Havent escrit quelcom relatiu als llençols, en bona lògica, com que una cosa porta a una altra, em fa pensar en el que embolcallaven: els matalassos.

   Tot i que els matalassos existeixen des de molts segles enrere, naturalment en palaus i casals i no pas a les cases populars, puc dir que del meu record, he vist i he dormit en jaços de palla o de la fullaraca de les panolles de moresc. Això no era a casa ni a cap altra del poble, sinó que era a les casetes del terme on durant els dies més enfeinats de l’estiu, ens hi quedàvem a dormir.

   A les cases de la nostra infància els matalassos més generalitzats eren els de llana. Excepcionalment en alguns casos, eren de crin, que és una fibra vegetal provinent de les palmeres i que te una textura semblant als pels de la crinera i cua dels cavalls, i que així que passa el temps es van cargolant. 

   La llana com deia, era el material més emprat pels nostres matalassos. Era la llana tal com es xollava de les ovelles, que un cap rentada i estarrufada, omplia l’embolcall, i normalment no se li donava massa gruix, doncs es preferia posar dos matalassos a cada llit que no pas un de més doble, segurament perquè així anava be quan els llençols no eren massa grans. La tela dels matalassos era resistent i amb un dibuix que sent de diverses formes i colors, tothom sabia que era tela matalassera.

   Quan semblava que la llana del matalàs estava massa estopeïda, calia estarrufar-la, i d’aquesta comesa en tenia cura la Nati, coneguda com la Nati dels matalassos, que era la única del poble que tenia aquest ofici. Quan rebia l’encàrrec es presentava a la casa i ja li havien baixat el o els matalassos a regenerar, que posava sobre una mena de llençol gran descosia el matalàs i abocava la llana en un munt i amb un bastó l’anava colpejant aconseguint que s’estarrufés i quan li semblava suficient tornava a escampar la llana sobre la tela, la tornava a cosir, donant un parell de dotzenes de puntades de damunt a sota per immobilitzar la llana de dins, i ... feina feta. La Nati, els diumenges a la tarda tenia una altra feina que era la de vendre cacaus a les portes dels cines, que duia en un cistell i amb l’ajut d’un pot que li feia de mesura anava despatxant la mercaderia.

   Dormíem sobre els matalassos de llana, millor que en cap altre, però si ara ens hi haguessin de gitar, el trobaríem incòmode pel munt de bonys, encara que moltes vegades els bonys eren provinents del sunyer, sobretot d’aquells que tenien molles, que de tant en tant sortien de puesto i esgarriaven el jaç. A més aquests sunyers eren molt sorollosos, cosa que els feia indiscrets. Els sunyers normals eren d’un teixit metàl·lic tensat, i es mantenien més plans, si no fos perquè els fèiem durar més temps de l’aconsellable i s’anaven donant, arribant a fer un clot a sota d’on s’agitava l’usuari, del que a vegades costava de sortir quan ens venien a despertar.

   La modernització del matalàs va començar amb els matalassos d’escuma, que precisament molt còmodes no eren, sobretot a l’estiu, i que encara estan en ús, i ha seguit amb tota una llarga i ampla varietat que son molt còmodes. Però jo només volia explicar el que ja no ho tenim.