Joan Clave Morell

Com ja és costum des de 1974, avui hem canviat l’hora, els hem o s’han avançat els rellotges una hora més que ahir. Alguns els hem avançat nosaltres a ma fent girar les rodetes que els rellotges porten a l’esquena i d’altres, s’ho han fet sols com els dels mòbils, ordinadors i fins i tot les estacions climàtiques que tenim per les cases i tot i que son uns estris senzills, es veu que tenen línia directe amb els satèl·lits que volten pel cel que els assabenten (i ells a nosaltres) l’hora, la temperatura, la humitat, si plourà o farà sol i algunes coses més.

   Aquest fet, no sé perquè es veu que té molts detractors, tant és així que es veu que el Parlament Europeu ha aprovat fa ben poc, per 384 eurodiputats a favor i 153 en contra, que s’acabi aquest merder d’haver de canviar les hores dos cops l’any, que tampoc n’hi ha per tant.

   Tornant a la meva mania de comparar el que fem ara, amb el que fèiem antes, (que és com ho dèiem per comptes de dir abans), hem de considerar aquest aspecte de la mesura i control del temps, de de dues perspectives, la pròpia de la vida del pagès, per un costat, i la necessitat social d’anar a l’hora per la regulació de la vida social, com començar les classes a l’escola o anar a agafar el tren.

   El pagès, solia matinar, per això s’aixecava del llit abans d’esmorzar, i ho feia, més aviat o no tant, en funció del tros al que havia d’anar, no era el mateix si havia d’anar al Pla de Maset o al Mas d’en Gras, per això si havia d’anar lluny s’aixecava abans per aprofitar més el dia, i la seva dona o mare, també ho feia a la mateixa hora per allò d’amanir-li el cistell.

   Al llarg de dia, si no estava molt núvol, en tot moment sabia l’hora que era amb molta aproximació a la realitat, només mirant-se el sol i les ombres. Això no obstant, si el pagès treballava pels Emprius, Terrer, Burguera, etc. estava a l’aguait que quan passava el “cassoler”, un tren de la via de baix, que transitava a quarts d’una, i per si s’havia descuidat, sabia que havia d’anar cap a la roba a preparar-se el dinar. Si en canvi, treballava a la Formiga, Faredat, Aragalls, al Canal o al Pontet, ja sentia les campanes (o la sirena) que l’avisaven de la recomanació del horari de repòs del migdia. L’hora de plegar també anava en funció de la proximitat o llunyania del tros on es trobava, no era el mateix tornar de la Formigueta o de Barenys, que els Escorrals o de la Garriga de la Vila.

   Fins i tot pels torns de reg de les mines o “motors” comunitaris, sempre es prenia com a referència la posta del sol, a partir de la qual es feia el canvi de torn. Els pagesos tenien cura de canviar-se el torn de reg cada setmana, i si un cop regaven al matí, a la setmana següent o feien a la tarda. Era normal que tothom respectes aquests horaris i resultava molt excepcional que hi haguessin renyines per passar-se de la ratlla. Per això habitualment les fraccions dels drets de reg solien ser de diades o mitges diades, tot i que en el cas de mines que tenien molt bon cabal com la de Cabré per exemple, hi podien haver fraccions més petits.

   Quan hi havia comparticions més curtes, aleshores calia recórrer al rellotge, i a les cases de pagès en teníem pocs. Era corrent que en tinguessin de paret al menjador, habitualment de corda, amb o sense pèndul i, excepcionalment, de contrapesos. També hi havien els despertadors, sempre amb la campaneta a la part de dalt, que naturalment es posaven a la tauleta de nit, que un cop havia fet la funció de despertar, es solia posar a la cuina, al menjador o a la saleta per ser-ne referència durant el dia.

