Discurs del President Montilla a Pinós

Publicat per fxsabate | 11 Abr, 2010

A Pinós amb el President Montilla el dissabte 10 d'abril de 2010 

 

Raons per les quals vol tornar a ser elegit President de la Generalitat José Montilla ( dissabte, 10 d'abril de 2010 ): 

Bon dia, amigues i amics,

Gràcies per haver-me volgut acompanyar en aquest dissabte d’abril a Pinós.

He volgut que sigui aquí, al centre geogràfic de Catalunya, on us parli de les raons per les quals vull tornar a ser elegit com a President de la Generalitat.

Som a Pinós, un magnífic espai natural i rural del Solsonès, aquest dissabte de primavera. Parlo des del cor de Catalunya, pel seu simbolisme, i us parlo amb el cor i al cor dels nostres conciutadans.

És el primer cop que sóc a Pinós. Però no ho oblidaré mai. Estic envoltat d’amics i amigues, de companys i companyes. Aquí, al centre de Catalunya, sóc conscient que vivim un moment molt transcendent de la nostra vida política, col·lectiva i personal.

Us miro i sé dels vostres anhels i preocupacions. Ho noto. Ho sento. Sé que espereu molt de mi i, també, que em feu confiança. Sóc una persona tranquil·la, reservada, continguda, però sento també el vertigen de la responsabilitat.

Avui es un dia molt important per a mi, perquè avui es el dia en què, junts, iniciem un llarg camí que espero ens porti a guanyar la confiança majoritària del poble de Catalunya.

Començar bé és molt important. Sé dels riscos del camí, conec les dificultats que haurem de superar, però també sé de la il·lusió i la fortalesa que tenim per servir a Catalunya i la seva gent. Sé que fer-ho des de la Generalitat i des de la Presidència és el més important que podem fer.

***
El proper dissabte els membres del Consell Nacional del PSC tenen la potestat de designar-me com a candidat socialista a la Presidència. Però he cregut convenient que, abans de prendre aquesta important decisió, tothom conegui quin és el meu propòsit.
Em proposo obrir una nova etapa, una etapa diferent.

Per això fa dies vaig presentar el meu equip de campanya. Amb un nou director. Idees noves i cares noves, i també experiència. I moltes ganes.

Volia que tothom conegués l’equip que m’envolta per afrontar aquesta propera campanya electoral. Com m’envolten els consellers i les conselleres socialistes, els diputats, els senadors, els alcaldes i regidors socialistes, la gran família que forma el PSC, i la gent que vol col·laborar i dialogar amb nosaltres.

Avui us parlaré de les idees que em mouen. Us explicaré per què vull assumir el difícil repte de guanyar les properes eleccions. Precisament quan els nostres adversaris, no sé si per ignorància o per prepotència, les donen gairebé per guanyades.
¡Que poc que coneixen els socialistes! Si tot just comencem a posar-nos en marxa. ¡Que poc que coneixen els catalans!
Que no volem que ningú decideixi per nosaltres. I, si m’ho permeteu, que poc que em coneixen també a mi!

***
Amigues i amics,

El 28 de novembre de l’any 2006 prenia possessió del meu càrrec. Sóc el 128è President de la Generalitat. Va ser, sense cap mena de dubte, el dia més important de la meva vida. La meva vocació de servei públic m’ha portat a ser regidor, alcalde, president de consell comarcal, president de diputació, diputat al Congrés, ministre del govern d’Espanya i, finalment, a la més alta responsabilitat que pugui ostentar un ciutadà o ciutadana de Catalunya.

Quasi quatre anys després, recordo vivament el moment de la presa de possessió i les meves paraules en aquell acte. Em vaig comprometre a pensar ordenadament, actuar racionalment i atendre càlidament. Em comprometia a treballar colze a colze amb tothom per construir una societat moderna, lliure, culta, solidària, equilibrada, desenvolupada econòmicament i respectuosa amb el medi ambient.

Allà hi havia la meva família, també. Els meus pares: discrets, humils, en silenci. Vull agrair-los els seu suport constant. Sé del seu patiment, de les seves preocupacions. Vull guanyar per ells també, per tot el que m’han donat, pel seu amor incondicional, pel seu exemple.

***
De mans del president Maragall vaig rebre el senyal que distingeix els Presidents de la Generalitat, i també la bona gestió del primer govern catalanista i d’esquerres i un nou Estatut que eixampla l’horitzó del nostre autogovern.

Segueixo creient i crec en l’Estatut i el defensaré sempre allà on calgui i davant de qui calgui, perquè aquest és l’Estatut que van acordar el Parlament de Catalunya i les Corts generals, l’Estatut que va ser referendat majoritàriament pels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. És el vostre Estatut, és el nostre Estatut, és el meu Estatut.

Temps hi haurà de fer un balanç exhaustiu de l’obra d’aquests quatre anys de govern. Caldrà fer-ho perquè alguns s’entesten en negar l’evidència. Han estat anys de molta feina, de molta inversió pública, d’infraestructures, de polítiques socials vigoroses, del nou finançament, de les noves competències. Hem invertit com mai. Hem estat al costat de les persones i dels seus problemes, per atendre les seves necessitats i per això, hem inaugurat més escoles, més centres de salut i més hospitals que mai. Mai Catalunya ha tingut tants mestres, tants mossos i tants metges com ara. Avui Catalunya té el capital físic més important de la seva història: des de centres de recerca a kilòmetres d’autopista sense peatge  o hectàrees de regadiu. Però encara queda molt per fer.

