El setmanari the Economist ha publicat un reportatge referit a Espanya on no deixava massa bé el president Pujol i la via autonomista que l'estat espanyol ha seguit en els darrers anys. Algunes crítiques versades a la política lingüística al nostre país i altres aspectes han porovocat queixes i indignacions contra el setmanari en qüestió. El reportatge va ser escrit pel corresponsal que la revista té a Espanya, concretament a Madrid. És clar, la seva visió havia de ser forçosament espanyola.

Quan la premsa estrangera escriu sobre el nostre país ho acostuma a fer des de l'òptica espanyola, que és l'òptica des de la qual viuen els periodistes, ubicats generalment a la capital espanyola, la realitat catalana. Això no ens hauria de sorprendre massa. La qüestió, per mi, és com els catalans fem arribar la nostra realitat al món. Aquesta hauria des ser una prioritat per a nosaltres. Com influïm, i des d'on, en la visió que des de l'exterior es pugui tenir sobre nosaltres i el nostre país. Mentre nosaltres anem discutint sobre els nomenaments que el govern fa dels embaixadors catalans al món, si són encertats o no, altres es dediquen a explicar la seva visió de la nostra realitat. No dic pas que no sigui discutible si tal o qual nomenament és encertat o no, però mentre nosaltres dediquem els nostres esforços en aquesta discussió, altres es dediquen a fer feina de debò. Es dediquen a que els altres ens vegin com a ells els interessa, no pas com ens intreressa a nosaltres. I nosaltres perdem el món de vista.

Malauradament  els catalans anem massa a cops de reacció. Poques vegades tenim nosaltres mateixos la iniciativa. En tenim massa exemples. Però sembla que no en sabem més. No planifiquem gaire, no donem continuïtat a bones iniciatives i oportunitats. Veiem, per exemple, l'èxit de Frankfurt, que si no té el suport continuïtat de les nostres institucions serà una flor que s'apagarà. La literatura, la gastronomia, les guies i mapes, els llibres en definitiva, són un bon aparador del nostre país que no podem deixar només en mans de la iniciativa privada. Aquesta iniciativa privada hauria de comptar amb suports institucionals més importants. Si no vaig errat, la fira del llibre català s'haurà d'exiliar enguany de Barcelona perquè les institucions catalanes i barcelonines sembla que pensen que l'esdeveniment no va amb ells. Les relacions internacionals són, i han estat sempre, un factor clau per al reconeixement d'un país i de les seves capacitats econòmiques, culturals, polítiques i històriques.

Sembla que els catalans no n'aprenem mai. Ara tothom s'escandalitza amb the Economist, però hem fet alguna cosa per a evitar o contrarrestar que el reportatge no digués el que digués? Si més no, que l'opinió pública internacional no pugui donar gaire crèdit a informacions esbiaixades com les que es donen sovint. És una llàstima que un país com el nostre, amb moltes potencialitats, sigui incapaç d'aprofitar-les amb plenitud. Al final, ens hem acostumat tant a donar totes les culpes als altres que sembla que ja ens hi trobem bé amb aquesta dinàmica.

Catalunya, els catalans, no ens ho mereixem això. Però les nostres institucions, cal que ho reconeguem per molt que ens dolgui, no estan donant la talla. Ni ara, ni abans. La picabaralla política és de baixa volada. Mireu, sinó, la crisi que patim en el sector de l'automoció. L'oposició, que abans era govern, critica que moltes empreses tanquen, que fan expedients de regulació, que el govern no pot aturar aquesta allau d'expedients... Que no recorden les empreses que van tancar quan ells eren govern i que tampoc van saber aturar? Que volen que els hi recordi? Algunes d'elles en comarques que van patir de forma sagnant decisions de multinacionals de fotre el camp! Abans d'obrir la boca més valdria que hom es mirés la biga que cadascú té a l'ull. El que caldria és reconèixer les dificultats per aturar decisions empresarials preses a milers de quilòmetres i mirar de minimitzar els danys que produeixen. El que caldria és que es dediquessin a planificar quin país volem per al present i el futur econòmic. Ara podrien imposar-se el fer un pla nacional d'economia i indústria que fos compartit per tothom. Ho haurien hagut de fer fa 5 o 10 anys, però ja que no ho van fer potser que s'hi posessin ara, no?