   Finalment, teníem els rellotges personals, els homes, de butxaca o de munyeca, de canell o de puny, si ho volem dir ben dit, les dones només de munyeca. El rellotge personal, era per tota la vida. El meu pare només en tingué un, que era de munyeca i rectangular amb una placa nacrada que feia aigües acolorides. El meu avi matern, que el patern no el vaig poder conèixer, en tenia un de butxaca, amb una cadena per lligar-lo a un trau de l’armilla,  i que havia heretat de son pare. Aquest rellotge que devia ser bo, pels anys que va durar, el preníem al tros quan havíem de fer coses a deshora o ens havien de prendre algun remei. La mare en tenia un de munyeca petitó i rectangular, i quan ja era molt gran se li va espatllar i n’hagué de comprar un altre. Em sembla que només se’l posava quan anava a Reus o Tarragona per controlar l’hora del tren de tornada. Jo mateix vaig tenir el meu primer rellotge als quinze o setze anys, era normal que els nois, teníem el primer rellotge quan ens posàvem pantalons llargs.

   Tornant al canvi d’horari, val a dir que els de la meva edat, any amunt, any avall, de petits vam viure el trasbals que va suposar el trencament del seguiment de l’horari solar ancestral, amb l’avançament d’una hora, això passava encara després de molts anys que s’havia establert. Efectivament el març de 1940 el govern va decretar que s’avançaria una hora la que des de sempre hi havia hagut. Es a dir que nosaltres vam créixer sempre amb la incògnita de si ens donaven l’hora oficial o l’hora vella. Arribat aquest punt m’he assabentat de la detenció del president Puigdemont a Alemanya, per tant, ja seguirem un altra dia, ara toca protestar.

(segueix del 20/10/2017)

c) Frases, dites i exclamacions

a grapats i mostres  (JR)  amb abundància

aguantar l’espelma  (JC)  vigilar una parella quan comença a festejar

amb els pixats al ventre  (JP)  de sobte, sense esperar-s’ho

amb qui te les haus?  (JC)  amb qui t’entens? amb qui parles?

anar a pedalet  (EC)  anar amb bicicleta com si fos un patinet

color de catxumbo (JC)  indeterminat

color de merda d’oca (JP)   indeterminat

el llibre de les set xibeques (JP)  inversemblant

encara no és nat i ja li diuen Bernat (FS)  precipitar-se

fer boca-cul (EC)  llençar-ho tot

fer cara de pomes agres   (JR)   fer mala cara

fer la via  (EC)  feta una gestió o comanda

fer rapa  (CJ)  llençar llaminadures o xavalla perquè les arreplegui la canalla

fer els gegants   (JP)  fer el ridícul

fer ú  (JC)  ser-hi present, col·laborar

fet i fet  (JC)  en conclusió

fusta o redolta  (EC)  triar una cosa o una altra

mai que sigui  (JG)  al menys

morros de cony  (EC)  insult

no arrenca cella (JP)   no se’n surt

no té cap ni sentaner  (JC) no té coneixement

no té ni solta ni volta  (JC)  no té sentit

no té un pa a la post  (JP)  no té res

ostes i peix menut al cap de tres dies put   (FS)   aviat fan nosa

portar merda a l’espardenya  (EC)  tenir mala sort

quedar-se a les capses  (JC)  no acabar-ho d’entendre tot

que tomba, que gira, que dassa   (JC)  justificar una xerrameca excessivament llarga

seminari fals   (JC)  persona poc fiable

tenir el cuc a la soca   (JR)  tenir un mal dolent

vaja envant!  (JC)  exclamació al rebre una mala notícia

vols-te jugar que...  (JP)  et pots creure que...

ei!...ep!...au!...vaja!  (JR)  salutacions de carrer

 Aprofitant l’avinentesa, podríem repassar una mica com havien anat les provesons, (que és com diem a Vila-seca de les processons), i altres manifestacions religioses pels carrers i places de la vila. Podem resseguir, des d’on arriba el meu record fins al temps en que va ser rector de la nostra parròquia mossèn Pairot, que va ser qui les va suprimir, anunciant-ho d’aquella manera que solia fer: “Pels carrers a passejar els gegant i nans que és el propi, les manifestacions religioses, dintre l’església”.

  Mn. Josep Mª Pairot va ser a Vila-seca entre 1992 i 1999, i devia anar ben encaminat amb la decisió presa, que cap altre rector que el va substituir, les va restablir.