****
I la política no només són números o estadístiques. La política no és només gestió. Hem treballat perquè persones com la CÀNDIDA NEVADO puguin rebre millors serveis i prestacions com les que garanteix la llei de la dependència o la llei de serveis socials.
També perquè persones com la SOFÍA ACOSTA puguin estudiar, treballar, emancipar-se,  i fer possible el dret a l’habitatge o al treball de qualitat.  I tot això és possible gràcies al desplegament del nostre Estatut.

Però queda molt per fer encara. La crisi no ha estat vençuda, el nostre ideal de país és més a prop que mai, però encara no és una realitat.

Avui conec millor el país i la seva gent que fa quatre anys. Avui conec molt millor el seu potencial i també les seves mancances. En algunes coses no estàvem tant bé com ens pensàvem i com ens deien…. Massa anys perduts sense resoldre els problemes de l’educació, l’energia, l’aigua, les infraestructures o els residus, entre d’altres. Massa anys perduts sense posar les polítiques socials en el centre de l’acció de Govern

***
Sóc conscient que vivim en una època de desconcert, de manca de confiança, de problemes que apareixen de vegades com a impossibles de resoldre. Una època de conflictes i fins i tot de por. És veritat. Però també sé com hem arribat fins aquí. Conec l’esforç dels nostres pares i dels nostres avis. Els seus sacrificis. Ells i elles van superar situacions força més complicades que aquesta.
I us puc assegurar que jo tinc personalment i que tots tenim col·lectivament l’energia suficient per superar aquests obstacles i els que encara trobarem en el camí.

Precisament per això vull seguir treballant quatre anys més al servei de la gent des de la Presidència de la Generalitat. No només per les moltes coses positives que estem en condicions de fer, sinó per les conviccions i els valors que comparteixo amb la majoria de ciutadans i ciutadanes del nostre país.

Sí, sóc i vull continuar sent el President de Catalunya. Ho vull ser. Estic preparat i disposat.
Sí, vull continuar representant amb dignitat i responsabilitat els milions de catalans, em votin o no.
Sí, vull ser hereu de la història i protagonista del futur del país. Junts. Colze a colze amb cadascun dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
Sí, és Catalunya i la seva gent el que em mou i em motiva. No parlo de la Presidència, del poder. Parlo de Catalunya i del servei. M’han educat així i així vull seguir.

Crec que és molt més el que ens uneix que el que ens separa.
Crec en la força del treball i el valor de l’esforç i l’emprenedoria.
Crec en Catalunya, en aquesta nació forta i orgullosa, gelosa de la seva llibertat, generosa i apassionada.
Com no hauria de creure jo en Catalunya, precisament jo que sense haver nascut aquí vaig decidir esdevenir un català més.
Com no hi hauria de creure jo, que vaig arribar aquí als 16 anys, que em vaig obrir camí amb esforç i sacrifici, que vaig trobar aquí les oportunitats que la meva terra d’origen no em proporcionava.
Com no he de creure jo en Catalunya, que m’ha permès servir els meus conciutadans des de la més important de les seves institucions.

***
Soc català i catalanista, com la majoria dels nostres conciutadans
Sóc espanyol i federalista, com la majoria de catalans i catalanes
Sóc europeu i europeista, com la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya
Sóc progressista i de centreesquerra, com la majoria dels treballadors i treballadores, com la majoria de la gent del país.

Segueixo creient en una Catalunya de tots i per a tots. Una Catalunya oberta que dóna oportunitats a qui vulgui aprofitar-les, que no discrimina i que no es tanca, que reclama respecte i ofereix una mà estesa als que la respecten.

Una Catalunya que vol pesar més a Espanya i a Europa. Una Catalunya que sap que la riquesa està en el contacte amb els altres, que així es fa més forta, imparable.

Segueixo creient en aquesta Catalunya, la Catalunya que no s’ha rendit, la que sempre ha sabut aixecar-se quan ha caigut, la que tampoc es rendirà avui davant les dificultats.

Segueixo creient en la política, en la nostra capacitat col·lectiva per a transformar la societat, per fer-la millor, més justa, més equilibrada, més pacífica, més pròspera, més sostenible.

Segueixo creient en els milers d’homes i dones, de tots els colors politics, que es dediquen a la política.

Segueixo creient que aquells que han abusat de la confiança ciutadana per servir-se de les institucions en benefici personal, no podran desqualificar la molta i molt bona feina feta pels que som fidels als nostres compromisos amb la ciutadania.

Política i polítics estem al servei de la societat, per garantir drets i assegurar que tothom pugui exercir-los, per exigir el compliment dels deures, per gestionar en nom de tots allò que és de tots. Per retre comptes davant de tots.

***
Crec en la llibertat i en el pluralisme. La diferència d’idees ens enriqueix. I la capacitat de diàleg i acord ens enforteix. Crec en la democràcia i el respecte, en el civisme i l’educació, en la cultura i la creativitat.

