13
Octubre, 2014
21:46
Com que ara estic una mica endropit amb
l’escriptura, i buidant l’ordinador vell, m’he trobat amb un escrit que vaig
presentar al 2ón. Concurs Literari de l’Agrupació Cultural ara fa 40 anys, i
m’he decidit a penjar-lo al blog. Ara que l’he rellegit, el trobo una mica
carrincló, i possiblement si el tornés a escriure no ho faria amb als mateixos
termes, però tinc per segur, que en aquells temps, l’escrit s’adiu al que
pensava aleshores de com veia el present i futur de Vila-seca.
Tot i presentar-se a un concurs, estava més
que ple de faltes d’ortografia, i el corregir-les amb els meus coneixements
actuals que no son gaire més que les que automàticament fa l’ordinador, de les
que mantinc aquelles que es corresponen a paraules pròpies del nostre poble,
que naturalment, els lectors reconeixeran.
Amb el títol ADÉU, BON AMIC ... ADÉU! el dedicava amb tot l’afecte als vells pagesos de la vila i deia així:
Davant la casa, la mula enganxada
al carro, quieta, l’espera uns instants, com cada dia.
- Be
noia, adéu!
- No t’oblidis de portar-me espinacs i una col, que no en tinc ni una
fulla. I no vinguis massa tard, que encara fa fred.
- No pateixis, dona...
Amb molta catxassa l’Anton tanca la porta del carrer, tot mirant que no
vingui cap cotxe, no tenen paciència, abans d’apropar-se ja piten, puja al
carro, tot donant-se compte que ahir al vespre no va recordar-se de cosir les
llongues, que d’un dia a l’altre se li trencaran (com que ja no tenim baster)
i, donant un copet a la Castanya, –la
Castanya és la mula- emprèn com cada dia el camí de la feina.
Poc a poc, doncs la mula ja és molt vella, va travessant els carrers i
places de la vila, amb cuita de no donar cap rascada als cotxes aparcats,
vigilant que cap criatura si apropi massa, vetllant, encara que no hi veu gaire,
de no ficar-se en un carrer de “direcció prohibida”, i escoltant, doncs encara
té bona orella, que no s’acosti cap vehicle que els pugui atropellar.
Mentre va passant pels carrers, la gent que el coneix li dona el crit.
Si son de l’ofici, li diuen si plourà o que tindrà bon dia, segons s’escau. Les
dones que van a comprar, amb el fillet al coll l’assenyalen. –Mira Jordi,
mira... la muleta. Si es clar, “la” muleta, doncs l’Anton és l’últim pagès de
Vila-seca que va amb carro i animal.
S’atura al Sindicat a carregar un parell de sacs de muníac i, tot just
baixa del carro se’n dona compte: - Mecascun! Ara m’he deixat el paper a casa...
- Mira Demetri, ahir al vespre vaig venir a l’oficina i ...
- No pateixis home, ja me’l portaràs demà. Veges, veges la mula.
- Xo! Xoooo! Aturat.
La Castanya, sense mirar, ha travessat el carrer de cara l’abeurador,
del que n’és única clienta i, quasi se l’emporta el cotxe de línia. Qualsevol
dia l’atropellarà.
Per fi ha carregat els sacs i de nou empren el camí, ben arrambat a la
vorera tot fent senyals amb el braç sense saber ben bé perquè les fa, però així
li sembla que els cotxes aniran més poc a poc i no li faran cap mal, i alhora
ell tampoc en farà a ningú.
Arriba a la carretera al costat de la Tabacalera i veu que avui té sort.
No hi ha cua. El dilluns passat va esperar-se quasi mitja hora. Ja és al camí i
es queda més tranquil, però compte amb les criatures. No sé pas d’un surt tanta
canalla.
S’asseu, es treu un paquet de tabac de la butxaca de l’armilla, parteix
un caldo pel mig i se’n cargola un de prim, perquè així li sembla que no fuma
tant. Fumant i estossegant, camí avall... Cada dia ha d’arrambar-se quatre o
cinc vegades pels entraderos per deixar passar tractors i cauvas. Camí avall...