   Està clar que fent les processons pel carrer, hi devia haver un permís o consentiment de l’Ajuntament, i durant la postguerra no hi devia haver cap impediment, com tinc constància que n’hi va haver durant la República, en que l’Ajuntament exigia a la parròquia, que demanés permís per fer-les, i a més, calia que indiquessin els carrers per on havien de passar, i a vegades els obligaven a modificar l’itinerari demanat. De fet, en aquells temps tenia lògica que ho demanessin si es té en compte que pel mig del poble hi passava la carretera general.     

   Vegem doncs les que recordo:

La processó de Corpus, que és feia naturalment la diada de Corpus Cristi, que era una de les festes principals de l’església catòlica, i que en alguns indrets tenia una rellevància especial, ja fos perquè es treia al carrer una luxosíssima custodia amb molts quilos d’or, com a Toledo o perquè encatifaven amb figures fetes amb flors, els carrers per on passava la processó com a Sitges.

   A Vila-seca era molt més senzilla i consistia en acompanyar la custodia amb el santíssim sagrament, que portava el senyor rector abillat amb els ornaments més rellevants, i que anava protegit pel pali, que era un tendal suportat per sis vares daurades que portaven sengles feligresos.

   En relació al tàlem, llegim al llibre “Antics territoris del municipi de Vila-seca i Salou” de Ramon Farriol, Carles Jansà i Josep Morell, que fins l’any 1936 a l’església de Vila-seca hi havia un tàlem de deu vares que eren portades pels batlles de Vila-seca del Comú, Vilafortuny, Barenys, Mas de l’Abat, Mas del Bisbe, Les Comes d’Ulldemolins, les Franqueses, Vilagrassa, Mascalbó i el Territori.

   El tàlem anava situat al mig de dues files de feligresos, amb els nens primer i els homes tot seguit al davant i les nenes i les dones al darrere del tàlem seguint amb dues fileres. Els homes i les dones portaven ciris encesos a la mà dreta o esquerra segons que anessin a la fila de l’esquerra o de la dreta. Davant del tàlem si posaven les nenes que aquell any havien fet la primera comunió amb el vestit que duien aquell dia, que portaven penjades al coll unes cistelles curulles de pètals de flors, que anaven tirant al terra. Entremig de les fileres dels homes si posaven dos estendards, el del Centre i el de la confraria del Sagrat Cor, i al mig de les fileres de les dones els tres estendards de les confraries femenines, de la Puríssima, de la Mare de Déu del Carme i del Roser.

   Al recorregut si trobaven més o menys una dotzena de capelles quasi sempre encastades a la portalada de les cases o en algun cas, com al carrer Major, que la posaven a l’inici del corredor de ca Virgili. Davant d’aquestes capelles s’aturava la processó a l’alçada del santíssim sagrament, i la custodia es recolzava damunt d’una mena d’altar simulat, es feia una oració i seguien endavant, fins arribar a l’església.

La processó de la festa major d’estiu, feta en honor i lloança a Sant Esteve. Era molt semblant a la del Corpus amb la sensible diferència que no hi havien capelles pel recorregut, i per comptes del tàlem, hi havia un tabernacle que portaven quatre homes amb la imatge de Sant Esteve.

   En certa manera, la processó començava al Centre Catòlic, com ja ho explicava a primers de desembre del 2012 en aquest mateix blog. Els socis amb una atxa a la ma sortien de la societat en dues files en direcció a la plaça de l’Església, al final de les fileres tres socis portaven l’estendard i els cordons i al darrere hi anava la cobla-orquestra-banda que tenien llogada per les diferents actuacions, tocant quelcom escaient. Així, anaven cap a l’Església passant pel davant de l’Ajuntament, on si afegia la Corporació en ple, amb les vares a la mà, i entraven al temple per a sortir-ne tot seguit fent la processó. Els últims anys de fer-se la processó, jo diria sense estar-ne segur del tot, que quan Mn. Ricard era el rector, els socis del Centre Catòlic no hi anaven corporativament, sinó com tots els demés.

   Davant del Sant Patró hi anaven els estendards com a la del Corpus, i darrere hi anava el senyor rector i el vicari si n’hi havia, i la totalitat dels escolans. Tot seguit, la corporació municipal, a la que si afegia el jutge i el caporal de la guàrdia civil i al seu darrere la banda de música. L’Ajuntament també va deixar d’anar-hi solemnement quan es va diversificar la seva composició, i es limitava a seure al primer banc a l’ofici solemne del matí.