Crec que els prejudicis ofeguen la llibertat. I que les simplificacions empobreixen el debat i la vida col·lectiva. M’agrada escoltar les raons dels altres, precisament perquè sé que no sempre tinc raó. Sóc conscient de les meves limitacions i sóc capaç de reconèixer les virtuts dels demés, bé pensin com jo o bé exactament el contrari.

Segueixo creient en el respecte a les idees de tots i en que l’única forma de seguir avançant és aconseguir posar-nos d’acord en els temes importants.  Governar a partir del diàleg i l’acord és el que intento des que vaig començar a fer política, i així seguiré, perquè hi segueixo creient.

Com segueixo creient en el socialisme, com ideal de justícia social, com a impuls permanent a favor de les reformes que proporcionen llibertat i oportunitats a tothom.

Sé que alguns diuen molt sovint que ja no hi ha diferències entre dretes i esquerres. Us diré una cosa: Normalment, ho diu gent de dretes. Jo crec que sí que hi ha diferències. Que no és el mateix conformar-se que rebel·lar-se.

Segueixo creient que per a l’esquerra el progrés implica el progrés de tots, i no només el privilegi d’alguns. Que la força de la llei i el pes de les institucions han d’estar al costat dels més febles, dels que més ho necessiten.

Llibertat, justícia, igualtat, solidaritat i fraternitat són els valors que donen sentit al meu compromís polític. Des de la lluita contra Franco, a la Presidència de la Generalitat.

Això és el que segueixo creient avui, i avui més que mai. Tant com a President del meu país, com des de la meva condició de ciutadà, des que vaig decidir viure i treballar a Catalunya, aprendre una llengua que no era la dels meus pares, formar una família, tenir cura dels meus fills i filles, i lluitar pel que creia i crec just.

Crec tot això. Segueixo creient en tot això. I el que per a mi és més important, crec que aquests valors i aquestes conviccions són majoritàries a Catalunya.

***
És per això que vull seguir treballant, per transformar el present, per construir un futur millor en què els valors que tants catalans i tantes catalanes compartim es vegin reflectits en la vida quotidiana.

Crec en Catalunya i en la seva gent
Crec en el seu caràcter treballador i emprenedor,
Crec en el potencial de les dones i els joves, mai no aprofitat del tot,
Crec en la generositat i l’empenta dels més grans,
Crec en la força del teixit econòmic, social, sindical i associatiu de Catalunya.

En això crec i per això governo.
És per això que us demano que em feu confiança.
És per això que quan arribi el moment demanaré als catalans i les catalanes que em facin confiança perquè sé quins són els problemes de Catalunya i tinc l’experiència, tinc la capacitat i tinc la determinació necessàries per superar-los.

Continuaré la lluita contra la crisi i impulsaré el creixement de la nostra economia, per afavorir la creació de llocs de treball.

Cercaré les millors solucions als problemes sense cap mena de dogmatisme.

Lideraré el combat contra la corrupció afavorint el compromís cívic i la  participació ciutadana.

Garantiré que el nostre país mantingui el sistema de protecció social i de benestar i que compti amb l’adequada dotació d’infraestructures, un sistema educatiu de qualitat i una cultura a l’abast de tothom.

Promouré el màxim consens entre els catalanistes i els progressistes, en defensa de l’Estatut i de les polítiques socials.

Asseguraré sempre la unitat civil del nostre poble. Impediré que res ni ningú no ens divideixi.

Treballaré per a una Espanya plural, per l’evolució federal de l’Estat de les Autonomies i per l’enfortiment del projecte europeu.

***
Amigues i amics, el futur millor que sempre hem desitjat està al nostre abast.

Arribades les eleccions, els catalans i les catalanes tindran la paraula. Segueixo creient, més que mai, que podem guanyar les eleccions, que cal que les guanyem. Segueixo creient que som el partit central de Catalunya.

No es tracta només d’un desig. És, també, una interpel·lació personal i col·lectiva. És una responsabilitat. No podem claudicar ni abandonar el camí iniciat. Ens hi juguem el futur. El nostre i el de les properes generacions. No exagero. Ho penso.

Segueixo creient que Catalunya vol grans avingudes de convivència, unitat i progrés.
Segueixo creient que Catalunya no vol ni dreceres, ni invents, ni sorpreses, ni passes enrere. I no tenim més bandera que la senyera, l’Estatut i Catalunya.
Segueixo creient en cadascun de vosaltres i en cadascun dels catalans i catalanes, als que  parlo de tot cor, i des del cor de Catalunya.
Jo segueixo creient que podem fer realitat els nostres somnis…

Jo segueixo creient. I tu? I vosaltres?
Si em dieu que sí, estic segur que tot és possible.

Moltes gràcies.

Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • E-mail
  • Reddit

Nova economia al Camp de Tarragona

Publicat per fxsabate | 8 Abr, 2010

Estem sortint de la primera crisi global del segle XXI, la més profunda dels últims 80

anys, i des del Govern de la Generalitat tenim coma prioritat combatre-la donant suport a les famílies i a les empreses més necessitades, al mateix temps que posem les bases perquè la recuperació econòmica sigui ràpida i es consolidi la transformació del model productiu amb una base més sòlida, apuntalada per la recerca i la innovació.

