Joan Clave Morell

Poble que no és poble... ja veus.

    S’asseu al recer amb el sol a la cara i el plat als genolls, es llesca el pa i s’acosta el vi. Comença a menjar amb molta gana.

    - Nosaltres de jovenets, també érem capsorolles i voltàvem amb els amics pels carrers, només els dies de festa, és clar, i amb la colla anàvem a Reus a peu a veure sarsuela o revista al Fortuny, o bé anàvem a la festa major de la Canonja, i per cert t’explicaré una anècdota d’un fet que vaig protagonitzar: Érem el setze d’agost, segon dia de la festa major de la Canonja, havia plogut i per tant, no podíem anar a plegar avellanes, i com que sabíem que a l’Orfeó hi havia un gran ball, hi vam anar, però a l’arribar-hi, resulta que no teníem prou diners per les entrades, així que vaig comprar una sola entrada i amb ella a la mà i el braç aixecat, em vaig plantar davant el porter de manera que ell veiés el taló, i vaig fer senyal als companys que anessin  passant. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis... Que comptes noi em diu el porter? Compto els que han passat sense pagar, perquè jo només tinc la meva entrada, li dono i cap dins.  Abans de mitja hora ha havíem creuat el barranc del Castellet empaitats pels joves canongins de l’Orfeó. Ja ho veus, coses de joves. Esperàvem amb delit el carnaval, i sobretot les dues festes majors, que tot el poble les gaudia i xalàvem com no et pots imaginar, i molt menys s’ho poden imaginar el jovent d’avui, que pot dir-se que no saben el que és una festa major, com que la majoria treballen a fora, no tenen festa.  

   -  Els dissabtes i diumenges i els vespres de l’hivern anàvem al cafè, quan ja érem grandets, a jugar al butifarra o al set i mig, i si s’esqueia escoltant els més grans quan parlaven de política, sobretot quan s’apropaven les eleccions, i encara que no en sabíem gaire, potser amb el temps n’hauríem aprés,  ja que ens preocupaven els problemes del poble i del país. Quan ja treballàvem solíem comentar amb els amics les menudències de la feina, que si ja teníem quatre retlles a la vinya, o si carregàvem nou portadores al carro... Teníem l’afany de ...

   Amb l’estomac ple de truita, pa i vi i els pulmons, de fum, s’ajeu una estona al sac de la palla, sense adormir-se, que el dia és curt encara. Només per pair el dinar.

 -  No segueixo, que ja veus com m’ho miro massa del meu cantó, i si continuo així, et pots pensar que nosaltres som millors que la gent d’avui, i no és cert i per això no et vull omplir més el cap, no fos cas que t’arribés a capficar tant com ho estic jo mateix. No vull que em passi amb tu com amb els meus companys de tertúlia del cafè, quan encara hi anava, que van acabar per no escoltar-me. Però és que encara no me’n puc fer raó de les transformacions del nostre poble, duta a terme a l’època dels tecnócrates i burocrates, que ja els devíem posar aquests noms en veure el que estaven fent, des dels seus despatxos a centenars de quilòmetres se’ls va posar a la clepsa que el nostre terme s’havia de industrialitzar, perquè les autoritats provincials, sempre cerquen el millor pels seus súbdits els hi ho demanaven. Val més creure-ho que anar-ho a veure! Amb aquest afany els tecnócrates ompliren el cap d’altres persones sovint de més enllà dels Pirineus, perquè fixessin els seus ulls i els seus milions, -que a naltros ens van enlluernar val a dir-ho- per fer fàbriques, al mateix temps que omplien el cap o buidaren l’estomac, d’altres persones  també a molts quilòmetres d’aquí, perquè hi vinguessin a viure, sense tenir en compte que el millor favor que els hi podien haver fet, era evitar haver de marxar de casa seva per a venir al nostre poble i voltants, a apilar totxanes primer i omplir-les de família després, tot anant posant llenya al foc per fer fums de tots colors i pudors que surten per les fumeres.

   La mula esgarrapa el terra amb les peülles, no sap ben be si per donar-li la raó o per reclamar-li torni a omplir la civadera.

    - Així, de la mateixa manera que els seus veïns, els vila-secans, nats i arrelats en aquesta terra, tant seva dels segles dels segles, enlluernats primer per la verdor dels bitllets, esglaiats després al veure que han col·laborat al soterrament dels seus afanys ancestrals i desenganyats del poble, emprèn cadascú pel seu compte, campi qui pugui!, el camí que pot, no el que vol, perquè ja no els hi queda l’arrelament des dels sigles passats, i de malgrat, es veuen transformats en petites peces d’una maquinota que gira i gira sense saber qui la fa brandar.

