Del penya-segat estant

És habitual llegir a la premsa llistes on es qualifica de millor a pitjor, o a l’inrevés, tot allò que pot ser qualificable amb qualsevol objectiu sigui o no lloable. Doncs bé, aquesta carrera, segurament sense saber-ho la va inaugurar Antipatros de Sidó l’any 125 A.C., quan, en tot just vuit línies d’un poema, cità el que considerava les meravelles del mon que coneixia: Els Murs i Jardins de Babilònia, l’estàtua de Zeus a Olimpia, el Colós de Rodes, les Piràmides de Gizeh, el Mausoleu d’Halicarnàs, i el temple d’Artemisa a Efes. Aquest poema originàriament també citava la Porta d’Ishtar però en algun moment, es va substituir pel Far d’Alexandria.

La llista respon óbviament a una concepció del mon totalment hel·lènica, al cap i a la fi de les 7 meravelles, només en son alienes els Jardins de Babilònia i el complex de Gizeh. l com que les terres entre el Tigris i l'Eufrates, ja eren representades pels Jardins es canvià la Porta d'Ishtar pel Far de la ciutat d'Alexandre, un macedoni que feu realitat l'únic imperi panhel·lenic.  

         (Fragment porta d'Ishtar al Museu Pergamon. Berlín)                 

És prou conegut que anteriorment ja s’havien fet altres llistes, tot i que només es disposa de referències escrites, com la del meu admirat Herodot, la de l’enginyer Filò de Bizanci o la de Calímac, bibliotecari d’Alexandria. Segles després anirien apareixent altres aportacions com la del poeta Marcial, qui afegiria a la llista el Coloseo de Roma, a Filò de Bizanci (s. V) se li atribueix el llibre De septem mundi miracolis, i encara amb dates posteriors Gregori de Tours (s. VI) o Beda el Venerable (s VIII) publicaren escrits discutint les excel·lències de cada monument. Durant el Renaixement, aquests mites serien inspiració pels artistes més diversos i es podria seguir citant autors i llistes diverses fins arribar als nostres dies.

Sembla bastant clar que realitzar llistes d’aquesta mena no és altra cosa que mantenir un mite que transcendeix el temps. Triar 7 elements d’una sèrie ha estat una constant a la història, set foren els savis de Grècia, set els turons de Roma, set els pecats capitals, etc., i seguim valorant una llista de meravelles de les quals només les Piràmides, malgrat el pas del temps, romanen al seu lloc, la resta han desaparegut, desconeixem la seva localització exacte, desconeixem els detalls tècnics de com es construïren i ni tan sols sabem com eren en realitat.

Probablement per aquest motiu amants de l’art, la història, viatgers i també turistes busquem, de tant en tant, indrets on sense la necessitat de veure gairebé res, seguint noms i paraules intentem alliberar dels sentits per poder arribar a imaginar quelcom del que pot haver-hi concentrat en les poques pedres d'questes indrets. Així doncs, com férem amb els grans monestirs de Catalunya, iniciem una sèrie d’articles sobre les presumptes meravelles del mon antic o el que queda d'elles. 

La Iconografia fa que identifiquem Florència amb l’espectacular cúpula de Brunelleschi però per altres, la icona florentina per excel·lència és la plaça de La Signoria. En aquesta plaça és on s’ha desenvolupat segle darrera segle la vida quotidiana d’una ciutat activa i emprenedora, per tant, ha estat el centre de la vida del comú, en front el centre religiós que gira òbviament entorn la catedral.

Aquesta plaça és la mostra de l’alternança del poder, entre els governs de la República, el de la Signoria i el Gran Ducat. Els seus palaus i les seves obres d’art, fan que puguis passar-hi dies i dies descobrint constantment detalls de la història.

Ha estat escenari de l’execució de Girolamo Savonarola, qui fou penjat i cremat després d’haver sotmès a la ciutat a la una república teocràtica el 23 de maig de 1498. Una llosa commemorativa ho recorda però en aquesta mateixa plaça el s-XVI era també un lloc d’espectacles, reunions i torneigs i amb els anys els gonfaloniers de la república, ducs i altres senyors, han enriquit aquest espai amb meravelloses obres d’art convertint-lo en un excepcional museu a l’airelliure.

L’edifici principal és el Palazzo Vecchio o de la Signoria, un edifici d’arquitectura austera, seu del govern i caracteritzat per la seva torre plena de merlets, superada en alçada només per la cúpula de la catedral.

Lamentablement en el seu interior mai hi veurem el que hauria pogut ser el més important acarament entre els dos grans, no tant sols del renaixement sinó de la mateixa història de l’art. Leonardo i Miquel Àngel varen rebre l’encàrrec per part del primer gonfalonier nomenat després de l’expulsió dels Medicci, Piero Sioderini, de pintar a la Sala dels Cinc-cents dos episodis fonamentals per la història de la ciutat, la batalla d’Anghiari el primer i la batalla de Cascina el segon.

Miquel Àngel posaria, davant l'entrada del Palau el seu David, l’any 1504, al seu costat Donatello hi posaria el grupes cultòric de Judit i Olofernes i una mica més enllà l’Hèrcules i Caco de Bandinelli, és evident que avui al seu lloc hi ha reproduccions. 

Amb la caiguda de la República i el retorn dels Medicci, Cosimo encarregà a Vasari una gran remodelació del palau i a l’habitació verda, la que fou cambra d’Elionor de Toledo, al segon pis, s’hi feu un pont que lligà el palau amb els Uffizi.

És en aquest mateix moment quan converteix la galeria privada dels Lanzi, en un espai a l’aire lliure on hi feu construir al segon pis un jardí i a la part inferior s’hi hostatjaven els seus mercenaris, al mateix espai on avui s’hi potveure el Perseo de Cellini i dues obres mestres del manierisme, el Segrest de les Sabines i Hèrcules lluitant amb el centaure Neso, ambdues de Gianbologna.