   El recorregut era igual que el del Corpus, es sortia per la plaça, girant a la dreta per la baixada de Molas, plaça de Flix, carrer de Sant Antoni, fins a l’alçada del carreró que dona accés a la plaça dels Estudis, carrer de la Verge de la Pineda, carreró de pas fins el carrer de Sant Josep, fins a la Plaça de Voltes, carrer Major i plaça de l’Església.

   No cal dir que dones, homes i nens anaven vestits amb el més nou que tenien, ja fos per la processó o per anar al ball o a la sarsuela que es feia tot seguit.

Les Creus, dit també Via Crucis. Tot i que durant la Quaresma es fa dins de l’església cada divendres, pel carrer es feia dos cops, el diumenge de Rams a la tarda i el divendres Sant al matí.

   Venia a ser un rememoració de la pujada de Jesús al calvari, amb 14 estacions, que estaven assenyalades amb unes creus posades a les façanes de les cases, i que cadascú guardava d’un any per l’altre, suposo que voluntàriament.

   Com sempre es feien dues fileres, els homes davant i les dones darrere i al mig el Sant Cristo gros¹, o el petit portat per un home proveït d’un arnés que li repartia el pes sobre les espatlles. A seu costat dos homes més amb els seus ciris encesos i al darrere dos homes més, proveïts també de l’arnés per a poder-se rellevar en el cas de portar el Sant Cristo gros, i en aquest cas, portaven també una mena de forques, per ajudar a fer l’intercanvi d’un portador a l’altre. Just al darrere hi anava el Sr. Rector amb una capa negra, acompanyat d’un escolà que el diumenge de Rams portava una campana i el divendres Sant una matraca per avisar que tothom s’aturés, perquè havien arribat a cadascuna de les 14 creus que assenyalaven les 14 estacions del Via Crucis. Aleshores el senyor Rector llegia un text relatiu a cada estació, i si l’assistència era nombrosa, hi havia un o dos lectors més que llegien el mateix text de manera que tothom el pogués sentir. Tot seguir es cantava allò de “Per vostra passió sagrada, adorable redentor, perdoneu altre vegada, aquest poble pecador” i un altre cant relatiu a cada estació.

   L’itinerari que es seguia era des de l’Església, per la baixada de Molas, girant a la dreta pel carres de Sant Antoni, carrer de les Creus (que per això tenia aquest nom), carrer de l’Hospital, carrer de Castillejos fins a la plaça de les Creus, en la que, a la casa del mig de la renglera encarada a migjorn hi havien tres creus juntes a la façana, sent allí on s’acabava el Via crucis.

   Es tornava cap a l’Església per Requet de Fèlix, carrer del Carril i carrer Major, fins a la plaça de l’Església, i per no perdre el temps es cantava el rosari.

El rosari de l’aurora. Tinc constància i record de que es feia, però jo no hi vaig anar mai, perquè era molt petit quan el pare i la mare hi anaven, en unes matinades, que començaven abans de l’alba o l’aurora. N’he vist referències al Costumari Català de Joan Amades, de que es feia en moltes parròquies catalanes al mes de maig i octubre.

El combregar general. Tinc record d’haver-hi anar sent molt petit, ja que després es va deixar de fer. Si no ho recordo malament és feia el matí del diumenge després de la Pasqua florida, potser per donar compliment a aquell precepte de l’Església, que deia que s’havia de combregar per Pasqua. Es tractava doncs de portar el combregar a les persones malaltes que no podien sortir de casa. Crec que només es feia un cop l’any.

   Els fidels anaven com és normal, arrenglerats en dues fileres, primer el homes i després les dones, i al mig el tàlem cobrint el Sr. Rector, que devia dur a les mans un copó, o una capsa amb les Hosties consagrades, no ho sé perquè no es veia.

   Així doncs, es portava la comunió als malalts que no podien desplaçar-se a l’Església normalment per llarga malaltia i sovint definitiva.

   Al marge d’aquest combregar general, es feien els particulars, quan algun malalt terminal demanava la comunió, i en aquest cas, hi anaven el senyor rector acompanyat d’un escolà que el protegia amb una mena de paraigua amb el mànec de fusta i el teixit protector de color blanc i daurat. Aquesta pràctica ja fa molts anys que es va deixar de fer amb aquest format.

