Algú potser pensarà que amb aquest apunt i l'anterior el meu grau de radicalitat està pujant exponencialment. I no ho negaré, potser sí que és així, però no me'n penedeixo. Abans de titular aquest apunt he agafat el fabra (forma popular de referir-se al diccionari de l'IEC) per veure si la paraula estava contemplada en el nostre diccionari normatiu. I sí que hi és. El que passa, però, és que en la meva opinió està una mica mancat d'accepcions. Diu el diccionari que un cabró, a part de ser un bóc, el mascle de la cabra, és el marit que consent que la seva muller l'enganyi. En canvi, diu que una cabronada és el fet d'aguantar una cosa intolerable. El diccionari de l'enciclopèdia diu el mateix. A mi em sembla que un cabró en la forma popular és qui fa el fet intolerable, però bé, savis té la llengua, més que no pas jo. Jo titulo l'apunt en aquest sentit. (Segueix)
Aquests dies Irlanda del Nord ha tornat a ser notícia. De fet, ha tornat a ser notícia per la reaparició de la violència. L'IRA Autèntic, com s'anomenen, ha comès un atemptat contra una caserna militar britànica i ha ocasionat dos morts, dos soldats britànics. També uns quants ferits. Aquesta fracció de l'IRA ja va causar fa uns anys un dels pitjors atemptats que va costar la vida a unes 28 persones, crec, escric de memòria, que a Omagh. Entre ells alguns ciutadans espanyols. (Segueix)
Avui mentre sentia i veia el telenotícies migdia de TV3 estava pensant en el tractament informatiu que els mitjans de comunicació, sobretot els audiovisuals, estan fent de la crisi econòmica que el món occidental i els països emergents estan patint. Els altres països no tenen opció de patir una crisi perquè estan, alguns per vergonya nostra, en permanent crisi ja sigui per guerres, fam, malaltia o pobresa. Avui, com ahir i gairebé cada dia, ens han tornat a posar la crisi econòmica damunt la taula mentre dinàvem. (Segueix)
El passat dimecres 17 de desembre el Parlament Europeu es va convertir en la institució europea més pròxima als ciutadans europeus. La institució europea que més sensible s'ha mostrat al sentiment de la majoria dels ciutadans i ciutadanes europees. La UE s'ha anat construint bàsicament a esquenes dels seus ciutadans. Amb això no vull dir que sigui contrari a la construcció europea. Simplement, afirmo que això ha estat així, des de Jean Manet. Malgrat ser així, jo etic convençut que en línies generals la construcció econòmica i política europea és tot un encert. El fet, però, que la seva construcció s'hagi fet de la forma que s'ha fet, implica que els seus ciutadans se senten lluny de les seves institucions. (Segueix)
Commemorem aquests dies el seixantè aniversari de la declaració dels drets humans. És una fita, si més no en el pla teòric, molt important. En el pla pràctic penso que també. Ens serveix per recordar-nos que ens queda molt per fer encara. Però fou prou important que els humans, després de la segona guerra mundial, es posessin d'acord en fixar una sèrie de drets de les persones que caldria respectar. (Segueix)
Avui, dijous dia 4 de desembre de 2009, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya diu adéu a un gran secretari general, en Joan Coscubiela, en "Coscu". Després de 13 anys d'exercir la màxima responsabilitat de les Comissions Obreres de Catalunya, en Coscu deixa pas a en Joan Carles Gallego. Els estatuts del sindicat limiten el mandat i ara, en Coscu, com va fer en López Bulla, deixa pas a altres persones. En Coscu ha consolidat el sindicat encara més i ha reforçat la seva personalitat com a sindicat de classe català. I ho ha fet amb fermesa davant aquells que voldrien diluir les CCOO de Catalunya com una sucursal de les CCOO espanyoles. Els sindicats catalans de CCOO, les Federacions, s'uneixen i formen la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. La CONC és la confederació de tots els nostres sindicats. (Segueix)
Segons el Fabra l’ètica és la disciplina filosòfica que tracta de la moral. I segons el mateix diccionari la moral és la disciplina filosòfica o teològica que tracta de les accions humanes, quant a llur bonesa o malesa. Aquests dies de crisi econòmica m’ha vingut al pensament, en més d’una ocasió, comportaments diversos d’alguns personatges del món econòmic, polític o social que des del meu punt de vista són poc morals o poc ètics.Tot seguit, però, m’adono que en aquest pensament hi ha inclosa una trampa. La trampa, en la meva opinió, rau en relacionar el moment, el context, al comportament que jutgem. Jo no sóc ni moralista, ni un estudiós del comportament humà, en quant a si ha de ser considerat bo o dolent. Déu me’n guard, que deien abans. Però sí que tinc la meva pròpia opinió de què és èticament reprovable i de què no.En aquests moments de dificultat econòmica hem pogut veure comportaments humans que han estat reprovats per produir-se en moments de penúria monetària i que sembla ser que produïts en altre moment no ho serien. En posaré uns quants exemples. (Segueix)
El setmanari the Economist ha publicat un reportatge referit a Espanya on no deixava massa bé el president Pujol i la via autonomista que l'estat espanyol ha seguit en els darrers anys. Algunes crítiques versades a la política lingüística al nostre país i altres aspectes han porovocat queixes i indignacions contra el setmanari en qüestió. El reportatge va ser escrit pel corresponsal que la revista té a Espanya, concretament a Madrid. És clar, la seva visió havia de ser forçosament espanyola. (Segueix)
Estem a dos dies de les eleccions presidencials dels Estats Units. Si les eleccions se celebressin a Europa sembla que Obama seria el clar triomfador, però a Estats Units les coses són diferents. Caldria, també, no oblidar que Obama seria aquí un equivalent a José Maria Aznar, segurament. Per tant, hi hauria altres candidats més centristes i més progressistes. Però les eleccions són als Estats Units i no pas a la Unió Europea. (Segueix)
Després de la pitjor setmana borsària, després de veure com les accions de General Motors baixen a nivells de l'any 1950, perdent un 31 % del seu valor en unes hores, després de veure les accions de Ford baixar un 21 % en poques hores i situades a nivells del 1988, després de veure que les accions de Lear baixen en un any un 82 % del seu valor, després de veure que les mesures empreses per bancs centrals i governs no donen resultats immediats, etc. etc., hom es veu empès irremeiablement cap al pessimisme. (Segueix)