S’explica que el Perseo va aixecar tanta expectació que durant diversos dies els ciutadans dipositaven als seus peu papers amb frases d’admiració. És d’aquesta remodelació quan s’hi posa la font d’Annati i una mica després l’estàtua eqüestre de Cosimo I, de Gianbologna.

Amb tot l’obra arquitectònica més important a nivell urbanístic és el que es va dura terme a l’espai que quedava entre la plaça i el riu, Vasari fou l’encarregatde construir-hi les oficines dels principals magistrats de la ciutat el que ha esdevingut els Uffizi. Al poc temps acabades les obres,  Cosimo encara encarregaria a Vasari un darrer treball, fer un passadís entre el palau Pitti i el palau de la Signoria, el corredor Vasari, la qual cosa asseguraria als membres de la família Medicci anar de casa al despatx sense haver de sortir al carrer, no pas per por de la pluja.

Fou el fill de Cosimo, Francesco I qui encarregà a Buontalenti de crear als Uffizi la Tribuna, un espai que seria el primer lloc on s’hi exposarien obres d’art i l’origen del que ha esdevingut una de les pinacoteques més importants del mon. 

Vaig visitar Pompeia després de baixar del Vesubi a primera hora del matí d’un xafogós dia del mes d’agost de fa uns anys i, com molta altra gent, no vaig poder deixar de pensar en el que devia passar el dia 24 d’agost de l’any 79 dC., quan bona part dels ciutadans més rics de l’Imperi es devien estar relaxant a les seves vil·les vora la badia de Nàpols. Altres eren probablement comprant el pa en algun dels forns de la vila, o prenent un vas de vi en una taberna, observant els frescs que decoren les termes Stabianes, o bé deleitant-se amb els dels lupanars tot esperant el servei d’alguna meretriu. Mentrestant, Plini el vell erudit i comandat de la flota Imperial era a una trentena de quilòmetres de la ciutat.

Els carrers amples, tenen voravies molt còmodes i passeres suficientment amples com per creuar el carrer en dies de pluja, al costat: cases, botigues i vil·les en un estat de conservació molt raonable. Les conduccions d’aigua, el sistema de clavegueram ens parla de la tècnica i el refinaments d’aquesta ciutat, fins el punt que en alguns indrets, una mica d’imaginació permet pensar que la ciutat encara respira. 

Però tocant al Forum i al Temple de Júpiter hi reposen els cossos, blanquinosos o ennegrits d’alguns dels milers de cadàvers localitzats en les diverses prospeccions arqueològiques. Morbositats a part, resulta interessant poder entendre què va passar al voltant del Vesubi a partir del migdia d’aquell 24 d’agost, què va matar als seus habitants?

És sabut que la lava del Vesubi no va cobrir les ciutats del seu voltant de manera immediata ni sobtada. Els cadàvers s’han localitzat en diversos estrats i molts més en els superiors que no pas en els més inferiors, indicant que anàvem morint així com avançaven les hores i el procés d’erupció volcànic.

A les excavacions anaren apareixent en els estrats de lava cavitats buides en l’espai on havien estat els cadàvers, els teixits dels difunts s’havien descompost i quedaven alguns esquelets i en alguns casos estris que portaven els difunts. Es decidí injectar guix en aquests vuits i s’aconseguí una impressió del cos que havia retingut, els resultats foren sorprenents.

Dels poc més de 1000 cadàvers localitzats fins aquest moment (Pompeia tenia uns 20.000 habitants)  pocs presenten símptomes d’haver mort atrapats, apletats o lesionats. Es creu que la lava va tardar una setmana en cobrir l’enorme àrea que deixà soterrada i per tant, la població hauria pogut fugir caminant i salvar-se en la major part si ho haguessin fet des del primer moment. Llavors la pregunta és per què no fugiren?

Sembla que el volcà explotà llençant material a milers de metres d’alçada (podien oscil·lar entre 25 i 30 quilòmetres d’alçada) per caure posteriorment en formade “pedra pómez”  incandescent, per tant, no començà a produir destrosses a les cases fins que foren molts quilograms els que s’acumularen als sostres. Això fa pensar que en un primer moment la població es devia espantar i anà a buscar refugi a les cases pròpies o d’amics.

S’explica que el mateix Plini “el jove” va romandre a casa seva llegint “ab urbe condita”, de Titus Livi, fins que li comentaren que el seu oncle havia desaparegut i calia fugir, ell s’embarcà mar endins.

No es pot pensar en desconeixement del que era un volcà i dels seus efectes devastadors doncs ja havien escrit sobre el tema Vitrubi i segles després, el mateix Plini “el vell” havia explicat els efectes de les erupcions de l’Etna. Segons la carta que Plini el Jove envià a Tàcit explicant l’erupció del volcà i la mort del seu oncle, sembla que cap a les 4 de la tarda, les explosions de gasos, la velocitat de la lava incandescent i la tempera encara pujà més.

Sobre les cases ja s’hi acumulava cap a un metre de gruix de restes del volcà i algunes construccions començaren a cedir, per tant, cal suposar que fou a partir d’aleshores quan la població buscà refugi fora de la ciutat.

Probablementla primera reacció fou prendre els objectes de valor i tancar la casa amb laintenció de tornar, doncs junt als esquelets i restes de cadàvers han aparegut nombroses joies, altres objectes i molt sovint la clau de la casa.

Les causes de la mort de la població foren diverses òbviament, però tenint present que bona part dels cadàvers localitzats fossin humans o animals tenien la boca oberta tot fa pensar que fou la falta d’oxigen provocada per l’asfixia i la inhalació de gasos tòxics el que els la provocà.

A partir de la tarda d’aquell dia d’agost i la matinada del següent es produïren diverses onades tòxiques de gas i cendres incandescents. El mateix Plini el vell intentà portar la flota romana al port de Pompeia per socórrer la població però només pogué arribar a Stanias, allí anà a refugiar-se a casa d’un amic Pomponià, on valorant si quedar-s’hi o fugir optaren per la segona opció, localitzant-se el seu cos mor a la platja.