   Bé, doncs aquestes son les professons que recordo i que s’havien fet, de forma reiterada en el temps, i que una rere l’altra s’han anat deixant de fer, i ara, d’aquest tipus de manifestacions només en queden les arribades de la Mare de Déu de la Pineda en les vingudes quinquennals a Vila-seca.

Avui que és el dia de la dona treballadora i que enguany s’ha magnificat molt més que de costum, a mi com a tal, em venen al cap les dones pageses de Vila-seca, tot i que en aquest moment la majoria no es poden considerar en actiu, ja que estan jubilades, és a dir que, com deien elles quan es van anar a apuntar a l’Enrique, el que volien era cobrar del retiro.

   En un temps en que la immensa majoria de la població activa era pagesa, doncs quasi totes les dones, mares i filles dels pagesos, compartien la dedicació, al menys a temps parcial, i habitualment en concepte de pagesa autònoma.

   Naturalment, també hi havien cases en que les dones no treballaven de pageses. Eren aquelles que tenien més propietats i que llogaven dones i també homes per treballar les seves terres, que solien ser de les famílies que o bé no tenien terres pròpies o en tenien poques.

   Les tasques que majoritàriament els hi tocaven fer a les pageses era en temps de les collites. Plegar avellanes i garrofes,  veremar i anar a l’oliva eren feines gairebé obligades any rere any. Però quan a la casa també eren hortolans, la cosa es complicava i les feines a la primavera i l’estiu eren seguides, des de la sembra de les patates, escampar el planter, esporgar tomaqueres, collir bajoques, regar, ... era un tot seguit, per no dir quan sembràvem cereals que, després de segar calia ajuntar la gavelles per fer garbes, o quan es va posar de moda, podar la vinya amb tisores de dues mans i a les dones els hi tocava arreplegar-les i fer muntets per fer-ne feixos després.

   Les dones compartien sense discriminació, moltes de les feines del tros i si no llauraven és perquè el marit, pare o germà només tenia una mula o un cavall. Molt més ençà, hem vist com les pageses portaven el tractor.

   En general la pageses podien anar al tros, quan tenien canalla en edat escolar, perquè a casa hi quedava la mare o la sogra, que en tenia cura, en cas contrari la cosa resultava més complicat. També es podia donar el cas de que la dona preferia anar al tros amb el marit (la parella que dirien ara) que quedar-se a casa amb la sogra.

   Altres aspectes que es contemplen en aquest 8 de març especial i global, com la discriminació en les tasques casolanes, s’ha de reconèixer que, quan la pageses treballaven al camp, també havien de tenir a càrrec les feines de la casa, netejar, rentar la roba, fer el sopar, etc. en aquest sentit els homes, res de res.

   En canvi pel que fa a las retribucions, aleshores, que no hi havia discriminació, o en tot cas, en sentit contrari, ja que les dones eren les qui cobraven les collites i administraven els diners que entraven a les cases, i en aquest cas, la discriminació  no era de gènere, sinó de generació perquè els diners els guardaven les velles.

Colgadures és el nom mal dit i mal escrit, emprat a Vila-seca per definir, aquelles coses que es penjaven als balcons en uns dies determinats, per a fer notar un esdeveniment. Cal diferenciar-ho de quan el penjoll es posa per expressar un sentiment o una voluntat com està passant actualment, amb les senyeres, estelades, llaços grocs o banderes d’Espanya. Però jo, com sempre, em refereixo a les que es posaven anys enrere.

   Les colgadures, eren de dos tipus segons la finalitat: la política amb la bandera tricolor, o “enseña nacional” i la religiosa amb una vànova, a la que a vegades, si afegia una grafia estrambòtica que en deien el nom de Maria. En tots dos casos, i en algun altre més, al balcó de l’Ajuntament si posaven les tres banderes, España, Falange i Requeté.

   Els primers anys de la post-guerra i en les dates assenyalades com a patriòtiques, el 15 de gener per l’entrada dels nacionals, el 1r d’abril per la victòria i el 1r d’octubre per ser el dia del caudillo, s’havien de posar les banderes d’Espanya als balcons segons el pregó que s’havia fet el capvespre abans. Aquest requeriment es feia alguna altra vegada, com per exemple, si ens visitava el governador.