 

Al Camp de Tarragona, estem modernitzant els dos motors econòmics tradicionals: el turisme i la indústria –química i agroalimentària–, impulsem decididament la logística perquè és un sector que genera nous llocs de treball i no es deslocalitzen, i fomentem per necessitat i convicció l’economia verda amb un impuls com mai de la investigació. N’és un exemple el projecte Zèfir d’energia eòlica marina, del qual el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre seran protagonistes. El Pla de l’Energia de Catalunya reconeix que cal un desenvolupament de les renovables davant del progresssiu esgotament i encariment dels combustibles fòssils i de l’urani,però també perquè són un emergent sector econòmic.

 

En aquesta línia s’emmarca la creació de l’Institut de Recerca de l’Energia amb seu a Tarragona,que ja ha iniciat la seva tasca i és des d’on es desenvoluparà el Zèfir. Serem a l’avançada mundial investigant en energia eòlica entre el cap de Salou i el delta de l’Ebre –allà on determinin els estudis previs–. I ho fem perquè l’energia eòlica marina coneixerà un gran desenvolupament a mitjà termini. Així, Alemanya, el Regne Unit, Dinamarca o els Estats Units preveuen milers de megawatts d’aquesta nova modalitat de generació d’energia respectuosa i sostenible amb el medi.

 

Tenim, doncs, al davant, noves oportunitats. Comencem amb una inversió de 143 milions d’euros que aportarà know-how de la indústria verda al territori, a més de crear sinergies amb el sector químic i complicitats amb instal·lacions com el Port de Tarragona i les de l’Ebre. El Zèfir permetrà que el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre siguin territoris competitius, especialitzats en un sector que en els últims 10 anys ha tingut un creixement sostingut del 30 per cent.

 

Es desenvoluparà amb la complicitat de la Universitat Rovira i Virgili i el sector empresarial, assegurant la transferència de coneixement. Però no és l’única bona notícia que palesa el compromís de la Generalitat amb el nostre territori. Hem aprovat inicialment el Pla de Mobilitat del Camp de Tarragona que té un pressupost de 400 milions d’euros, una eina clau novament –de la mateixa manera que el Pla territorial – que vertebrarà les sis comarques,promovent el transport públic, el tren-tramvia, el ferrocarril, la bicicleta, sense oblidar les grans infraestructures que asseguren millors i més ràpides comunicacions com el Raval del Mar a Vila- seca, el desdoblament de la C-14 entre Reus i Alcover, l’A-27 entre Tarragona i Montblanc, la C-51entre Valls i Alcover, la C-242 entre Alforja i Ulldemolins o el tercer carril de l’AP-7 ja en funcionament…

 

I al costat de l’economia i de les infraestructures que reben aquest impuls decidit del govern català, també hi ha la dinamització del turisme amb els 200.000 euros invertits per començar a recuperar el teatre romà de Tarragona o la presentació a Reus del Centre de Seguretat Informàtica de Catalunya.

 

Inversions en història i noves tecnologies convergeixen en un territori, el Camp de Tarragona, que té oportunitats de futur i ambició i que l’ha d’abordar amb la implicació de tots per sortir enfortits de la crisi i essent referència a Catalunya i al món.

 

Article publicat avui 8 d'abril de 2010 al Diari de Tarragona

Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • E-mail
  • Reddit

Pregó de Setmana Santa de Tarragona de Jordi López

Publicat per fxsabate | 1 Abr, 2010

 Pregó de Setmana Santa de Tarragona de Jordi López Camps

 

Il•lustríssim Senyor Alcalde de la ciutat de Tarragona, Excel•lentíssim i Reverendíssim Senyor Arquebisbe de Tarragona - metropolità i primat de les Espanyes -, Senyor Delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya, Senyor President de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Tarragona, Regidors i regidores, digníssimes autoritats, presidents de les diferents associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis de l’esmentada associació, tarragonins i tarragonines, amics i amigues.

 

Permeti’m en primer lloc manifestar el meu agraïment per l’honor d’haver estat escollit com a pregoner de la Setmana Santa en aquest acte tradicional i integrat en la memòria col•lectiva dels tarragonins. De manera especial vull fer palès el meu agraïment al senyor Joaquim Julià i al senyor Josep Maria Sabaté que molt amablement m’han introduït en el significat de la Setmana Santa tarragonina.

En moltes ocasions, els pregoners tenen una forta relació amb l’entitat amfitriona o amb la ciutat que l’acull. No és el meu cas. Les meves relacions són molt personals. Són relacions passionals, emotives i afectives. Les tinc gràcies a Pep Fèlix Ballesteros, magnífica persona i excel•lent alcalde. En Pep Fèlix m’honora amb la seva amistat des de fa temps. A través d’ell he conegut l’esforç i la il•lusió d’una ciutat que vol unir passat, present i futur en un projecte ple d’identitat i de sentit.