És Plini el jove qui escriu que a Stanias queia foc del cel i l’aire pudia a alè verinós de sofre. Cal suposar que eren onades de pols, gas, cendres i material incandescent que podia anar fins a uns dos-cents quilòmetres per hora. Així doncs les víctimes morien en un huracà de pols i gas bullent que quedarien soterrades paulatinament en un mateix nivell de pedres i altres materials que en refredar-se s’anaren solidificant. 

Dels prop de 20.000 habitants de Pompeia es creu que podrien haver-se salvat la meitat, a les excavacions s’ha localitat 1044 cadàvers, on son els que resten? Probablement al sud de Pompeia, zona molt densament poblada i on la via et portava cap a zones més allunyades. De tota l’àrea devastada pel Vesubi que abraçava Herculà, Oplontis, Pompeia, Nuceria i Stabia s’ha excavat tot just un 2%, per tant, és molt el terreny que queda inèdit per una recerca que difícilment es produirà.

Segurament que els qui sobrevisqueren es desesperaren enormement en veure les seves ciutats desaparegudes i només els devia quedar el recurs de la desesperació o buscar l’ajut dels deus si, en mig d’aquell desastre de malvestat i desesperació, no creien que fins i tot ells devien haver desaparegut. 

Mestres Quadreny en música, Joan Miró en pintura, Brossa i la seva poesia visual, Moisés Villélia com escultor, son noms que van necessàriament lligats a l’avantguarda. Al centre d’Art Santa Mònica és a punt de tancar l’exposició sobre Mestres Quadreny una exposició que havia de donar a conèixer i aprofundir en l’obra d’un dels més destacats compositors contemporanis i poder contemplar la seva col·laboració amb els artistes citats o altres com Perejaume o Manuel Jimeno.

La seva primera obra Sonata per a piano de l’any 1957 ja era força agosarada i renovadora, la Suite Buffa amb Brossa fou una acció musical i no és una composició fàcil.  i fou un dels primers a fer treballs electroacústic com la Peça per a serra mecànica (1965) o a emprar l'ordinador amb Ibèmia (1969) o sempre intentant repicar el clau, la peça electroacústica aleatòria composta precisament per aquesta exposició el Trànsit Boreal (2010).

No vaig conèixer la música de Mestres Quadreny fins que em va arribar a les mans el CD que va gravar l’any 2007 el Barcelona Modern Project sota la direcció de Marc Moncusí, per tant, la primera relació amb aquest compositor no fou precisament fàcil, més aviat es pot dir que va ser força dura, però vist amb perspectiva, no crec que ho fos més que la primera vegada que hom escolta a Schomberg, Gerhard, Weill, Berg o Enric Palomar, tots han creat músiques impactants i segurament fins i tot visuals.

Mestres Quadreny és segurament l’equivalent a Miró per la música. Apassionat d'arts plàstiques, de ciències, d’arquitectura ha ampliat el camp de les investigacions formals, estructurals, melòdiques i harmòniques.

La seva música precisa amb ferocitat una interpretació que requereix personalitats extremes i sembla impossible deixar-ho tot a la fantasia de l’intèrpret i de l’oidor. No es troba en les seves composicions res clàssic, potser ni tant sols una melodia però sí un laberint de melismes adornats d’actituds, de recorreguts instrumentals que probablement expliquen la història de la seva memòria viva, generadora de sons gruixuts escampats com si fossin trames acolorides.

L’exposició ha valgut la pena tot i que m’ha semblat manifestament millorable. Si es el Centre d’Art Santa Mònica ha de ser un referent de contemporaneïtat no n'hi ha prou amb la tria dels noms, el contingut també ha d'estar a l'alçada. 

Aquests dies celebrem les festes Nadal que, creients o no i al marge de la discutible historicitat de la data, han esdevingut un dels pilars fonamentals de la nostra cultura i la nostra història.

 El primers dies o setmanes de la vida de Jesús s'han arrelat en el nostre passat i en el nostre conscient col·lectiu, a partir de tot un seguit de tradicions que amb una mateixa base s'han anat adaptant als temps i per comprendre-ho cal conèixer en quin context es va instituir i com es va desenvolupar.

El Nadal, històricament, no reflexa el naixement de Jesús. La història utilitza com eines d’investigació les fonts siguin escrites o arqueològiques. De fonts arqueològiques sobre l’inici de la vida de Jesús no n’hi ha i les fonts escrites es redueixen a les cites del conjunt dels evangelis, canònics i  apòcrifs, referides als primers dies i anys de la vida de Jesús que afegint-hi les fonts romanes ens permet considerar-lo un personatge no sols fruit de la fe sinó que també històric.

És el conjunt de les fonts analitzades amb una visió global les que ens ofereixen prou indicis com per fonamentar l’existència històrica de Jesús. Resultaria complicat i surrealista explicar-nos com el cristianisme que ha marcat bona part de la història de l’antiga Roma fins l’actualitat sense l’existència real de la figura històrica de Jesús.

     (Fra Angelico. Fresc de l'Anunciació 1450 convent de Sant Marc. Florència) 

És ben cert que, dins el conjunt de les fonts romanes, la única que citat a Jesús és Flavi Josep, però observat amb deteniment resulta que el nucli de la cita té més arguments raonables per assumir la seva certesa que no pas la falsedat. Així mateix, cal tenir present que ho fa dins un context històric negatiu, de calamitats del poble jueu, per tant, si l’explicació es reduís estrictament a una qüestió de fe no tindria cap mena de sentit, per part d’un creient,  fer-ho negativament.

Als evangelis hi ha dos Jesús diferents: el d’origen diví reflectit en la doctrina de l’església i un altra que hi topa moltes vegades frontalment, per tant, si hagués estat un personatge circumscrit estrictament a la mitologia o la llegenda, és a dir totalment inventat, hauria estat més fàcil i efectiu crear un personatge d’una sola peça i sense fissures.