   - Fàbriques i fums, blocs i pisos, més fàbriques i més carrers plens de gent que no es coneixen entre ells. Molta claror per fora i molta foscor per dins. Molt soroll de gent que crida i poques converses, no se sent cap cançó... On vas Vila-seca? Per que te’n vas i em deixes sol?

    Se li fa un nus a la gola, li venen ganes de plorar, sembla que les cames no el portin, s’agafa a la soca d’un cirerer i cau de genolls a terra, sentint com si veus llunyanes el cridessin. Anton! ... Anton!. El treu del seu fixament el brunzit d’una abella, aixeca els ulls i veu com l’insecte es posa damunt d’una flor. La primera flor del cirerer ... aviat estarà tot florit i al cap de dos mesos... cireres madures, i quan ho siguin en portarà el primer grapat a la seva Cisqueta i després farà venir al tros a tots els seus nets perquè les cullin, i aquesta serà la millor recompensa, poder-los-hi donar el fruit de la seva terra que és el seu propi fruit.

 Vila-seca, març de 1974

un exemple, l’hauríem seguit. Qui ho sap?

   Buit el segon paner de pataques tallades, torna a “la roba” a cercar-ne el darrer, fa un traguet d’aigua fresca, que en aquest temps sempre ho és, del vell càntir de fang negre que va comprar a Verdú, el mateix dia que la mula.

    - Seguint els consells de la dona, com sempre, vam repartir els diners fent quatre parts iguales, una per a cada fill i la que quedava per nosaltres, per un si de cas i per la vellesa. El gran, que per aquells temps es va casar, (com que ja no era pagès), va canviar aquella botiga de Salou, que mai vaig saber què ni venia, per uns baixos més grans on hi va posar un supermercat, comprant-se un piset al damunt, d’aquells que fan a Salou, que per obrir una porta s’han d’arrambar dues cadires, perquè així, tant a prop, serien més a sobre el negoci. Ja vas ser-hi, fill meu, damunt del negoci, que fins i tot crec que tenies un forat al trespol de la cambra que donava damunt el prestatge de les cocascoles, perquè no tenies temps ni per baixar per les escales com ho fa la gent. Es clar que, com que el que vas comprar devia valer el doble dels diners que et vaig donar... L’havies de veure, Castanya, venent llaunes i embotits a les turistes amb aquelles panxes i esquenes negres de torrades pel sol, i ell, blanc com un paper d’escriure, que semblava malalt.. Això si, a l’hivern, malgrat que també té oberta la botiga, no va tan atabalat i fins té temps –algún dia- de portar els nens a l’escola. Nens, que quan seran grans, si ha de ser pel voler del seu pare, tampoc estudiaran més del imprescindible, per a poder obrir un altre supermecat dos carrers més amunt.   

    Abans, quan sembràvem les pataques, aquesta feina, era com una cerimònia a la que hi participava tota la família, menys la mula, que ho fèiem tot a mà. Ell obria el solc amb l’aixada marcant els crestalls, la Cisqueta li anava al darrere posant els talls al solc que el petit cobria amb un bon grapat de fems i entremig dels muntets la noia  hi posava una mica de guano i el gran, al darrere  ho anava tapant tot, deixant fets els crestalls a punt de regar quan convingués. L’Anton que ara ho recorda, i ho compara amb la feina que han fet avui i té per segur que aquest és el motiu que les “furones” no treballen tant com abans.

    - La xiqueta, que aviat ens va fer avis, amb la seva part dels diners, i d’acord amb el seu marit, van decidir enderrocar la casa on vivien i fer-ne una de nova amb totes les comoditats. Els hi va sobrar tot just per a comprar-se un cotxe, dels més grans que hi havia aleshores. Avui, el seu fill –només en tenen un- ja esta acabant l’ensenyament a l’Escola Nacional i l’indueixin a que aprengui a arreglar televisions, ofici en el que hi veuen -els seus pares- un profitós esdevenidor.

   Que llarg que se’ls fa el dematí, sense poder enraonar amb cap veí com ho feien abans. Ara els camps resten orfes de vida. Cada ú, ve al tros, fa una feina i se’n va cap un altre tros per no desenganxar l’eina del tractor.