Gràcies a l’arquebisbe Jaume Pujol, pastor i amic. Gràcies a ell he conegut a fons l’església tarragonina. Comunitat eclesial viva, acollidora i pastoralment atenta a les persones. Església fidel a l’herència dels seus màrtirs fundadors. Gràcies al bon amic Josep Maria Sala infatigable company d’esperançes polítiques. Gràcies a ell he descobert les múltiples facetes de la política popular, aquella que es viu i es fa en les confraries, penyes flamenques, castellers i trabucaires, associacions d’immigrants o en una cafè de poble. En tots aquests llocs hi ha una Catalunya desperta amb ganes de construir un país diferent.

Gràcies al pare Ignasi M. Fossas, monjo de Montserrat i bon amic. Home de seny, reposat i temorós de Déu; que sempre té una bona paraula per resposta. Els consells del pare Ignasi m’han ajudat a donar densitat a aquest pregó. També vull agrair, com no podria ser d’altra manera a la Lluïsa; persona amb la qual comparteixo les mirades plenes de futur. Gràcies a ella vaig descobrí Tarragona com a ciutat monumental amb un passat que superava el que em podia imaginar.

Les llargues passejades m’ajudaren a apamar la riquesa d’aquesta ciutat. El meu darrer agraïment és més col•lectiu. Gràcies Tarragona per haver estat primer Tàrraco. Recordo l’emoció que vaig sentir a Roma, quan després d’una llarga passejada pel Foro Romà, quasi bé al final, al tocar del Coliseu, vaig adonar-me que en un immens mural hi havia dibuixat l’abast de l’imperi romà. En un extrem, en un racó del món romà anomenat Hispania, en bona part de la seva extensa superfície, sobresortia el nom de Tàrraco com a capital de la Tarraconensis. Al seu costat hi havien les petites províncies de Lusitania i Baetica.

Mentre les altres ciutats i pobles d’aquest gran país nostre encara no existien o estaven en el seus inicis, Tàrraco era porta de civilització. Aquest és un dels grans patrimonis de Tarragona. Gràcies a tots vosaltres: Pep Fèlix, arquebisbe Jaume, Joaquim Julià, Josep Maria, pare Ignasi M, Lluïsa i Tarragona per haver-me aportat algunes de les petites raons que em permeten avui estar aquí llegint el pregó sense sentir-me foraster en aquesta ciutat. Creient esperançat Qui sóc per estar aquí ara amb vostès? Sóc una persona creient .

Crec que crec. La meva fe és el resultat d’experiències de trobament continu amb persones amb molta fe i d’altres sense cap fe confessada en divinitats. Sóc una persona de pràctiques religioses integrades en la vida quotidiana. Practico amb rigor inestable, però amb molta voluntat. No sóc cap aferrissat pietista, però reconec que les pràctiques religioses estables m’ajuden a situar-me.

Confio en la fe viva més que en la dogmàtica desmesurada. M’he acostumat a viure la fe en la intempèrie i algun cop en la diàspora. Comparteixo l’esperança i els trets de l’arameu errant del Deuteronomi. Em confesso devot apassionat de la Mare de Déu de Montserrat. La seva presència és costant en la meva vida. Mai podré agrair prou al Molt Honorable President de la Generalitat la seva confiança al nomenar-me president de la Comissió Executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat.

La meva feina permet unir la devoció personal amb una activitat professional lligada a la defensa i promoció d’aquest patrimoni espiritual i simbòlic de Catalunya. Setmana Santa, un anunci humanitzador Vull adreçar una part del meu pregó a la societat secular, allí on els cristians vivim, celebrem i proclamem la fe sense més seguretat que les nostres creences i conviccions. Això és una oportunitat per viure sincerament l’herència que hem rebut dels primers cristians al contemplar el misteri de la fe. Avui, més que mai, hem de viure la fe en mig de la plaça pública.

És allí on cal explicar de forma entenedora el sentit que té la Setmana Santa pels cristians. Un cop abandonades les seguretats proporcionades per una fe emparada per una societat cristianitzada des de les institucions públiques, ara ens toca viure la fe amb molta més intempèrie. La fe es purifica i esdevé senzilla. És una fe construïda també sobre devocions, creences populars, sentiments i emocions. La nuesa de la fe. Vet aquí el repte. Què és la Setmana Santa? Per algunes persones són unes simples vacances de primavera. Pels creients, a més d’un petit parèntesi en les ocupacions, és un moment per viure la profunditat d’aquest temps litúrgic.

La Setmana Santa és un moment àlgid en les tradicions cristianes. Es recorda la passió, mort i resurrecció de Jesús el Crist. La contemplació d’aquest misteri, que no ens deixa indiferents com a cristians, és una bona nova a proclamar a la societat no religiosa. Cal saber explicar la força de la Pasqua; la certesa de que amb la resurrecció la vida venç la mort a través de l’amor del Pare revelat per Jesucrist penjat en l’arbre de la creu. Que aquesta creu, en la mesura que la compartim, ens orienta cap a la joia de la resurrecció. Els cristians hem d’oferir a la societat secularitzada la possibilitat de viure aquests dies de forma humanitzadora. El seu sentit allibera. Què proposem?