Es conegut que el primer evangeli en ser redactat fou el de Marc, posteriorment,uns 30 anys després de la mort de Jesús, escrigueren Mateu i Lluc i finalment Joan redactà el seu cap a l’any 100 D.C. Els documents originals de que es disposa són, però, de les acaballes del s. I i posteriors.

Pel que fa als evangelis no hi ha cap mena de dubte que van ser escrits a partir de tot un conjunt de fets, alguns reals i altres prenent tradicions orals o si més no, tradicions de les que malgrat no disposar dels textos, cap la possibilitat que fossin només fruit de la imaginació. Això parteix de l’anomenada font Q. Aquesta font consisteix en tot un seguit de cites de Jesús que apareixen en els evangelis de Mateu i Lluc, però que no són al de Marc tot i ser perfectament sabut que els dos evangelistes eren coneixedors de l’evangeli de Marc quan escrigueren el seu i resulta també que, disposaren d’una font que compartida per tots dos, no era coneguda o no va ser emprada per Marc. Ha estat la investigació comparada el que ha permès malgrat no disposar d’aquest original poder-la reconstruir prenent els fragments corresponents dels dos evangelistes.

                   (Fra filippo Lippi. Adoració 1453 Uffizi Florència) 

Jesús parlava arameu i els texts més antics del Nou Testament, tot i mantenir alguna paraula o frase original,  són grecs. Amb aquesta base el perfil biogràfic de Jesús, sense assumir els Evangelis com una font històrica certa, permet concloure que té dades certes i, més certes són, així com el text s’allunya de la doctrina de l’església.

La data suposada i tradicional del naixement de Jesús el 25 de desembre de l’any 0 és simplement una adaptació de la festa de les Saturnalies romanes i l’any un convencionalisme, no oblidem que pels creients ortodoxes la data del naixement és el dia 6 de gener. Si Jesús va néixer, com coincideixen Mateu i Lluc, durant el regnat d’Herodes el Gran i aquest va morir el IV A.C., és evident que Jesús va néixer algun any durant dels darrers del regnat d’Herodes.

Igualment és dubtós que nasqués a Betlem. Si es prescindeix dels evangelis de Mateu iLluc, no es disposa de cap testimoni que permeti acceptar-ho, tota la resta de textos ens parla de Jesús de Natzaret, lloc on probablement va transcórrer pràcticament tota la seva vida. La raó que explica el suposat naixement en un pessebre de Betlem l’hem de valorara partir de qüestions de fe. Si Jesús ha de ser i és el fill de Déu es fa necessari que sigui de la nissaga de David, per aquest motiu calia fer-lo néixer a Betlem. Per tant, podria ser perfectament cert que Jesús home hagués nat a Natzaret i la localització específica del seu naixement als evangelis fos afegida a partir de textos posteriors, fruit de mans que necessitaven enfortir els aspectes espirituals del personatge i no pas els històrics.

No és cap novetat la foscor entorn els primers anys de la vida de Jesús. Els evangelis i especialment el de Mateu, assenyalen diverses escenes però tot té un regust de mite. La idea és clara, el fill de Deu és també és un ésser diví i per transmetre aquest missatge cal emprar un llenguatge que la gent entengui i a tot l’arc Mediterràni qualsevol infant per ser diví havia de complir amb uns trets característics: el naixement s’havia de produir en circumstàncies especials (Gea donà llum a Urà sense ajut masculí), haver estar en perill de mort (Orus a la mitologia egipcia, Zeus a la grega, Ròmul i Rem a la Romana, el mateix Moises d’acord amb l’Antic Testament), i tenir un secret d’infantesa (Gabriel anuncia el naixement del fill de Déu, Josep i Maria ho saben però sembla que se’ls oblida, doncs al Temple el mateix Jesús els recorda: No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu pare? No sabeu que havia d’ocupar-me de les coses del meu pare? Lluc. 2,49).

En definitiva, en un present com l’actual, configurat pels principis de la contemporaneïtat i convençut d’haver superat el pensament mític, cal ser prudent i veure fins a quin punt les creences cauen enfront la realitat dels fets i fins a quin punt els fets donen suport a algunes creences.

Entre Europa i Àsia, Orient i Occident, dibuixada per grecs, bizantins i musulmans, arribar a Istambul travessant el mar de Màrmara i l’estret del Bòsofor per veure a l’horitzó el dibuix de tot un cúmul de minarets, barris i espais verds il·luminats per un sol lluent és sense cap mena de dubte la millor manera d’entrar a la ciutat i és probablement la millor entrada a qualsevol de les ciutats amb port d’Europa.

Amb una part europea i una d’asiàtica, Bizanci, Constatinoble o Istambul et reben amb aires carregats d’història i encant. La Constatinoble bizantina fou hereva de Grècia i de Roma, baluard de la cristiandat i punt d’inflexió entre la història antiga, medieval i moderna. El costat europeu de la ciutat, és el de la vella Constantinoble, capital de l’imperi Romà i capital de l’Imperi Otomà, és la ciutat de Constantí el Gran, de Justinià, de Teodora, de Mehemet II i d’Attaturk, de Santa Sofia, de l’Hipòdrom i de la universitat.

Quan el 29 de maig de 1453 va morir la capital de l’imperi Romà  d’Occident, va néixer la nova capital de l’imperi Otomà que en unes desenes d’any superaria el poder de l’anterior. A partir d’aleshores la catedral de la Divina Saviesa es va convertir en la principal mesquita del nou imperi que era dirigit des d’un bellíssim palau del segle XV situat sobre un turó a la riba on conflueixen la Banya d’Or i el mar de Marmara.

Ara, 1500 anys després de la construcció de Santa Sofia al barri de Sultanahmet i cinc-cents de l'edificació del palau a la punta del Serrallo, però molt propers l’un de l’altra, ambdós han deixat de tenir la seva funció per esdevenir dos museus, dues llegendes, dos símbols d’ostentació i de poder.

Santa Sofia, és un edifici bizantí aixecat sobre una catifa verda d’herba fresca que contrasta amb la verdadera metàfora històrica que representa. Inaugurada com església per Justinià, Mehmet II la convertí en mesquita i Attatürk en museu, per tant, no és església ni mesquita és verdaderament una relíquia històrica.

