Commemorem aquests dies el seixantè aniversari de la declaració dels drets humans. És una fita, si més no en el pla teòric, molt important. En el pla pràctic penso que també. Ens serveix per recordar-nos que ens queda molt per fer encara. Però fou prou important que els humans, després de la segona guerra mundial, es posessin d'acord en fixar una sèrie de drets de les persones que caldria respectar.
Donant una ullada al nostre voltant, veiem fàcilment que els drets humans segueixen essent una utopia per a molta gent. Quanta gent no està patint en pròpia pell la vulneració de la seva dignitat com a persona, com a ciutadà. Això passa d'una manera molt clara i flagrant en països de l'anomenat tercer món i en els països de l'anomenat primer món. A voltes, som els del primer món que vulnerem els drets més elementals de les persones en el tercer món. En el primer món tenim mecanismes per poder vetllar i exigir els nostres drets, en el tercer món no tenen aquesta possibilitat. Els horrors que vam viure en les nostres contrades europees dels anys trenta a mitjans dels quaranta els segueixen vivint els ciutadans d'Àfrica, Amèrica llatina o Àsia. Queda molta feina per fer i nosaltres, tots i cadascun de nosaltres, tenim una responsabilitat que no podem defugir. Molta gent mor de gana, de malalties que es podrien curar, pateix abusos laborals denigrants; una situació que ens hauria de fer caure la cara de vergonya a tots plegats. Hauríem de posar-nos a treballar, en aquest sentit, per erradicar aquestes situacions, aquestes injustícies. Si volem, podem. Fem-ho!