   No he pogut escatir quin grau d’obligatorietat hi havia al respecte, perquè no tothom complia. Per començar per posar-la, s’havia de tenir i no em consta que fos obligatori tenir el drap nacional com n’hi deien la gent més desafecta al règim. Crec que la cosa es devia moure sota aquest supòsit: l’Ajuntament et diu que posis l’ensenya al balcó, cadascú que faci el que li convingui, si de cas, ja s’ho trobarà...

   A casa, la mare la posava, només al balcó del mig, més que res perquè érem de missa i ja se sap, la cosa anava bastant conjuntada en aquells temps, com també posàvem un cobrellit blanc els dies que ho manava la santa mare església, i llavors la mare, la posava a dos o tres balcons.

   En aquest cas, la decoració només era general, és a dir a tots els carrers, en cassos excepcionals, com per exemple per la Missió o quan va venir la imatge itinerant de la Mare de Déu de Fàtima, celebració que a més dels cobrellits blancs al balcó també es van guarnir els carrers amb garlandes de mata i arcs de palmes, i demés material decoratiu.

   En altres ocasions, com per la festa major i per la diada de corpus, es posaven les vànoves als balcons per aquells carrers per on passava la processó, que tant una com l’altra tenien sempre un itinerari predeterminat, i en el cas de corpus, de tant en tant les veïnes feien unes capelles on la custodia hi reposava uns instants.

   Com ja vaig dir, per aquests esdeveniments es podien veure unes autèntiques joies del nuvial d’algunes cases, que tenien a be, posar-les als balcons, que no vol dir que en altres cases n’hi pogués haver de més maques, que guardaven en la intimitat.

   Havent escrit quelcom relatiu als llençols, en bona lògica, com que una cosa porta a una altra, em fa pensar en el que embolcallaven: els matalassos.

   Tot i que els matalassos existeixen des de molts segles enrere, naturalment en palaus i casals i no pas a les cases populars, puc dir que del meu record, he vist i he dormit en jaços de palla o de la fullaraca de les panolles de moresc. Això no era a casa ni a cap altra del poble, sinó que era a les casetes del terme on durant els dies més enfeinats de l’estiu, ens hi quedàvem a dormir.

   A les cases de la nostra infància els matalassos més generalitzats eren els de llana. Excepcionalment en alguns casos, eren de crin, que és una fibra vegetal provinent de les palmeres i que te una textura semblant als pels de la crinera i cua dels cavalls, i que així que passa el temps es van cargolant. 

   La llana com deia, era el material més emprat pels nostres matalassos. Era la llana tal com es xollava de les ovelles, que un cap rentada i estarrufada, omplia l’embolcall, i normalment no se li donava massa gruix, doncs es preferia posar dos matalassos a cada llit que no pas un de més doble, segurament perquè així anava be quan els llençols no eren massa grans. La tela dels matalassos era resistent i amb un dibuix que sent de diverses formes i colors, tothom sabia que era tela matalassera.

   Quan semblava que la llana del matalàs estava massa estopeïda, calia estarrufar-la, i d’aquesta comesa en tenia cura la Nati, coneguda com la Nati dels matalassos, que era la única del poble que tenia aquest ofici. Quan rebia l’encàrrec es presentava a la casa i ja li havien baixat el o els matalassos a regenerar, que posava sobre una mena de llençol gran descosia el matalàs i abocava la llana en un munt i amb un bastó l’anava colpejant aconseguint que s’estarrufés i quan li semblava suficient tornava a escampar la llana sobre la tela, la tornava a cosir, donant un parell de dotzenes de puntades de damunt a sota per immobilitzar la llana de dins, i ... feina feta. La Nati, els diumenges a la tarda tenia una altra feina que era la de vendre cacaus a les portes dels cines, que duia en un cistell i amb l’ajut d’un pot que li feia de mesura anava despatxant la mercaderia.