Santa Sofia té absis, naus, galeries, biblioteca, columnes dels marbres més diversos, l’entrada imperial feta, segons la llegenda, amb fusta procedent de l’Arca de Noé, una cúpula de més de 30 metres de diàmetre, nombrosos mosaics originals amb la Verge en Majestat o l’emperador Lleó VI agenollat davant Jesús, immensos medallons amb els noms d’Ala, Mahoma i diversos califes o el mihrab que indica on és la Meca.

Tot això ho podem veure mercès a Mustafà Kemal Atatürk, pare de la laica República deTurquia i a que fins aquest moment no ha obtingut el poder cap integrista paranoic que s’hagi posat neuròticament al costat de cap deu però hi quelcom més important, aquest espai traspua una pau interior que va més enllà de les oracions cristianes o musulmanes que romanen suspeses en qualsevol de les seves naus.

No gaire lluny amb vistes al Bòsofor hi ha el majestuós palau de Topkapi Sarayi. El seu exterior amb aparença de fortalesa força aspre no te res a veure ambl’interior. Habitat a partir e 1465 acollia al redós de 5000 persones, disposava de la part de serveis, i diversos patis interiors, la zona denegocis, l’escola on es formaven els alts càrrecs de l’imperi, els reservats a la família del sultà i fou el segle XVI quan Soleimà el Magnífic es va fer construir  l’harem amb les més de 300 habitacions privades on residia el sultà, la seva família i uns centenars d’odalisques i concubines, sempre ben vigilades i suposadament protegides, per si de cas, per un exèrcit d’Eunucs Negres.

L’harem, acostuma sempre a cridar l’atenció, el recinte reservat al plaer del sultà i potser, de tant en tant, a alguna de les seves concubines, però cal no oblidar que era també l’indret reservat a les intrigues polítiques. Ningú recorda, ni segurament imagina els nombrosos espasmes que contemplaren els seus sostre, espasmes no tant de plaer com d’aquells qui eren estrangulats sense pietat. Habitualment els assassinats eren fills del sultà pretendents al tro, això si, l’eina que s’emprava era sempre un cordó de seda doncs la sang real mai havia de ser vertida.    

L’atmosfera a l’interior és la d’entrar en una ciutat prohibida. El recorregut pels diversos patis, jardins, sales i habitacions permet fer-se una lleugera idea de com es podia viure a la cort otomana. Com que també es pot visitar les sales del tresor, la sala del vestuari imperial, la de les armadures, la de les miniatures, manuscrits, rellotges i tantes altres, resulta difícil ni tan sols poder considerar en la distància com vivien el soldà i la seva família. 

En tot cas acabarem la visita a la terrassa de nom gairebé impronunciable a l'extrem nord oest del palau, Mecidiye KösKü. És un finestral en un racó encantador i unes vistes privilegiades, on el Bósfor ofereix una panoràmica de l'Istambul Oriental, aquesta visió, sortosament o no, és el que més proper ens pot fer sentir dels grans mandataris de l'Imperi Otomà.

Miro per una finestra i veig l’enorme plaça presidida per la columna d’Alexandre I recordant la guerra contra els francesos. Aquesta finestra és una dels centenars que hi ha al Palau d'Hivern, edifici central del complex Museu de l'Ermitage. Es fa estrany pensar que fou en aquesta plaça  on les represàlies presses pel Tsar, el diumenge dia 9 de gener de 1905, contra una gernació famolenca que es manifestava davant el palau intentant fer-li arribar tot un seguit de peticions, esdevindria una més de les nombroses causes que desencadenaren la posterior revolució de 1917.

L’origen del museu de l’Ermitage es situa el dia 7 de desembre de 1764 quan la tsarina Caterina La Gran va comprar una col·lecció de pintura holandesa i flamenca a un venedor berlinès. S’explica que Voltaire, va veure en aquesta acció de la tsarina un exemple de despotisme il·lustrat i va dir d’ella que mai hi havia hagut llum més benèfica. No estic segur que el seu marit Pere III pensés el mateix tenint present que ordenà assassinar-lo per poder governar en solitari.

De l'Errmitage expliquen dues coses, la primera, òbviament falsa, no hi ha cap obra que no hagi estat comprada (no deuen tenir present les requises de col·leccions privades de 1917) i la segona diu que necessitaríem uns deu anys, a 7 hores diàries per poder gaudir durant 30 segons de cada una de les peces del museu, en aquest cas sembla que es queden curts.

Lamentablement només vaig ser a San Petersburg dos dies, per tant, malgrat passar de prehistòria, de l’Orient, d’Egipte, de Roma, del món àrab, de porcellanes i de numismàtica, (per les sales de Grècia hi vaig passar mirant només amb un ull), vaig veure el que vaig poder i vaig fer alguna descoberta tant casual com inesperada, em refereixo a dues obres de Paulus Potter El càstig del caçador i l’enorme realisme de La Granja.

Després del primer contacte amb el museu, un llarguíssim vestíbul relativament mal il·luminat (amb una estranya distribució de guixetes, guarda-robes i un servei d’informació ple de senyoretes a mig camí entre una camada de rotweilers rabioses i exagents del KGB relativament difícils de superar et quedes totalment astorat davant l’escala dels Ambaixadors. Una escala d’alçada inabastable on al sostre hi volen els deus de l’Olimp, feta i decorada precisament per això, per impressionar.

Per aquesta escala baixava el Tsar cada 6 de gener per beneir el riu Neva, com si fos el Jordà de les Sagrades Escriptures.

                    (Escala dels Ambaixadors)

A partir d’aquest moment tot el museu és una lluita, un enfrontament, un combat entre la bellesa de les galeries, la de les sales, els llums, els terres, els rellotges i les peces de qualsevol època que s’hi exposen.