 

Moltes persones, nosaltres mateixos, cerquem en el fet religiós les seguretats indispensables per viure. La religió que contemplem durant la Setmana Santa no dóna falses seguretats. Déu “no es complau en la força dels cavalls, ni en els peus lleugers del guerrer. El Senyor es complau en els qui el veneren, en els qui confien en el seu amor” (Sl 147). Certament, l’amor tot ho canvia, tot ho transforma. L’amor, l’estimació, la compassió, la misericòrdia, la caritat estan en el nucli de la nostra fe. La litúrgia de Dijous Sant ens ho recorda quan diu “us dono un manament nou, diu el Senyor, que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” (Jo 13:34).

L’amor tot ho transforma, fins i tot la mort. La nostra societat està necessitada de la força transformadora de l’amor per vèncer les xacres físiques o morals. La crisi econòmica i els seus efectes; l’atur i les noves exclusions socials; la precarietat laboral; les persistents injustícies estan arrabassant l’esperança de les persones. La societat, al marge de les seves creences, cerca motius d’esperança. El missatge del Concili Provincial Tarraconense, proclamat a l’Església Catedral Metropolitana de Tarragona el dia de Pentecosta de 1995, convidava als catòlics catalans a anunciar des de la plaça pública que hi ha esperança perquè l’amor de Déu és universal i ens ha fet a tots germans. Hem de seguir proclamant aquesta bona nova.. La catequesi al carrer La processó és una bona metàfora del caminar dels cristians en el món.

Sovint cantem “som poble de Déu, poble en marxa, junts fem camí. Poble de Déu, església que avança”. Certament, som individus que ens reunim per viure comunitàriament la recerca de Déu que dóna sentit i densitat a la vida. Avencem junts, i com a persones, en un peregrinatge en recerca de la font d’aigua viva. No ho fem sols, som comunitat eclesial i estem en el món compartint esperances amb altres persones que també esperen. Som peregrins en la terra perquè tenim set de Déu, del Déu que és vida. El tema central Concili Provincial fou anunciar el Crist a aquells que el desconeixen. En el seu moment s’indicà que per fer-ho calia desenvolupar una nova pastoral, amb exigència i creativitat. Les associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis formen part d’aquesta demanda conciliar, perquè vostès són instruments d’evangelització. L’Església, els cristians, hem d’entendre i valorar el paper de vostès dins dels complexos processos de transmissió de la fe.

L’Església ha de tenir entitats com les seves perquè aporten una catequesi viva al carrer i a les places. Vostès saben explicar a través dels sentiments i emocions el misteri de la fe. Vostès han sabut treure la fe fora del temples i fer-la entenedora a la gent. Quan els primers cristians de la Vall de Boí feien els pantocràtors estaven fent catequesi a partir de la bellesa de l’art, vostès fan el mateix a través de la capacitat innata del poble d’entendre el sentit de les imatges. Les persones necessitem imatges, igual que situem les paraules dintre de frases i aquestes s’articulen per formar les paràboles, contes i metàfores que fem servir per explicar la fe. Les imatges ens permeten lligar el món dels somnis amb la realitat. Al darrera de cada una de les imatges de les processons hi ha l’experiència del misteri de la fe. La seva teologia és lloable. Vostès acosten el misteri de Déu a la comprensió de la mirada nua de la fe. Al contemplar les processons les persones ens veiem a nosaltres mateixos com a peregrins.

Som pelegrins i contemplatius. Les processons de Setmana Santa conviden al silenci per contemplar el dolor i el sofriment de la humanitat. La contemplació de la passió que ens proposen plàsticament els passos de Tarragona ens permeten comprendre que tant el dolor com el sofriment colpidors de cors i consciències es poden assumir des de l’experiència de la mort i resurrecció de Jesucrist. Contemplant la imatgeria dels seus passos entenem que el sofriment de Jesús no fou en va. Quietud, imatges, soledat, colors, aromes, símbols, ciris cremant i el fregament del lent caminar dels passos són invitacions a la contemplació del misteri de la Passió. Però els cristians d’avui tenim molta avantatge respecte els primers seguidors de Jesús. Ells, davant la seva mort en creu no entengueren res. Restaren perplexos i en un profund silenci d’incomprensió. L’Stabat Mater reflexa perfectament els sentiments d’aquells moments. Res semblava tenir sentit. Els Improperis, profundes recriminacions de Déu al seu poble, presagiaven la possibilitat del triomf del no res després de la mort de Jesús.

En aquells moments hi havia un to de desesperança i por. Però no. Després d’un temps de nit, de foscor, l’arbre de la creu donà la llum al món. Aquesta és la novetat que cal proclamar avui: la resurrecció ha vençut tota mort. Els cristians sabem que després de la creu sempre hi ha la resurrecció. En un dels textos més primitius del Nou Testament es diu simplement “creiem que Jesús morí i ressuscità, també creiem que Déu s'endurà amb Jesús els qui han mort en ell” (1Te 4,14). Així ens ho ha indicat molt bé l’arquebisbe Jaume en el llibre programa de la Setmana Santa “tota la nostra fe està centrada en el fet de la resurrecció de nostre Senyor Jesucrist. Sense Diumenge de Pasqua, el Divendres Sant no té sentit”. Per això, sempre he trobat a faltar en la imatgeria de Setmana Santa la representació del Crist ressuscitat. Necessito viure la passió des de la seguretat de la resurrecció. Perquè això és el que sabem i ens dóna vigor. Això és el que experimentaren els deixebles d’Emaús.