- Buenu Castanya, ja hem arribat a nostra zona verda oest. (Com que l’Anton es passa el dia sol, des de fa temps, s’ha acostumat a parlar amb la mula, que l’entén prou bé i acostuma a donar-li sempre la raó) Te’n recordes quan d’aquest tros en dèiem encara “Camí de Salou”? Es clar que això era abans del Plan General de Ordenación Urbana, que tant d’enrenou va portar, si dóna, ja fa temps d’això, quan encara era viu el generalíssim.
Desenganxa la mula del carro, li treu el selló i les retrangues, que penja a la mateixa barana i, mentre ho fa, l’animal, seguint el seu costum, comença a caminar cap el rafal que li fa d’estable. Xooo! Aturat dona, i li va a buscar la civadera, l’alfals és de l’Aragó, la palla de Solivella. Amb parsimònia li posa primer el forcat, després, la pollegana...
- No, no et queixis que no fots cop d’ençà que només ens queda aquest “Camí de...”, aquesta zona verda oest. Antes sí que podies tenir raó de queixar-te, és clar que eres més jove, però llavors, havies de llaurar la vinya de la Carreró que varem vendre a aquella fàbrica del fum vermell, o l’olivar de l’Arena que ara hi ha aquells blocs de pisos, o bé els garrofers de la Garriga que està urbanitzat, o els avellaners de secà de les Comes que ens les van prendre els de l’autopista ... llavors sí que pencaves, però ara, res dona, res.
Ja tots aparellats, el cistell penjat a la figuera, se’n van cap el bancal on han de sembrar les pataques. Els fems i el guano ja els van escampar ahir. S’aturen al capdamunt, mirant-se tots dos la tasca que els espera.
- Com ha canviat el
terme, oi? Fixa-t’hi, si mires cap a llevant, només veus dipòsits, tubs i
fumeres, si et gires a llebeig veus com es van acostant les urbanitzacions de
Salou, de cara a mestral només veiem l’autopista amb els seus terraplens i
ponts, que no sé pas perquè l’han aixecat tant i, a tramuntana seguim veient
l’autopista i el poble que es va fent gran. Gairebé no sé si sóc a Vila-seca o
a l’altre part de món.
Obren el primer solc a la vora mateix dels avellaners i, al capdavall, s’aturen. L’Anton se’n torna a “la roba” a buscar el paner on hi té la llavor grillada i tallada. Hauran de prendre paciència tots dos. La mula allà baix tota sola i ell anant posant els talls al solc.
- Encara hi ha matins que, quan m’aixeco del llit, me’n vaig al dormitori dels xiquets, com si encara hi fossin, per cridar-los per armar el carro. Si fa quatre dies de tot això, quan al poble quasi tots érem pagesos. En aquells anys, després de la secada, ens va venir a tots plegats la fal·lera de fer tomaqueres. Te’n recordes Castanya de quantes carretades de tomaques arribaven al poble al capvespre de cada dia? Centenars i milers d’arrobes que portàvem a vendre per quatre xavos... ja se sap, “de Sant Joan a Sant Pere els tomaques fan caguera”. I les cues de carros al veremar, quan s’espatllaven les premses, que omplien la meitat dels carrers del poble. Quanta verema! Al Sindicat van haver de fer aquells cups a fora del celler darrere la màquina de batre i ... al cap d’un parell d’anys ja no s’omplien la meitat dels cups i tines. Llavors sí que érem una bona colla. Carretades de gent a l’avellana, a la garrofa, a veremar i fins i tot a l’oliva. Te’n recordes de la collita després de l’any del fred, que tu vas haver de passar-lo sense garrofes, la collitassa d’olives que hi hagué? Fins i tot van haver de venir els veremadors del Mas de Barberans com si fos a l’estiu al temps de l’avellana.
Calendari
Recentment
- EL CELLER DE VILA-SECA
- EL SAHARA OCCIDENTAL
- PERE MOLAS
- PERE MOLAS
- LES INFERMERES
- LA PEREGRINACIÓ A VIC DEL 1r DE JUNY DE 1980
- LA BARONIA DE MAS CALVÓ
- LES PARAULES I EXPRESSIONS NOVES
- LA CERCAVILA
- AUTODETERMINACIÓ
Arxius
Categories
General [341]
Els meus enllaços
- General