Sales com la de Les vint columnes, recorden un antic temple grec i no necessitarien res per ser admirades. El miler de metres quadrats de la sala dels Escuts d’Armes, amb la columnata d’estil corinti i les escultures de guerrers russos deu tenir una solemnitat especial buida de gent i la sala de concerts on es guarda el sepulcre d’una tona i mitja de plata del cap militar del s. XIII Alexandre Nevski, ple d’escenes de les seves victòries militars són per quedar-se astorat.

                  (Sala dels Escuts d'Armes)

Davant la impossibilitat d’assimilar tot el que es veu al petit Ermitage hi ha les sales de l’art europeu occidental. La col·lecció medieval, tan desinteressada per culpa dels il·lustrats del renaixement és una meravella, segurament les seves imatges no tenen la bellesa ideal però disposen d’una expressivitat tan simple que dona força al seu simbolisme eminentment religiós.

La col·lecció dels Països Baixos és pel que fa als segles XV i XVI probablement la més irregular de totes, cosa que es supleix per la completíssima pintura flamenca i holandesa de segles posteriors, un dels orgulls d’aquest amb la impressionant col·lecció de senyores grasses i cel·lulolítiques de Rubens i el tant frívol com divertit Rei de les faves de Jordaens.

Entre els italians crida especialment l’atenció un parell de Leonardos considerats menors, tot i que la Verge de la Flor em semblà espectacular i em robà molts minuts junt a la Magdalena penitent de Tiziano que amb els seus ulls pot encarnar qualsevol cosa menys el vici.

Pel que fa a altres autors hom queda parat davant el sensual Caravagio, sempre m’he preguntat com un assassí busca raons podia pintar d’aquesta manera. Una mica més enllà, Greco, Zurbaran, Murillo, Ribera i en girar una de les parets em topo de cara amb la pell brillant i la mirada manipuladora del feréstec Olivares de Velázquez (això s’avisa i m’hauria estalviat un ensurt).

        (Picasso la bevedora d'absenta)

Als pisos superiors l’enorme col·lecció contemporània amb dues meravelles la Bevedora d’absenta de Picasso, una dona de mans desproporcionades i mirada baixa, reflectint una tristesa que vol superar amb la beguda i la Dansa de Matisse una pintura enormement simple i esquemàtica en contrast amb el moviment que traspua.

                        (Matisse la Dança)

Acabo el dia amb els ulls cansats, el cap espès i els peus em fan figa, només tinc ànims i valor d’observar la ciutat des de l’autobús, demà serà un altra dia. 

Les ciutats sicilianes són ciutats enormement barroques, però quan surts de les capitals la Magna Grècia o la Roma Imperial apareixen a cada cantonada, Taormina, Segesta, Selinute, Agrigento o Siracusa.

Visitar la Neopolis de Siracusa és passejar per una ciutat tan potent que arribà a derrotar Atenes en temps de Dionís el Gran, és caminar pels mateixos indrets que va recórrer Plató quan condemnat a mort Sòcrates, fugí d'Atenes temorós de ser perseguit per la seva condició d’amic i deixeble del filòsof.

Plató arribà a Siracusa per primera vegada després de viatjar durant uns anys per diverses ciutats de la Magna Grècia l'any 388 aC. En aquesta ciutat admirà al Tirà Dionís I i acabà havent de fugir d’amagat en una nau espartana i serà venut com esclau a l'illa d'Egina. Sembla que poc escarmentat, tornà a Siracusa el 367 aC., per assessorar al nou tirà Dionís II a l'hora d'aplicar diverses reformes polítiques, òbviament les reformes no es feren i Platò fou desterrat. Per acabar-ho d'adobar l'any 361 aC., és novament invitat pel mateix tirà, accepta la invitació i com era de preveure novament és empresonat, alliberat per darrera vegada, donà suport al dictador que havia fet caure a Dionís II però fuig cap Atenes i ja no tornarà a Siracusa. És obvi que les relacions amb tirans i dictadors, encara que ho siguin en el concepte grec dels termes sempre acaben malament.

               (Bust de Plató. Glypothec, Berlin) 

Però reprenent el fil del viatge, visitar Siracusa és visitar unes terres on als anys de tiranies, seguiren règims aristocràtics, breus períodes democràtics i noves tiranies. Visitar Siracusa és també traslladar-se al temps d'Hierò II qui, pactant amb Roma o amb qualsevol altra ciutat al mateix temps o de manera alternativa, aconseguí un llarg període de prosperitat fins que a la seva mort, la puixança d’un partit filo-cartaginès provocà la preocupació romana acabant amb  50 anys d’èxits i expansió.

Roma sotmetria la ciutat a un llarg setge de 2 anys. Aquesta defensa tan perllongada de la ciutat s'aconseguí, en bona part, mercès a la maquinària de guerra ideada per Arquimedes, però Roma era molta Roma i la ciutat fou finalment saquejada i el filòsof, matemàtic i enginyer assassinat. Amb tot, Sircusa seguiria sent la capital de Sicília fins els anys de l’ocupació sarraïna.

El parc arqueològic de la Neàpolis és immens en tots els sentits i el seu recorregut es fa en ordre cronològic invers.

A l’entrada hi ha l'església de Sant Nicolau dels Cordillers (s.IX), clarament romànica és d'una sola nau i construïda sobre una piscina rectangular, d'uns 30 metres de llarg per 7 d'ampla que havia servit per abastir d’aigua l’amfiteatre. romà Aquesta piscina dividida en 3 naus separades per uns enormes pilons permeten encara avui, que la volta de canó del sostre, sostingui el pes de bona part de l'església.

                (piscina romana sota sant Nicolau) 

Tot seguit i després d’un breu passeig per entre pins i sarcòfags grecs es fa cap a l’amfiteatre romà, construït el s. I a.C., és el més gran de tota l’illa i tingué plena activitat fins el s. IV d.C.

