A més dels aliments referits, també hi havia consums d’una certa consideració en les verdures de temporada, especialment les faves al seu moment, que ja he esmentat, i també les amanides sobretot a l’estiu.

   Les amanides més o menys variades, tenien com a base l’enciam, el tomàquet, el pebrot i la ceba o els ceballots segons l’època de l’any, afegint-s’hi a vegades olives, raves i poca cosa més. Les olives eren arbequines confitades a casa, naturalment. Sovint les amanides eren menges complementaries d’altre plat, posant-se una safata al mig de la taula per a que tothom n’anés agafant.

   L’enciam era d’aquell de fulla llarga, sense que tingués un nom especial, en canvi els tomàquets, tenien nom de totxo o de Benach, sent aquests segons els preferits a les amanides. Els pebrots i les cebes tampoc tenien distincions varietals, tot i que els pebrots venien a ser com els de morro de vedella i les cebes blanques o morades, sense diferenciar si eren de calçot o de Figueres, i per descomptat que d’això de la calçotada, ni seméncies. En el cas dels pebrots, tampoc es coneixien els llargaruts italians, ni els de Padrón, les úniques variants, eren les pebrines de romesco i els bitxos.

   Parlant de romesco, a l’hivern es feia l’escarola amb romesco, que tenia molts adeptes especialment entre els qui ens agradava la picantor.

   Les verdures com acompanyants del tall, se solien fer fregides, especialment el tomàquet que era l’acompanyant per excel·lència, però també es fregien els carbassons i les albergínies tallades a dernes, i no cal dir, que tot barrejat, es feia la samfaina. A l’hivern, els espinacs tenien un paper important ja fossin fregits després de bullits, sols, o barrejats amb fesols. Amb els que, separadament o tots junts, també se’n feien truites. Els tomacons substituïen els tomàquets durant bona part de l’hivern, ja que tothom en tenia de penjats els enfilferrats que penjaven dels cairats ja fos a les golfes o al celler.

   Els moniatos, com que son tubercles, podien ser una alternativa a les patates, però son tan diferents que no les podien pas substituir. Com a plantes, tenien avantatge, ja que  abans d’arrencar-les a finals d’estiu, es segaven i servien per alimentar els conills. Els moniatos, quan es portaven cap a casa, es conservaven en recipients que solien ser portadores velles, barrejats amb arena, i d’allí se n’anaven retirant durant tot l’hivern. Com que resultaven ser dolços, tantseval els blancs com els vermellosos, a la taula només es menjaven fregits i ben salats, però el seu ús més característic era, cuits al caliu per a menjar per berenar a l’hivern, anant-los buidant amb una cullereta. De carbasses també se’n menjaven tot i que a molta gent no els hi agradava, es consumien com a farinetes.

   No cal dir que totes les verdures esmentades com les fruites a les que m’hi referiré tot seguit, eren de collita pròpia, i la major o menor presencia de cadascuna d’elles venia condicionada pels gustos i preferències de cada família. Els únics condiments emprats que es compraven, eren la sal i les espècies, ja que l’oli i el vinagre, també eren casolans.

   Pel motiu de ser de producció pròpia, una part de la fruita fresca consumida solia ser de plantes bordes com els cirerers, els presseguers que eren primerencs o tardans, però sense nom fins que van arribar els benvinguts o els de l’Elies, una bona part de les pruneres també eren bordes encara que fossin negres, grogues o verdes, i dels tarongers, tot i que es distingien els de verd-dolç i les sanguines, encara no havien arribat els navels sense pinyols. Els mandariners també, així com els nesprers, codonyers i albercoquers.

   En canvi a les pomeres i pereres sí que hi havien diferents varietats. De les pomeres teníem les vermelletes d’estiu, les del ciri, les glaçades i les de pell de diable que es conservaven durant una bona part de l’hivern. De les pereres, hi havien les de Sant Joan, les de Sant Pere verd, les tendrals i potser alguna altra més tardana. Les figueres en general solien tenir el nom del color de la pell, però se’n distingien las de tres fan carga, que és una figa-flor i les pròpiament figues, amb noms com mamella de monja, cuixa de dona i algun altre nom descriptiu, com de la gota de mel. De la vinya, hi havia el moscatell i el pansal que s’assecava penjat a les golfes, després d’escaldar-lo, per a fer-ne panses, tal com es feia amb les figues per fer-ne secallons.

   Les panses i els secallons ja eren del grup de les fruites seques com les avellanes, nous i ametlles, que es podien menjar tot l’hivern, al contrari que les fruites provinents de plantes herbàcies, com les maduixes, síndries i melons, que s’havien de consumir de seguida, encara que hi havien alguns melons que si es podien conservar en llocs frescals, arribaven fins per Nadal.