   Dormíem sobre els matalassos de llana, millor que en cap altre, però si ara ens hi haguessin de gitar, el trobaríem incòmode pel munt de bonys, encara que moltes vegades els bonys eren provinents del sunyer, sobretot d’aquells que tenien molles, que de tant en tant sortien de puesto i esgarriaven el jaç. A més aquests sunyers eren molt sorollosos, cosa que els feia indiscrets. Els sunyers normals eren d’un teixit metàl·lic tensat, i es mantenien més plans, si no fos perquè els fèiem durar més temps de l’aconsellable i s’anaven donant, arribant a fer un clot a sota d’on s’agitava l’usuari, del que a vegades costava de sortir quan ens venien a despertar.

   La modernització del matalàs va començar amb els matalassos d’escuma, que precisament molt còmodes no eren, sobretot a l’estiu, i que encara estan en ús, i ha seguit amb tota una llarga i ampla varietat que son molt còmodes. Però jo només volia explicar el que ja no ho tenim.

   Dels “privilegis” derivats del costum establert de fer el nuvial, els de la meva generació, (tinc 74 anys) n’hem estat receptors i si es vol, beneficiaris. En canvi en la majoria dels cassos, l’hem trencat, atès que ja no hem fet nuvial als fills.

   Per que? Doncs senzillament perquè tenim gairebé intacte el nostre nuvial, i no solament el nostre, sinó el que hem heretat dels pares, que en alguna part també han fet cap als nostres armaris. I no l’hem emprat perquè als anys 70 ja hi havien a les botigues llençols fet amb teixits ben diferents als del nostre nuvial, uns llençols fets amb unes robes que a l’estiu donen sensació de frescor i a l’hivern, els pelfats, fan tot el contrari, això sense entrar en consideració amb les mides dels llits, que son de dimensions sensiblement més grans, ni en les formes i dissenys molt més atractius que els llençols blancs de tota la vida.

   Altrament, en tot aquest temps, han entrat en joc aquests elements tan pràctics i efectius com son les fundes nòrdiques, tant si porten plomes com si el farciment és sintètic que, o bé substitueixen les flassades o fins i tot els llençols de dalt si es posen enfundades. Veiem doncs que també hem anat eliminant l’ús de les flassades tot i el considerable avenç que havien anat veient, al substituir les pesades cobertures de la nostra infància, per les més lleugeres i més escalfadores d’abans de les fundes nòrdiques.

   L’altra part del nuvial, la roba de taula, també ha sofert canvis. Les estovalles que abans només empràvem els dies de festa grossa o quan teníem convidats, ja que els demés dies generalment, s’utilitzava el xarol, que és com en dèiem a l’hule. Al mateix temps, la variació no era solament de les estovalles sinó que també de la taula, ja que passàvem de dinar a la cuina a menjar al menjador.

Ara, a moltes de les cases del poble, només emprem les estovalles en casos excepcionals, diria que quatre o cinc cops l’any, i aquestes es posen més en funció decorativa, que no pas com a higiènica o protectora de la taula. Els recanvis han sigut el paper, els plastificats o el nous teixits que escupen les taques. 

   Ja veieu doncs la situació actual a les nostres cases: armaris i calaixeres plenes d’un munt de peces de roba que no fem servir, i per sentimentalisme, ja que formaven part del nostre nuvial, i també de part del nuvial dels pares i sogres, no ens en desempalleguem. I això vol dir que de tant en tant, un cop l’any per exemple, es desenterren es renten, s’eixuguen, es planxen, es pleguen i es tornen a desar i ... fins l’any que ve.

   Hi hem d’afegir dos aspectes més: per una part, malauradament els habitatges son cada cop més petits i tant diferents de les cases de poble en les que ens hem viscut fins ara, i està clar, no permeten guardar més enllà del que és imprescindible, Per altra, i aquesta és pitjor al menys des del meu punt de vista, tot i que no critico que per altres és molt millor, l’estructura familiar com l’havíem entès fins a la nostra generació, s’ha capgirat amb els trencaments i redreçaments dels matrimonis amb tota la récula que comporta.

   Amb aquesta situació ja es pot entendre que aquesta generació trenqui amb el costum ancestral de l’aportació dels nuvials a la generació subsegüent, com majoritàriament ja hem fet. Sempre és una mica traumàtic un trencament, però a la nostra ens ha tocat patir i/o gaudir molts canvis, potser com cap altra, al menys de moment.