L’anunci joiós de la Pasqua és el que els cristians hem de transmetre a les persones que cerquen el sentit de la vida. Necessitem explicar amb joia el sentit de l’encontre de Maria amb el fill vivent. És el nostre punt de partida com a creients. Crist ha ressuscitat, realment ha ressuscitat. Aquesta vivència personal que la mort és vençuda per l’amor és la catequesi que les seves entitats poden fer al món d’avui. És un sí rotund: la mort pot ser vençuda per l’amor. “Ell, que havia estimat als seus que eren en al món, els estimà fins a l’extrem” (Jn 13,1). L’amor infinit de Déu allibera. “Ningú té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics” (Jn 15,13). No es tracta de crear nous màrtirs, però sí testimoniar la magnificència de l’amor.

Però això l’associacionisme cristià, el que vostès representen amb les seves entitats, ha de saber proclamar la força de l’amor. Cal testimoniar la preeminència de l’estimar perquè l’amor redimeix la soledat de l’abandó. L’amor obre les portes a la solidaritat. La solidaritat ens allibera de l’egoisme que ens fa indiferents al sofriment del proïsme. Testimonis de solidaritat Abans he parlat de la força catequètica de les seves entitats, ara voldria referir-me a la seva capacitat d’aportar calidesa humana, justícia i solidaritat. He quedat admirat de descobrir com aquests valors estan escrits en la pròpia història de la seves entitats.

Naixeren per la pietat, la formació dels laics, i les obres de caritat. Per això la seva vida no fou efímera. Tenen una tradició centenària que troba sentit més enllà dels dies concrets de la Setmana Santa. La societat està necessitada d’associacions com les seves. Davant del sofriment i el dolor cal crear espais de solidaritat activa. Vostès poden ser espais de fraternitat perquè la germanor forma part de la seva identitat. Vivim en temps de canvi, de profundes crisi i turbulències. Ens interroguem si els nostres valors i principis encara interessen a la societat. Però no poden instal•lar-nos en el dubte. Cal mirar fora dels nostres temples i adonar-nos que evangelitzar comporta també la solidaritat amb els que pateixen els efectes de la crisi econòmica. L’Església catòlica, els creients i les institucions religioses han de construir la justícia en aquest món. “Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant el cel?”(Ac 1:11), cantarem en l’antífona del dia de l’Ascensió.

El mateix ens podem preguntar davant l’afebliment de la cohesió de la societat com a resultat de les noves exclusions socials. ¿On cal mirar?. “Tenia fam, i em donàreu menjar, tenia set i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m” (Mt 25,35-36). Les paraules de l’evangelista Mateu no són cap eufemisme. És tot un programa d’acció per les entitats d’arrels cristians. En temps de riscos impensables; de tragèdies i catàstrofes; d’injustícies; d’enfrontaments tribals o d’infermetats de patiment prolongat, la humanitat sempre fa sempre la mateixa pregunta: on està Déu?. En la plaça pública més d’una veu ens interroga: “On és el teu Déu?” (Sl 42:11).

Per respondre a la pregunta retorno a un dels temes centrals de la Setmana Santa que vostès veneren: la soledat. Les persones podem experimentar la soledat davant del dolor o la incomprensió de tant mal desaforat que afecta als més febles. Però no podem culpar a Déu d’això. Podem abatre’ns, sentir-nos abandonats. Podem exclamar com el salmista: “Per què aquesta tristor, ànima meva?, Per què aquest torbament?” (Sl 42:12). Fins i tot, podem encarar-nos a Déu pel seu aparent silenci. Però la teologia del carrer, la que es commemora en les processons de Setmana Santa, ens mostra que Déu no està absent. Déu ens ha donat a nosaltres la responsabilitat de la nostra història. Déu no està amagat, està al costat dels que estan patint. Déu es fa present en l’amor al proïsme, en l’acolliment al necessitat i en l’acompanyament al solitari.

L’associacionisme cristià ha d’aportar respostes esperançades a la desesperança de moltes persones. Les seves entitats han de ser testimonis de la presència de Déu en el món. Les seves associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis són espais privilegiats per viure la fraternitat humana a través de la solidaritat amb els atrapats per les múltiples injustícies social. La germandat garantía antigament la protecció davant de la feblesa assistencial de les institucions públiques. La germandat donava acolliment càlid i protecció social. Avui, cal fer el mateix tot i que la caritat política ha transformat una part del sentit immediat de l’amor al proïsme donant-li l’estatut de bé públic. Aquest és l’origen del nostre Estat del Benestar.

Una proposta Abans d’acabar, permeti’m una proposta. Les associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis són espais càlids d’acolliment de les persones. La societat necessita d’aquests espais. Les seves entitats han de ser nuclis vius dins d’una àmplia xarxa d’integració social. Vostès són entitats associatives on les persones es troben, es relacionen i es comprometen en un projecte comú. Aquests valors tenen una profunda vàlua social. Les seves entitats són escoles de convivència i de civilitat. No perdin aquests esperit de relació humana. La societat catalana necessita d’entitats com les seves per integrar a moltes persones que han vingut a casa nostre i que cerquen àmbits d’arrelament. El sentit de pertinença a la nova societat d’acollida es construeix de moltes maneres; però es segur que en aquest camp les associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis poden desenvolupar un paper actiu. Molts dels nous catalans provenen de països amb una tradició religiosa similar a la nostre. Molts d’ells tenen una fe viscuda i expressada a través de la simbologia popular. És una fe senzilla i sincera.

