitat de l’economia de la pròpia ciutat i del conjunt del Camp de Tarragona” ha sentenciat el delegat del Govern.

  • Xavier Sabaté ha afegit com a actuació prioritària “la xarxa de rodalies ferroviàries que utilitzen milers de ciutadans de les nostres comarques que s’han de desplaçar pel Camp de Tarragona o en direcció a Barcelona diàriament”. 

  • El delegat del Govern ha prestat atenció a la petició del moviment “Mou-te” pel que fa a l’arribada de l’alta velocitat a la ciutat de Tarragona i ha considerat que “aquesta seria una proposta que també valdria la pena incloure al llistat d’assumptes pendents a resoldre”.

  • Finalment, Xavier Sabaté ha insistit en la necessitat de cooperar entre les diferents ciutats del Camp de Tarragona i assumir que aquest és un territori que està construint la seva identitat. “Sense renunciar a la defensa dels interessos locals, allò que és bo pel conjunt del territori serà bo per cadascuna de les ciutats que l’integren” ha dit el delegat del Govern que ha considerat vital i imprescindible la incorporació i la defensa d’aquesta nova identitat en l’imaginari personal i col·lectiu de tothom per disposar d’un territori més preparat per al futur.
  • Xavier Sabaté ha demanat als membres del "Mou-te" que integrin la visió de Camp de Tarragona en el seu projecte per afrontar el futur amb garanties
Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • E-mail
  • Reddit

Salvador Fa

Publicat per fxsabate | 17 Jul, 2009

escut esbart Dansaire de TarragonaSalvador Fa  en el moment de ser condecorat pel President de la Generalitat Pasqual Maragall amb la Creu de Sant Jordi el setembre del 2006

Ha mort Salvador Fa i Llimiana, Director de l’Esbart Dansaire de Tarragona , gran mestre de dansa tradicional, fill predilecte de Tarragona  i Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l'any 2006, acte al qual vaig tenir l'honor d'assistir i al qual correspon la fotografia de més amunt amb Salvador Fa rebent aquesta distinció de mans del President de la Generalitat Pasqual Maragall.

Salvador Fa ha fet pàtria, ha fet país en el sentit més profund i valuós, és a dir, construint bellesa, aplegant centenars de nens i nenes i joves, llegant a les generacions futures una gran obra com és l'Esbart Dansaire de Tarragona, portant la cultura catalana als cors i a les mens de milers de persones que hem reconegut les nostres arrels en els moviments dels i les dansaires o els han admirat des d'altres cultures i sensibilitats. I això des de l'altruisme, des de la donació sense més recompensa que la consciència de treballar pels altres i pel país.

Ens els darrers anys he tingut la sort d'assistir a diversos actes de l'Esbart al costat de Salvador Fa i contemplar com sentia cada pas de cada dansaire, com cercava la bellesa en cada gest, com apreciava la música que acompanyava, com valorava en els entreactes la aprticipació de la gent jove i l'esforç dels més grans per la seva dedicació als assajos i a les sortides. No li agradaven els elogis i també en això era admirable. Perquè les persones que practiquen la humilitat són doblement dignes d'admiració i, encara més, d'estima. " No tinc cap mèrit perquè faig el que m'agrada ", ens deia. De forma que sempre atribuia els mèrits a les persones que tenia al seu voltant. Recordo com també en la distinció de la Creu de sant Jordi deia que ell ja sabia qui havia intervingut decisivament i ens mirava amb aquells ulls de complicitat que formaven part del seu encant.

Salvador, els mèrits han estat tots teus. La part bona dels qui t'hem conegut  i apreciat reflexa sense cap mena de dubte la teva gran personalitat. Per això no has marxat del tot. Romandràs entre nosaltres mentre visquem els qui t'hem conegut i mentre els i les dansaires catalans ballin les teves coreografies que serà molts  i molts anys.

Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • E-mail
  • Reddit

Un acord per la normalitat

Publicat per fxsabate | 16 Jul, 2009

  • Durant un llarg any el Govern de la Generalitat presidit per José Montilla ha estat negociant amb rigor per redreçar una situació que als catalans ens era enutjosa perquè essent els primers solidaris d’Espanya per uns, érem encara acusats d’insolidaris i de poc ambiciosos pels qui havien negociat un acord injust. Ara tenim un acord que tothom reconeix com el millor que ha tingut mai Catalunya no només quantitativament sinó que resol problemes de fons com que ens correspon com a mínim la mitjana del que rep tothom i que necessitem recursos per polítiques socials, per fer front a la crisi i per continuar essent motor de desenvolupament del qual en resultem beneficiats  els catalans però també la resta d’Espanya. Perquè l’interès és mutu com a qualsevol estat federal on quan les coses van bé pels estats van bé pel conjunt i a l’inrevès. 
  • En aquesta línia, desitjo que mai més tornem a dramatitzar tant un conflicte que és habitual als estats federals o similars de tot el món i que es resol a través de diferents fórmules. En el cas del finançament, fins i tot sense intervenció de l’Estat però en altres casos ha de ser a través dels tribunals. Tothom acaba acceptant la solució amb normalitat. El que és menys comú és que hi hagi partits que en vulguin fer bandera i ús partidista de la qüestió i menys encara donar lliçons de patriotisme si quan els ha tocat governar a ells han produït desastres con el que teníem fins ara.

              article publcat al Diari de Tarragona el 14 de juliol de 2009

 
Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • E-mail
  • Reddit