Segons el Fabra l’ètica és la disciplina filosòfica que tracta de la moral. I segons el mateix diccionari la moral és la disciplina filosòfica o teològica que tracta de les accions humanes, quant a llur bonesa o malesa. Aquests dies de crisi econòmica m’ha vingut al pensament, en més d’una ocasió, comportaments diversos d’alguns personatges del món econòmic, polític o social que des del meu punt de vista són poc morals o poc ètics.Tot seguit, però, m’adono que en aquest pensament hi ha inclosa una trampa. La trampa, en la meva opinió, rau en relacionar el moment, el context, al comportament que jutgem. Jo no sóc ni moralista, ni un estudiós del comportament humà, en quant a si ha de ser considerat bo o dolent. Déu me’n guard, que deien abans. Però sí que tinc la meva pròpia opinió de què és èticament reprovable i de què no.En aquests moments de dificultat econòmica hem pogut veure comportaments humans que han estat reprovats per produir-se en moments de penúria monetària i que sembla ser que produïts en altre moment no ho serien. En posaré uns quants exemples.

El primer que em ve al cap és el petit escàndol, que algú interessadament va destapar, relatiu a l’equipament que el president del Parlament de Catalunya, Molt Honorable Ernest Benach havia instal·lat al seu cotxe oficial. No sé si l’havia fet instal·lar ell o el Parlament, però això és igual en aquests moments. El que em va sobtar de la reprovació general que va rebre en Benach és que el fet escandalitzava pel fet de coincidir amb una crisi econòmica com la que vivim. Vol dir això que la despesa hagués estat justificada en un moment de bonança econòmica? En aquest raonament jo no hi estic d’acord. El que caldria valorar és si la presidència del Parlament requereix d’un equipament com el que es va criticar per tal de dur a terme les seves funcions. Si la resposta és sí, l’acció d’equipar el cotxe oficial amb aquells dispositius no hauria hagut de merèixer cap  mena de reprovació. Perquè si la resposta és sí, ha estat correcte privar la presidència del parlament d’unes eines necessàries per a desenvolupar la seva funció correctament? Jo penso que no hauria estat correcte, perquè a un càrrec públic com el seu li hem d’exigir que desenvolupi les seves funcions correctament, que és pel que se’l va escollir.Si la resposta és que no necessitava, o no era imprescindible, una inversió com aquella per a desenvolupar les seves funcions correctament, tampoc seria justificable que la inversió s’hagués fet en moments de bonança econòmica perquè hauria estat un luxe, no pas una eina imprescindible. I en aquesta relació és on trobo que s’acostuma a fer molta demagògia. Jo penso que els comportaments ètics exigibles són independents del moment en què es produeixen.

Un altre exemple. L’any 2007 el president de General Motors va cobrar, entre salari i altres tipus de compensacions, 24 milions de dòlars. Ja avanço que és, des del meu punt de vista, èticament reprovable. Ho és perquè la seva companyia està al llindar de la bancarrota? Jo penso que no. Aquest fet, si voleu, el fa més sagnant, però per mi és tan reprovable que una persona cobri 24 milions de dòlars l’any en moments d’esplendor econòmica, com en moments de dificultat. Com es pot justificar que la feina de presidir una companyia, per important que sigui, necessita cobrar una quantitat que per si sola ja fa esgarrifar? És que amb una retribució més discreta, encara que important, no podria donar per ben pagats els seus serveis? Estic segur que sí. Per tant, des del meu punt de vista, és tan reprovable èticament, si guanya una quantitat com aquesta tant si la seva companyia obté beneficis desorbitants, com si té pèrdues estratosfèriques com les actuals.

Llavors ens trobem amb aquells comportaments que acostumem a lloar sovint quan un executiu, o uns diputats, decideixen no apujar-se el sou o, fins i tot, rebaixar-se’l. Quan algú decideix prendre una decisió com aquesta, està reconeixent, en el fons, que fins aquell moment la seva retribució ha estat per damunt o molt per damunt del que seria recomanable i ajustada. Hom pot deixar de ser més ric, però hom no pot ser més pobre perquè llavors tindrà problemes. Les retribucions de molts alts càrrecs de grans empreses, o no tant grans, són sovint injustificables.Fa unes setmanes, el president de Chrysler va dir al Senat nord-americà que estava disposat a cobrar un dòlar l’any a canvi d’aconseguir una injecció de diners públics per a la seva companyia. Actituds com aquesta fan que molta gent quedi meravellada i enlluernada. A mi em passa el contrari, si jo passés a cobrar un dòlar l’any a partir de demà, quedaria sense casa, a la misèria i segurament a la presó en no poder pagar els meus deutes. I la meva família i jo deixaríem de ser pobrets i alegrets per esdevenir pobres de solemnitat.

En definitiva, els comportaments ètics i morals han de ser exigibles en tot moment. En els bons moments i en els no tan bons. La demagògia l’hauríem de bandejar i educar els nostres fills i filles en les actituds i els comportaments responsables, envers nosaltres mateixos i envers els altres. Si ho féssim així, segur que el nostre món seria millor. I això no hauria de ser una utopia, hauria de ser una realitat, per l’avui i pel demà. En l’àmbit econòmic, en el polític i en el social. Començant, això sí, pel personal.