            (Amfiteatre Romà de Siracusa) 

Una de les zones que al llarg del recorregut crida més l’atenció és l’Ara d’Hieró II. Un tirà que dedicà aquest enorme altar probablement a Zeus Eleutherios, Zeus "alliberador". Un ara d'aquestes dimensions (19,8 x 22,6 metres) només es justifica per motius de culte. Es creu que a Siracusa es podien sacrificar en honor de Zeus uns 450 braus cada any. Actualment es conserva l’ara i part de la decoració lateral d’una de les rampes, doncs bona part de les restes foren destruïdes per les tropes de l'Emperador Carles V, el s. XVI, amb la finalitat d'emprar els blocs de pedra per les fortificacions castellanes d’Ortigia. 

                            (ara d'Hieró) 

Tot seguit s’arriba al monument més conegut de Siracusa, el Teatre Grec, construït i remodelat en diverses ocasions, el seu projecte inicial fou dut a terme segons el disseny de l’arquitecte Demoskopos, el s. V a.C., tot i que les restes que avui son visibles es corresponen a modificacions de l’epoca del tirà Hieron II. 

Aquest teatre fou excavat, en la seva pràctica totalitat, sobre la roca i diversos dels seus punts de les grades mai van ser coberts per cap altra material. Segons sembla, fou en aquest teatre on es representà per primera vegada "Els Perses" d’Esquil. Única tragèdia grega, de les que es conserven, basada en fets contemporanis doncs l'autor l'ambientà a la batalla de Salamina.

                            (teatre grec) 

El teatre és tot un complex que ultrapassa la cavea, el fossat i els espais vinculats estrictament a l'espectacle. No oblidem que era envoltat d'una zona d’esbarjo amb tavernes on poder menjar o veure durant les representacions però també en molts altres moments. El teatre tenia dues funcions socials més. Era el lloc que millor podia encabir a totes aquelles persones que tenien el dret de ciutadania, per tant, s'hi celebraven les assemblees i tenia encara una darrera funció, la religiosa, doncs a la part més alta hi havia el Mouseion o santuari dedicat a les Muses.

        (Orella de Dionisos) 

A l’oest del teatre hi ha les latomies, dues grans canteres de pedra explotades en poques successives i emprades també com a presó. En una d'elles, a la del Paradís, pràcticament sota mateix de les grades del teatre, hi ha la coneguda Orella de Dionisos, una cova artificial producte de l’extracció de la pedra.

La forma de l’entrada recorda la d’una orella i suposadament suggerí a Caravaggio, qui residí a la ciutat a començaments del s. XVII la popularització d'aquesta denominació. Això i les seves qualitats acústiques han donat origen a la llegenda que el tirà Dionís, l'emprava de presó per a certs presoners, doncs des de l’exterior  es podia escoltar allò que comentaven  mentre hi eren tancats. 

Llegendes al marge, avui és considera que bona part de les qualitats sonores que es donen al teatre tenen força a veure amb el vuit provocat per aquesta pedrera.

                       (Presumpta tomba d'Arquimedes) 

Al nord del teatre hi ha la Necropolis o  Grotticelli, una zona on s'hi conserven tombes protohistòriques, gregues i bizantines. Algunes, d'època imperial són excavades directament a la roca i disposen de nínxols interns per dipositar-hi les urnes amb les cendres del difunt. Una d’aquestes tombes, la coronada per un frontó i un timpà, és falsament atribuïda a Arquimedes, fet impossible ja que en realitat es tracta d’un columbari romà del s. I a.C.

Probablement per tot això i forces altres raons Syracusa és una de les ciutats italianes que més porta incorporat en el seu conscient el concepte de la Magna Grècia. Filla de Corint i situada a la Sicília oriental no ha d’estranyar que sempre hagi mirat més a Grècia que no pas a Itàlia.

Syracusa té una dualitat geogràficament força marcada, tant per la història com pel terratrèmol de 1693. En visitar la ciutat, hom s'ha de plantejar al menys dos itineraris: el del barri antic, on èpoques i estils es barregen fins l'actualitat, i el de la zona arqueològica on els corintis primer i després els romans hi deixaren petjada. Si s’ajunta les dues àrees es pot estar visitant una zona d’una trentena de quilòmetres quadrats. Avui, al bloc, ens referirem a una part del  casc històric, a l’antiga Ortygia.

Siracusa es va iniciar a l’illa d’Ortygia, “illa deles perdius”,  però ben aviat un terraplè artificial i posteriorment un pont la van unir a terra ferma afavorint la seva consolidació i posterior expansió. El fet disposar d’una deu d’aiguadolça pràcticament arran del mar  garantint l’abastament continuat d’aigua pel consum de boca afavorí l’assentament per part dels nous ciutadans procedents de Corint.  

(Font d'Aretusa, deu d'aigua dolça amb plantes de papir) 

El lloc on brollà aquesta deu va rebre el nom d’una ninfa, font d’Aretusa. Segons la mitologia aquesta nimfa per evitar els desitjos d’Alfeus va fer que la deessa Artemisa la convertís en font, però - els deus o semi deus gairebé sempre tenen les de guanyar - Alfeus es convertí en riu i des del Peloponesi la va seguir en un recorregut soterrani a través del mar fins Ortygia i així aconseguí d'unir-se a ella definitivament. Si seguim la tradició cal dir que cada vegada que es sacrificava un animal al llarg del riu Alfeo a Olympia, l’aigua de la font a Ortygia es tenyia de vermell.

A l’àrea septentrional de la ciutat s’hi troben les restes del Temple d’Apol·lo, dòric, de proporcions monumentals i caracteritzat per ser el primer temple fet completament de pedra. El temps el convertiria en església bizantina primer, mesquita després, posteriorment església normanda i encara esdevindria caserna de les tropes castellanes durant la seva ocupació abans d’esdevenir altra vegada església fins ser enderrocada a meitat del s. XVIII per intentar recuperar allò que fos possible de l’antic temple grec.

             (antiga defensa grega d'Ortygia) 

A la mateixa ciutat han aparegut i van apareixent nombroses restes, com el fragment de muralla entre dues torres, segurament del s. V a.c., localitzat al bell mig del carrer amb motiu, com és habitual, d’unes obres comunes.