Aquestes persones, sense renunciar a les seves senyes d’identitat particulars, aquelles en les quals varen aprendre a dirigir-se a Déu, poden incorporar també noves formes d’expressió cultural de la fe a través de la trobada amb entitats com les seves. Llavors, les associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis, seran també, espais destinats a mantenir viva una fe i per altra, llocs on els nous catalans poden sentir-se acollits per la nova societat. Hi ha una part d’aquests nous catalans que poden ser indiferents al fet religiós. D’altres, entre els quals hi ha els musulmans, tenen una fe identificada amb altres creences i referents culturals diferents als nostres. Penso que la pietat de Setmana Santa també és una proposta dirigida a ells.

És molt humà, al marge de les creences particulars, sentir-se commogut davant del dolor d’una mare al peu de la creu on han executat injustament al seu fill. El sofriment de Maria expressat en molts passos de Setmana Santa ha de ser un valor compartit perquè ens agermana en el sofriment de la humanitat davant de qualsevol injustícia. Les seves processons han d’ajudar al diàleg intercultural que ens ha de permetre conviure, aquí i avui, a homes i dones amb diferents sensibilitats i orígens, però amb la voluntat compartida de fer de Catalunya el nostre país. Cloenda Les seves associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis administren part del patrimoni sentimental dels tarragonins. Però les seves entitats van més enllà de les emocions que evoquen les imatges dels passos. Les seves entitats tenen un valor cívic i eclesial que cal preservar. L’ànima de la societat necessita de la religiositat popular. La pietat popular forma part de les arrels de la nostre societat.

Prové d’una tradició arrelada i avui s’expressa amb noves formes. No m’imagino una societat sense religió. La humanitat necessita de la religió per enlairar-se en la recerca d’un referent transcendent a la finitud. Vostès han heretat una tradició cristiana que cal reivindicar i preservar perquè els valors sòlits que vostès viuen ajuden a la construcció de l’ànima de la societat. En el centre de la religió hi ha la necessitat de transcendència de les persones. Els homes i dones d’avui es segueixen interrogant sobre el sentit de la vida i cerquen respostes que vagin més enllà de les limitacions reals del propi coneixement humà. Quan les persones s’interroguen és quan Déu es deixa trobar.

La seva proposta és una resposta plausible més enllà de la finitud de la raó humana. La necessitat del transcendent està inscrita en la condició humana. És més, demano que els creients afirmem a la plaça pública, allí on les persones hem aprés a expressar-nos per entendre’s amb convivència i harmonia, que els creients donem les raons de la nostre esperança. Sense por. Sense amagar quina és la font de les nostres conviccions. “Com la cérvola es deleix per les fonts d’aigua, també em deleixo jo per tu, Déu meu. Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m’és vida” (Sl 42,1-3). Afirmar aquesta necessitat de Déu no ens fa ni millors ni pitjors que altres ciutadans. Simplement, els catòlics, som uns ciutadans creients que no amaguem les raons de la nostra esperança. Com associacions religioses les associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis han alimentat la fe de moltes persones i han ajudat a madurar aquesta fe. Les processons són un patrimoni d’una fe viscuda des d’antic a través de les generacions que els han precedit.

Tal com he esmentat abans, vostès ajuden a contemplar el misteri de la passió i resurrecció de Jesucrist. Les seves processons expressen la manera de ser del poble de Tarragona. Com entitats cíviques, a més de tenir un valor social lligat a la cohesió social, vostès formen part de la tradició cultural de Catalunya. Les seves processons estan integrades en el saber tradicional del poble català. Vostès han aconseguit que la seva estimació per les processons de Setmana Santa sigui cada cop més compartida a tot Catalunya. No es pot oblidar el valor cultural de les seves processons. Els seus passos amb les imatges i música són part valuosa de l’art sacre català. Comparteixo la idea de que cal protegir amb més atenció el valor cultural de les imatges dels seus passos. Tarragona, ciutat patrimoni de la humanitat, té unes processons de Setmana Santa que són un bé cultural indiscutible de Catalunya.

En aquest sentit, i per acabar, permeti’m esmentar unes paraules de l’Abat de Montserrat, Josep Mª Soler, pronunciades en una ocasió similar a la que ara celebrem: “Serà bo que també tots, si cal, augmentem el nostre esforç per fer que l’amor que nosaltres sentim per les processons de Setmana Santa sigui cada vegada més compartit. Així contribuirem a fer que el llegat dels nostres avantpassats doni ànima a la nostra identitat i ens ajudi a sentir-nos més ben arrelats en el nostre patrimoni cultural i religiós”. Moltes gràcies per la seva atenció. Els animo a no defallir. A créixer i renovar aquest camí de testimoniatge de la fe, de solidaritat i de compromís cívic de les seves entitats. Els desitjo una Santa Pasqua.

Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • E-mail
  • Reddit