    - El petit, que aleshores encara era a casa, va comprar-se un pis –ell en diu un apartament- a la Pineda per a llogar-lo a l’estiu guardant-se diners per a casar-se amb la noia que festejava, que també treballava al mateix banc. Quan arribà l’hora, es va comprar un pis a Tarragona on si han quedat a viure. Ara tenen un noi i una noia, per cert molt espavilats tots dos. Quan arribi el dia, segur que els hi donaran estudis, però ... aquests ja son pelacanyes, i ben arrelats.

    Amb l’esquer d’acabar la sembra, aniran a dinar una mica tard, doncs encara els hi manca fer mitja dotzena de solcs, però serà millor deixar-ho llest al matí, i així, havent dinat, no caldrà enganxar de nou.

    - De la nostra part, com que no havíem de comprar més terra –qui la treballarà?- ni havíem de comprar cap cotxe i ja ens estava bé la casa on encara hi vivim, varem demanar consell al nostre fill petit per a invertir. Sí, havíem d’invertir perquè llavors era temps d’això, com hi ha el temps d’esporgar o de veremar. I ho vam fer, sense fer cas dels consells, a un banc de Tarragona que oferia moltes garanties i que cada tres mesos, puntualment, ens pagaven els interessos, que aleshores semblaven tota una mesada i ara en tinc, en prou feines, per comprar-me unes espardenyes. Ah! També ens varem apuntar a una excursió, que llavors era obligat, doncs tothom ho feia, de quinze dies pel sud d’Espanya, passant per València a l’anada i per Madrid a la tornada. Semblarà que tornem a fer el viatge de noces, em digué la Cisqueta. Per cert que malaguanyat per a mi aquest viatge, que m’hauria agradat més anar pels camps i parlar amb els pagesos d’aquelles contrades que no pas veient museus, coves, catedrals i carrers plens de gent. Vaja! Que ja no podia aguantar tants dies seguits de portar sabates i corbata. Res, que m’ho vaig passar ben malament, i molt em temo que tu Castanya, sense moure’t de casa tampoc et va anar gaire be. Estic segur que el petit, més de la meitat dels dies devia descuidar-se d’omplir la menjadora de pinso.

    Quelcom hi devia haver de cert amb el que l’Anton li deia, perquè la mula, talment com si ho entengués, tot just a l’arribar al cap del solc, s’encara cap el marge buscant amb el morro estirat algun brot de fenàs verd.

    - Des d’aleshores ençà, tu i jo hem anat fent els nostres quefers amb calma i tranquil·litat, xino xano, però sense deixar endarrerir la feina, en aquests trosset de terra que avui és tota la nostra vida. Que més volem? Plegats hem assolit una posició social única, som tota una institució, o millor, som ... el record d’un passat encara no massa llunyà. Recordes aquell any que ens volien fer anar tots dos amb el carro a les carretel·les de Sant Antoni? M’hi vaig oposar, perquè tot i sent la única tradició dels poble que els joves encara conserven, i a tots ens agrada força, la nostra presència al mig del batibull del jovent –em volien fer vestir amb brusa i panyos- hauríem estat més motiu de befa que de record.

    Per fi han acabat la sembrada, una mica tard, però llestos. Se’n van tots dos cap a “la roba”, desenganxen arada i forcat i un cop arreglada la mula amb la civadera plena, l’Anton despenja el cistell i obre la fiambrera, hi ha fesols i espinacs ja bullits i barrejats. Se’ls fregeix i se’n fa una truita al fogó de les tres pedres amb una flamarada de llenya prima d’avellaner.

    - On ens ha portat l’evolució? Estem millor ara que no pas abans? Ni tu ni jo ho sabem, ni crec que ningú ens en pugui donar raó. Sovint penso en els joves d’avui, els meus nets. Quines il·lusions deuen tenir? No ho sé. Els dies feiners, que a mitja tarda ja han enllestit els deures, se’n van al bar a menjar pipes i a jugar amb aquelles màquines de llums i campanetes. Van pels carrers en colles nombroses cridant amb tota la poca solta de que son capaços, esperant el cap de setmana i els més grandets se’n van a lligar –diuen- a les boites de Salou. Criden, beuen, lliguen i tot i que van sempre en colles, en el fons, se senten sols. Quan es fan més grans i troben una noieta que els agrada, s’asserenen i es casen, cercant les comoditats casolanes, en especial la del tresillu. Tenen grans prestatges amb llibres que no llegeixen i de discs que tampoc s’escolten, passen les hores davant la televisió que diuen que no els hi agrada, fumant i bevent, esperant el cap de setmana per agafar el cotxe i la família i anar a desintoxicar-se    –diuen- de la vida quotidiana. I aquesta família, aparentment unida, resta aïllada de les altres que l’envolten, moltes vegades sense conèixer els veïns de la mateixa escala i no cal dir que, margenats de la societat. Poble que no és poble... ja veus.