(Clar exemple de l'actual decadència d'alguns palaus baix medievals)

Syracusa és una d’aquestes ciutats mediterrànies on val la pena perdre’s pels seus carrers i descobrir-la poc a poc. S’hi poden trobar palaus decadents, esglésies que només obren una vegada a l'any com la de Santa Llúcia, el palau dels Borgia, racons curiosos, balconades barroques i, lamentablement, aberracions arquitectòniques com el santuari de Madonna delle Lacrime que es veu empitjorada per la proximitat de la deliciosa església i cripta de Sant Joan Evangelista i diverses excavacions d'època romana.

Sigui com sigui, es vagi on es vagi, es miri com es miri, cada viatge té una troballa inesperada, en aquest cas ha estat a la plaça del Duomo, la catedral, dedicada a la Nativitat de Maria. La façana barroca de dos ordres superposats, si crida l’atenció és per ser força equilibrada. Tres obertures porten al vestíbul i aquest a l’església de tres naus. Òbviament res del que he descrit fins aquest moment la fa curiosa o especial, però resulta que aquest lloc ha estat sagrat des de la primera construcció, doncs esdevingué catedral en edificar-se sobre l'antic temple d'Atenea, com tants i tants altres, és ben cert, però aquest té una particularitat: al seu interior s'hi ha mantingut part de l'antic temple grec.

El temple fou construït el segle V A.C., a la part més elevada de l'illa d'Ortygia i en el moment de la cristianització, cap al s. VI D.C., l'antic temple no fou pas destruït. Algú, molt intel·ligentment, preferí la reconversió a la destrucció i d'aquesta manera, creant arcs a la cella interior i cobrint els espais entre les columnes, es conservà l'estructura original. 

   (Nau lateral esquerra amb columnes i capitell)

Posteriorment, els sarrains la convertiren en mesquita, els normands la cristianitzarien novament, l’absis és bizantí, el sostre lignari del s. XIV, el paviment del XVI i cada període aniria fent les seves aportacions - algunes obligades pel terratrèmol de 1693 -  se li afegí diverses capelles laterals, un campanar, el presbiteri, la façana..., però les naus laterals mantenen les columnes de fust acanalat i els capitells dòrics que avui aguanten part de la construcció normada. Altres restes romanen encara a l'interior procedents de l’antic temple d’Atenea o de la seva època, la font baptismal és una antiga gerra i la taula de l’altar fou obtinguda del monòlit de la cornisa del temple.

Veient la catedral val la pena recordar l'antic temple d'Atenea i la seva època. Un temple que, ben mirat, qui sap si va visitar Plató enyorant l'Atenes de la que havia fugit o deixar-se portar per la imaginació, tot esperant ensopegar amb Arquimedes qui creuarà corrent la propera cantonada tot cridant Eureka!, però la Syrcusa més arqueològica, de tirans com Dionisos, filòsofs com Plató o matemàtics com Arquimedes n'escriurem més endavant.

Gustav Aschenbach, el protago­nista de Mort a Venecia de Thomas Mann, pensava: Arribar a Venècia en tren és com entrar en un palau per la porta de servei. Curiosament, la meva entrada a aquesta ciutat ha estat sempre en autobús. Tenint present que bona part de la carretera i la línia fèrria transcorren en paral·lel, la perspectiva deu ser pràcticament la mateixa. Però la imatge en majúscules que ha quedat a la memòria és la d'unes escales que donen al Gran Canal.

Amb tot és una ciutat que sorprèn una vegada darrera l'altra. Sembla una obvietat però que l’aigua substitueixi l’asfalt no és normal; que el soroll dels clàxon sigui substituït per la remor de l’aigua costa de creure; que els cops d'accelerador siguin substituïts per les manxades del gondolers sembla impossible i que els embussos els provoquin les trobades de fileres de góndoles amb algunes motores no sembla que sigui d'aquest mon.

Venècia és una ciutat plena de coses seductores i el primer que sedueix és trobar a faltar allò que no hi ha. En aquesta ciutat només hi ha tres maneres d’anar d’un lloc a l’altra: caminant, en vaporetto o en mototaxi. Les góndoles són només per passejar a un preu exageradament de turista.

Si avui en dia totes les ciutats importants del mon tenen una clara tendència a semblar-se, Venècia segueix marcant diferències. No hi ha grans avingudes, ni cartells lluminosos ni cap mena d'estridència. Sembla una ciutat fidel a la seva identitat del segle XVI, una identitat que agrada al turista però que, segurament, és la culpable que el venecià visqui majoritàriament fora de Venècia.

Quan es diu que una ciutat o altra és la Venècia del Nord, la Venècia d’Orient o de qualsevol altra indret, és que no s’ha visitat Venècia. Moltes ciutats tenen art, tenen literatura, tenen màgia però, per ara, no en conec cap altra que tenint les tres coses s’enfonsi en la pròpia bellesa.

L’aigua és el bressol, el llit i qui si sap si el destí final de Venècia. Aquesta ciutat és perfectament definida per Marcel Proust a La fugitiva: un passeig  per Venècia té, al mateix temps, la forma i la fascinació d'una visita a un museu i d'una travessa per mar.

La República de Venècia fou, doncs, un imperi creat a l’aigua que mirava a l’Adriàtic i a Bizanci. La seva arquitectura és la dulcificació de les arcades punxegudes del gòtic a partir de les corbes i els volums bizantins i el mateix mirador del Palau Ducal serveix d'exemple, malgrat l'evidència de la seva estructura gòtica, l'excessiva ornamentació gairebé el dissimula. 

En tot cas Venècia, sigui com sigui, estigui com estigui, es bella i malenconiosa amb palaus que, de tant en tant, es veuen reflectits en les aigües poc netes dels canals i uns espais per on, cap al tard, hi passegen discretament els fantasmes de tants viatgers il·lustres o no que l’estimaren. Passejar per Venècia és encara avui passejar per un mon entre la realitat i la màgia, per una arquitectura que es balanceja entre Orient i Occident.