Amb el tall, passava una cosa: com que solia ser més petit que la resta de les menges, era com a més desitjat. A més a més, no hi havia generalment una rutina establerta atesa la provinença de les viandes.

   En aquest cas, també hi havia una part important d’autoconsum, però en un percentatge menor. Per un costat, la majoria de les cases teníem aviram, quasi sempre gallines i rarament ànecs, i també conills que generalment s’alimentaven de la producció pròpia, ja fossin grans  d’ordi o moresc o moltes de les deixalles que feien cap al corral per l’aviram o senzillament llecsons, bords de vinya o qualsevol altre vegetal adient, que portàvem del tros. Parlant en termes professionals diríem que se’n feia cria i engreix. L’aviram campava pel corral i feia la feina en uns ponedors, i acabava el dia als joquers. Els conills i conilles estaven engabiats en recintes de tela metàl·lica en els quals si habilitaven les llorigueres per a la cria. Per cert que qui tenia un bon mascle, el deixava pel veïnat. Molt poques cases tenien alguna mena de bestiar més gros com bens, cabres o tocinos, com en dèiem als porcs o garrins.

   Les gallines ens donaven ous i carn i normalment arribaven a la taula quan ja eren velles i deixaven de pondre i alhora de posar-se lloques. Els pollastres en canvi se solien menjar més tendres, i en aquells anys era una menja de festa major. Recordo que en els dinars de casament a les fondes, el plat fort solia ser pollastre rostit. Els ous es menjaven sovint a les temporades ponedores, ja que la producció empenyia el consum, sent les truites amb totes les variants, qui visitaven mes cops les taules, tot i que els ous ferrats, durs o de partera també hi feien cap, de tant en tant.

   En el mateix àmbit de provinença hi podem incloure la cacera, en el cas dels membres de les colles de caçadors. No cal dir que durant la temporada, anaven ben servits de conills, perdius, guatlles i fins i tot algun ànec coll verd que passava pels estanys. Però també el comú dels pagesos feien les seves caceres menors, em refereixo als moixons i als cargols i als cargolins. Parar lloses era ben habitual per part de la majoria dels pagesos com ja ho vaig explicar temps enrere, i plegar cargols també, tot i que, a les hortes, no calia fer res mes que anar-los agafant de les parts baixes de les plantes tot aprofitant el conreu, s’anaven plegant les regines, cristians i bovers que es guardaven a les cargoleres de vímet, que tothom tenia a l’abast. No calia anar a buscar-los pels marges després de la pluja. Els cargolins, tampoc, només calia resseguit els fonolls o les carxoferes seques i aviat havies omplert el cistell.

   Naturalment que en el consum de les viandes comprades, hi havien força variants, segons els costums de cada casa, influïts pel seu poder adquisitiu, però en general, estava en boga allò de preguntar si tenia algun malalt a la família qui anava a la carnisseria a comprar talls de carn de la cuixa, llonzes o de la ronyonada dels bens. Si moltes famílies només compràvem sang i fetge, la resta devia quedar pels malalts o benestants.

   Amb el tocino passava quelcom semblant ja que les compres més sovintejades eren, les botifarres blanques o negres, la llangonissa, la cansalada i les costelles, per això, algú es devia menjar els lloms i el pernil. De pernil a casa, no en vaig veure fins que ja feia anys que portava pantalons llargs. Això que el pernil es podia conservar bastant bé, millor que no les carns fresques que es guardaven a l’armari viander. Era un armari senzill que pel davant que era la porta i els costats estava envoltat d’una tela metàl·lica fina per facilitar la ventilació i protegir el contingut de les mosques, que tenien una dèria en pondre els ous sobre les carns. L’armari viander es col·locava a l’exterior de la casa prop de la cuina però a cobert i van ser útils fins l’adveniment de les neveres de gel.

   El que no es posava a l’armari viander era el peix. Una part perquè el compraven salat, com el bacallà o les arengades, o enllaunat com les sardines i la tonyina, i el fresc, perquè s’havia de consumir el mateix dia si no es volia malmetre.

   Recordo una dita d’aquells temps en relació a la qualitat de la mercaderia, que venia dir: “peixatera punyetera que m’has dat el peix pudent / si no em tornes la pesseta, ho diré a tota la gent”. Les peixateres venien de Cambrils amb el cotxe de línia del Mateu, i amb dues ferrades i una romana, es passejaven pel poble anunciant la mercaderia: sardines, molls, verat, musclos, pelaies, peixell ... i quasi mai gambes, rap, llangostins o gadegancs. D’entre elles, destacava la Quima, que era la més gran i alhora més deseixida i amb una veu que es sentia des de l’altre costat del poble. Un cop acabada la ronda, feien cap a les peixateries, que uns anys després quedaren obertes per a la venda fixe. Això era abans d’obrir el mercat als baixos de les escoles, i de ser transformades en el club d’escacs i col·legi electoral, per acabar enderrocades tal com son ara.

   Quan el temps ho permetia, al poble hi havia un bon nombre d’homes, que acudien al roquer a fer cacera de musclos i xepellines o barretets, i els més agosarats es tiraven a l’aigua a la recerca i captura de pops, que donaven més feina per coure’ls que no pas de pescar-los. Havia sentit dir que més anys enrere anaven a pescar amb petards i que algú hi havia perdut la mà, si no s’espabilava en deixar anar a temps el petard. Després de la guerra, la pólvora anava molt controlada i aquesta mena de cacera es va acabar.

   El tall era doncs, tota aquella menja sòlida d’origen animal i que en certa mesura, alegrava la monotonia de la manduca hortolana que ens era pròpia.