...Mas de Barberans com si fos a l’estiu al temps de l’avellana.

    Ben arrenglerada la llavor al fons del solc, amb els grillets apuntant al cel, la tapen fent el segon solc per un costat i un tercer per l’altre i així queda format el primer crestall. Se’l miren satisfets.

    - On és ara tota aquella gentada? Et pots ben creure que, de la mateixa manera que em sento estrany al terme, també m’hi trobo al poble. Quasi no conec ningú. Amb aquest munt de forasters que han vingut, els joves que no els reconec i... els que ja no hi son... com si fos al mig de la plaça de Catalunya a Barcelona. Si no fos pels enterraments on encara hi trobo coneguts, acabaria per no reconèixer ni als de la meva quinta. L’altre dia mateix, a l’enterro del Peret Gitano, vaig trobar-me l’Esteve, que si no fos pels andajos no l’hauria conegut de tant com s’ha engreixat. I el Pepitu, que vell que s’ha fet en quatre dies! Vaig preguntar pel seu pare al noi d’en Ramon i resulta que fa dos mesos que es va ferir i ben malament per cert, segons en digué. I que blanc que s’ha quedat el Pau ... es clar que si em miren a mi, de segur que també em troben ben canviat, però ves, que hi farem?

    S’aturen dues o tres vegades al llarg del solc, amb l’excusa d’arrambar una pedra o un terròs, no volen reconèixer que tots dos estan cansats. Diuen que ... per no fer lleubades.

    - Però jo estic segur que no he canviat tant com altres del meu gremi. I saps per que, Castanya? No ho saps? Doncs t’ho diré. És perquè tu i jo encara tenim coratge per venir cada dia al tros, i això ens dona un al·licient i una força de voluntat que molts d’ells ja no tenen. L’un perquè ja no li queda terra, l’altre perquè no es veu en coratge d’enfilar-se damunt les eines del tractor de son fill i, alguns també, perquè els quartus els han ensenyorit i tenen la catxassa de passar-se el dia fent nosa per casa seva, o pel cafè.

    Han acabat els quatre crestalls que hi caben al bancal, entremig dels avellaners. L’Anton torna a “la roba” a buscar una aixada per arreglar els caps on la llavor no ha quedat ben colgada i, de passada, deixar-ho ben acabat, perquè al regar, l’aigua hi pugui córrer sense destorb.

    - Ai els quartus! Tants que n’han entrat al nostre poble i no els hem sabut aprofitar, i a la llarga, ens han servit per ben poca cosa. Hem anat venent el terme a la gent de fora –molts d’ells estrangers- i juntament amb el terme anàvem hipotecant la nostra personalitat i llibertat de poble. Ara, ens hem quedat arraconats i... acabarem arraconats, el temps ens ho dirà. Durant uns anys, a Vila-seca només es parlava de pams i milions. Milions i pams, eren el plat del dia. Els diners, és clar, sempre ens havien volat molt amunt als pagesos, i no els podíem haver, i així que se’ns van posar a tir, ho varem aprofitar, al menys així ho pensàvem aleshores, sense donar-nos compte que amb els pams de terra, també anàvem venent trossets de nosaltres mateixos.

    És l’hora de la beguda, per això l’Anton fa un tomet pel tros arrencant uns quants margalls, que surten per tot arreu en aquest temps, per donar-li verd a la mula. Un cop les hi ha tret les arrels, els hi posa a la civadera i li penja al morro.

