Dels “privilegis” derivats del costum establert de fer el nuvial, els de la meva generació, (tinc 74 anys) n’hem estat receptors i si es vol, beneficiaris. En canvi en la majoria dels cassos, l’hem trencat, atès que ja no hem fet nuvial als fills.

   Per que? Doncs senzillament perquè tenim gairebé intacte el nostre nuvial, i no solament el nostre, sinó el que hem heretat dels pares, que en alguna part també han fet cap als nostres armaris. I no l’hem emprat perquè als anys 70 ja hi havien a les botigues llençols fet amb teixits ben diferents als del nostre nuvial, uns llençols fets amb unes robes que a l’estiu donen sensació de frescor i a l’hivern, els pelfats, fan tot el contrari, això sense entrar en consideració amb les mides dels llits, que son de dimensions sensiblement més grans, ni en les formes i dissenys molt més atractius que els llençols blancs de tota la vida.

   Altrament, en tot aquest temps, han entrat en joc aquests elements tan pràctics i efectius com son les fundes nòrdiques, tant si porten plomes com si el farciment és sintètic que, o bé substitueixen les flassades o fins i tot els llençols de dalt si es posen enfundades. Veiem doncs que també hem anat eliminant l’ús de les flassades tot i el considerable avenç que havien anat veient, al substituir les pesades cobertures de la nostra infància, per les més lleugeres i més escalfadores d’abans de les fundes nòrdiques.

   L’altra part del nuvial, la roba de taula, també ha sofert canvis. Les estovalles que abans només empràvem els dies de festa grossa o quan teníem convidats, ja que els demés dies generalment, s’utilitzava el xarol, que és com en dèiem a l’hule. Al mateix temps, la variació no era solament de les estovalles sinó que també de la taula, ja que passàvem de dinar a la cuina a menjar al menjador.

Ara, a moltes de les cases del poble, només emprem les estovalles en casos excepcionals, diria que quatre o cinc cops l’any, i aquestes es posen més en funció decorativa, que no pas com a higiènica o protectora de la taula. Els recanvis han sigut el paper, els plastificats o el nous teixits que escupen les taques. 

   Ja veieu doncs la situació actual a les nostres cases: armaris i calaixeres plenes d’un munt de peces de roba que no fem servir, i per sentimentalisme, ja que formaven part del nostre nuvial, i també de part del nuvial dels pares i sogres, no ens en desempalleguem. I això vol dir que de tant en tant, un cop l’any per exemple, es desenterren es renten, s’eixuguen, es planxen, es pleguen i es tornen a desar i ... fins l’any que ve.

   Hi hem d’afegir dos aspectes més: per una part, malauradament els habitatges son cada cop més petits i tant diferents de les cases de poble en les que ens hem viscut fins ara, i està clar, no permeten guardar més enllà del que és imprescindible, Per altra, i aquesta és pitjor al menys des del meu punt de vista, tot i que no critico que per altres és molt millor, l’estructura familiar com l’havíem entès fins a la nostra generació, s’ha capgirat amb els trencaments i redreçaments dels matrimonis amb tota la récula que comporta.

   Amb aquesta situació ja es pot entendre que aquesta generació trenqui amb el costum ancestral de l’aportació dels nuvials a la generació subsegüent, com majoritàriament ja hem fet. Sempre és una mica traumàtic un trencament, però a la nostra ens ha tocat patir i/o gaudir molts canvis, potser com cap altra, al menys de moment.