Possibles pregà ries impossibles de l'Esglèsia Catòlica
Publicat per fxsabate | 27 Des, 2009He de passar una hora al cotxe el matí del darrer diumenge de l'any que la jerarquia catòlica espanyola dedica a Madrid a la família i connecto la ràdio per sentir-ho.
Parlen de la família que ells consideren la correcta i única, a la família que han inventat; perquè ni Jesucrist ni cap apóstol que se sàpiga van definir com ells la defensen ara. És la família que ells mateixos, malgrat l'ideal i veritable que és, no permeten formar als seus membres més notables: sacerdots, bisbes i cardenals i el propi Papa així com religiosos catòlics en general, masculins i femenins, naturalment.
Sempre recordaré com l’ex-arquebisbe de Tarrgona i ara cardenal de Barcelona Lluís Martínez Sistach es va venir a acomiadar al meu despatx de Delegat de Govern a Tarragona fa 4 o 5 anys. Eren les nou del matí i li vaig agrair la deferència. Li vaig manifestar que no hauria calgut donat que el dia abans havíem compartit el seu comiat oficial a la Catedral Primada de Tarragona. Va començar llavors un seguit de retrets “ perquè els traslladi als seus superiors " - em digué - sobre tots els mals que - vaig entendre que els socialistes - estàvem provocant a la societat. Des de l’educació, passant per les lleis permissives , també naturalment l’avortament i no sé quantes coses més.
Em va costar reaccionar però finalment, quan ja estava a punt d’aixecar-se, li vaig dir que jo també tenia alguna cosa a dir-li. Em preguntà quina era i llavors li vaig dir que era sobre la situació de la dona a l’esglèsia, l’accès al sacerdoci així com deixar de banda el seu paper secundari i merament auxiliar. Recordo que li vaig dir: “Ahir mateix, en el seu comiat, vosté va agrair el paper que les monges havien jugat ajudant-lo en el ministeri pastoral. Per què no poden deixar de només ajudar i jugar el paper protagonista i ser capellans i bisbes com els homes en un món en què la igualtat de dones i homes ja és imparable ? I perquè no deixen casar capellans i monges i podran parlar amb molt més coneixement de causa ?” Deixaré de banda les excuses i arguments - febles, des del meu punt de vista que va aportar.
Però tot això m’ha vingut a la memòria sentint via COPE bona part de la cerimònia i tota la llarga homilia de Rouco Varela així com les pregàries de la missa en què m’ha cridat molt l’atenció i m’ha indignat la que més o menys literalment deia així: “ Por las mujeres que sufren el trauma del aborto, para que encuentren el camino del perdón.... etc etc “. O sigui que, a més del trauma, han de suportar l’estigma de pedacores que necessiten ser perdonades. Un amic al facebook on he penjat aquesta frase m’ha comentat que sembla llenguatge de l’Edat Mitjana i a mi també m’ha soant a la Inquisició. Una altra amiga que es veu que també escoltava m'ha enviat aquesta altra consideració: " quan parlava Rouco de la "facilitación jurídica del divorcio hasta extremos impensables", posava l'exemple de la familia reial? dic jo, posats a fer..."
En fi, qui són ells per perdonar i culpar ? Apedregaran també a l’adúltera i haurem d’esperar que torni un Jesucrist per recordar-los que són uns fariseus ?
A mi m’haurien agradat unes pregàries que mai no sento a l’església de l’estil següent:
1 – Per l’eradicació de la corrupció i dels corruptes, veritable xacra social que es manifesta en múltiples formes i maneres a la nostra societat en el món dels poderosos, des dels financers que ens han portat a la pitjor crisi de la història , fins als polítics, professionals que no acompleixen la seva obligació i en general tots els qui s’aprofiten - des de situacions de privilegi - dels altres i cometen frau amb diners o faltant a la seva obligació professional
2 – Pels qui pateixen la injustícia al món que són la majoria d’humans. Perquè d’una vegada per totes entenguem tots i totes, principalment als països desenvolupats que tenen el mateix dret que nosaltres a una vida digna i d’optar a les mateixes condicions que nosaltres. No podem suportar més que mentre al món desenvolupat l’esperança de vida sigui de més de 80 anys en algunes zones de la Terra sigui de la meitat -. En particular, les malalties del tercer món i les mmorts i el aptiment de milions d’éseers humans colpegen les nostres consciències iles mouen a mobilitzar-nos en contra d’aquesta situació i a favor de cooperar per resoldre-la
3 – Per la igualtat de gènere. Ens comprometem des de l’Església a ser exemplars com els primers. Preguem al Senyor perquè sigui el darrer any que la dona sigui considerada auxiliar en les tasques de l’Esglèsia i tingui els mateixos drets que l’home.a dirigir la comunitat eclesial i perquè en el conjunt de la societat també tingui les mateixes oportunitats. També perquè la maternitat pugui ser sempre desitjada i no imposada.
4 – Per l’eradicació de la pederàstia. Perquè mai més a l’Esglèsia puguem tenir aquest problema que és un veritable crim contra els infants que eren els més estimats de Crist. Ens comprometem a perseguir sense amagar aquest gran pecat de membres de l’Esglèsia que reconeixem humilment.
5 – Preguem a Deu pel reconeixement de totes les opcions sexuals: celibat, homosexualitat i heterosexualitat. Totes elles són respectables i trebalalrem perquè a cap país sigui perseguida cap d'elles.
6 - Pel reconeixement de totes les formes de vida familiar, heterosexual o homosexual i/o monoparental. Perquè Deu no fa distincions entre els seus fills i filles i els estima a tots per igual sense condemnar ningú per la seva orientació sexual.
7 - Preguem al Senyor perquè els homosexuals no siguin perseguits a cap país del Planeta i puguin aparellar-se lliurement sense ser perseguits nio discriminats en els seus drets que són els mateixos que els dels heterosexuals.
8 – Encoratgem i et preguem Senyor per tots aquells i aquelles que seguint l’Evangeli són els més conseqüents de la nostra comunitat i es dediquen a la tasca social de prestar ajut als dependents físics o psíquics i als marginats en general. Aquests i aquestes acompleixen de veritat el principal manament que Jesucrist ens va ensenyar que és el de l’amor a Déu en els altres.
Si les pregàries fossin aquestes, quanta gent no ens atansaríem al menys per compartir una tasca que resultaria molt més gratificant i – ho dic amb tota la humilitat del món però sabent que ho asseguren també eminents teòlegs – molt més d’acord amb l’Evangeli cristià ?
( text subjecte a revisió com dirien ells. De moment nihil obstat meu que sóc únic responsable )