    - A casa mateix, quan varem vendre l’Arena, (ens en van donar seixanta mil duros) semblava que ens havien de tornar bojos, perquè no ens entrava a l’enteniment que d’aquell bocinot de terra, en el que hi collíem vuit o deu quarteres d’olives cada dos anys, ens en donessin tants bitllets. Si, ens el varem pagar molt bé, quin dubte hi ha? I aleshores, ens va agafar la fal·lera, com tots els que feien quartos, de fer obres. En tornar de cal notari i sense arribar a casa ja varem anar a trobar el paleta. Havíem de posar water i dutxa, i l’entrada del carrer, fer-la per una escaleta per no tornar a ensopegar més amb les vares del carro, i fer una sala d’estar per posar-hi un tresillu, i sobretot, obrir portes i finestres. Urgia ara que, a casa, de cop i volta, hi entrés sol i aire. Devíem tenir por que amb l’obagor se’ns florissin els bitllets, perquè d’aire i sol be prou que l’entomàvem cada dia.

   Mentre la Castanya va sacsejant la civadera, ell es mira els avellaners, secs encara, amb el cordó estirat, del que el mestraló li va prenent la pols fecunda cap el safrà vermell que l’espera.

   - I encara bo que els meus xicots no s’empenyoraren com d’altres, per a comprar-se tractor i tot el que li va al darrere, remolc, cultivador, fresa i màquina d’ensulfatar, ni fer pous artesians i plantar arreu pomeres i presseguers, que sent així, ja estàvem perduts, al menys, jo. Però no, no, va passar tot al contrari. El gran després de convèncer a sa mare i a mi, es va comprar uns baixos a Salou per posar-hi una botiga de no sé que, i com que només treballaré a l’estiu pare, em va dir, a l’hivern us ajudaré a la terra. El petit de moment es va quedar amb mi al terròs, però només amb els peus, que el cap el tenia posat en un banc de Tarragona, on ja hi treballava un amic seu, que l’havia d’avisar quan hi hagués una plaça. Mireu, pare, si no deixo la terra, no em casaré. Fixeu-vos com cap xicota no vol ni tant sols mirar-se un pagès, a més, per la feina, no patiu, que com es fa jornada intensiva, a les tardes vindré a ajudar-vos. Em sembla que ni l’un ni l’altre es deuen recordar del camí per on si ve.

   Es mira uns fruiters que té escampats pel mig dels avellaners. Cal que esporgui aviat els presseguers que ja comencen a borronar, i les pereres que no trigaran gaire. Hi fan més nosa que favor, però fa goig a l’estiu portar un cistellet de fruita fresca a la dona.

   - Amb el casament de la xiqueta, que tampoc havia triat un pagès, se’ns van acabar els quartos, però no ens va fer patir gens, que feia setmanes que ens festejaven la Carreró i la Garriga que vam acabar venent. Érem al ball i calia ballar la música que tocaven. Si, si, varem arreplegar una senallada de bitllets: Jo li deia a la Cisqueta: noia, que en farem de tanta verdor? Si els nois no m’haguessin deixat, hauríem pogut comprar un bon tros de terra, gran i tot d’una peça, però ni al nostre poble la podríem haver trobat (fins a les Comes es parlava de pams), ni jo tot sol m’ho podia agavellar. Si els nois haguessin tingut l’edat, els hauria fet estudiar, l’un metge i l’altre advocat. Com m’hauria agradat! Encara més que tenir una finca gran, i millor si un cop titulats, s’haguessin quedat a treballar al poble, perquè amb altres com ells, Vila-seca hauria pogut ser el millor poble de la província de Tarragona. Tindríem institut i hospital, tallers i fàbriques nostres (de conserves dels productes del nostre camp i de xocolata d’avellanes) hotels i botigues grans i, moltes coses més, que sé jo? Dels nostres fills en sortirien intel·ligències i artistes, tindríem biblioteca i museu i escriptors que podrien fer un diari nostre, i fins i tot diputats a les Cortes de Madrid si és que se’n diu així, o un altre nom com abans de la guerra i, perquè no? potser també un ministre.

   Tornen de nou a la feina, solc amunt i solc avall, colgant la llavor a la terra fèrtil.

   - Quin poble, Déu meu! Els amos, sí, els amos ens hauríem fet. Però res, res de res, els meus nois ja eren massa grans, i els que podien, tampoc ho van fer. Es clar que, d’on ens havien de vindre aquests afanys? D’on havíem de prendre exemple? Perquè les famílies adinerades que de tota la vida hem conegut, per tenir arrels, casa i terres al nostre terme, n’han restats molts anys absents i al marge dels nostres quefers i afanys, de la mateixa manera que d’altres fills de la vila que, també absents, han assolit una posició respectable professional o socialment, tampoc han estat a la vora per fer-nos costat ens els moments crítics. Potser si haguéssim vist en ells un exemple, l’hauríem seguit. Qui ho sap?