Aprofitant l’avinentesa, podríem repassar una mica com havien anat les provesons, (que és com diem a Vila-seca de les processons), i altres manifestacions religioses pels carrers i places de la vila. Podem resseguir, des d’on arriba el meu record fins al temps en que va ser rector de la nostra parròquia mossèn Pairot, que va ser qui les va suprimir, anunciant-ho d’aquella manera que solia fer: “Pels carrers a passejar els gegant i nans que és el propi, les manifestacions religioses, dintre l’església”.

  Mn. Josep Mª Pairot va ser a Vila-seca entre 1992 i 1999, i devia anar ben encaminat amb la decisió presa, que cap altre rector que el va substituir, les va restablir.

   Està clar que fent les processons pel carrer, hi devia haver un permís o consentiment de l’Ajuntament, i durant la postguerra no hi devia haver cap impediment, com tinc constància que n’hi va haver durant la República, en que l’Ajuntament exigia a la parròquia, que demanés permís per fer-les, i a més, calia que indiquessin els carrers per on havien de passar, i a vegades els obligaven a modificar l’itinerari demanat. De fet, en aquells temps tenia lògica que ho demanessin si es té en compte que pel mig del poble hi passava la carretera general.     

   Vegem doncs les que recordo:

 

La processó de Corpus, que és feia naturalment la diada de Corpus Cristi, que era una de les festes principals de l’església catòlica, i que en alguns indrets tenia una rellevància especial, ja fos perquè es treia al carrer una luxosíssima custodia amb molts quilos d’or, com a Toledo o perquè encatifaven amb figures fetes amb flors, els carrers per on passava la processó com a Sitges.

   A Vila-seca era molt més senzilla i consistia en acompanyar la custodia amb el santíssim sagrament, que portava el senyor rector abillat amb els ornaments més rellevants, i que anava protegit pel pali, que era un tendal suportat per sis vares daurades que portaven sengles feligresos.

   En relació al tàlem, llegim al llibre “Antics territoris del municipi de Vila-seca i Salou” de Ramon Farriol, Carles Jansà i Josep Morell, que fins l’any 1936 a l’església de Vila-seca hi havia un tàlem de deu vares que eren portades pels batlles de Vila-seca del Comú, Vilafortuny, Barenys, Mas de l’Abat, Mas del Bisbe, Les Comes d’Ulldemolins, les Franqueses, Vilagrassa, Mascalbó i el Territori.

   El tàlem anava situat al mig de dues files de feligresos, amb els nens primer i els homes tot seguit al davant i les nenes i les dones al darrere del tàlem seguint amb dues fileres. Els homes i les dones portaven ciris encesos a la mà dreta o esquerra segons que anessin a la fila de l’esquerra o de la dreta. Davant del tàlem si posaven les nenes que aquell any havien fet la primera comunió amb el vestit que duien aquell dia, que portaven penjades al coll unes cistelles curulles de pètals de flors, que anaven tirant al terra. Entremig de les fileres dels homes si posaven dos estendards, el del Centre i el de la confraria del Sagrat Cor, i al mig de les fileres de les dones els tres estendards de les confraries femenines, de la Puríssima, de la Mare de Déu del Carme i del Roser.

   Al recorregut si trobaven més o menys una dotzena de capelles quasi sempre encastades a la portalada de les cases o en algun cas, com al carrer Major, que la posaven a l’inici del corredor de ca Virgili. Davant d’aquestes capelles s’aturava la processó a l’alçada del santíssim sagrament, i la custodia es recolzava damunt d’una mena d’altar simulat, es feia una oració i seguien endavant, fins arribar a l’església.

 

La processó de la festa major d’estiu, feta en honor i lloança a Sant Esteve. Era molt semblant a la del Corpus amb la sensible diferència que no hi havien capelles pel recorregut, i per comptes del tàlem, hi havia un tabernacle que portaven quatre homes amb la imatge de Sant Esteve.

   En certa manera, la processó començava al Centre Catòlic, com ja ho explicava a primers de desembre del 2012 en aquest mateix blog. Els socis amb una atxa a la ma sortien de la societat en dues files en direcció a la plaça de l’Església, al final de les fileres tres socis portaven l’estendard i els cordons i al darrere hi anava la cobla-orquestra-banda que tenien llogada per les diferents actuacions, tocant quelcom escaient. Així, anaven cap a l’Església passant pel davant de l’Ajuntament, on si afegia la Corporació en ple, amb les vares a la mà, i entraven al temple per a sortir-ne tot seguit fent la processó. Els últims anys de fer-se la processó, jo diria sense estar-ne segur del tot, que quan Mn. Ricard era el rector, els socis del Centre Catòlic no hi anaven corporativament, sinó com tots els demés.

   Davant del Sant Patró hi anaven els estendards com a la del Corpus, i darrere hi anava el senyor rector i el vicari si n’hi havia, i la totalitat dels escolans. Tot seguit, la corporació municipal, a la que si afegia el jutge i el caporal de la guàrdia civil i al seu darrere la banda de música. L’Ajuntament també va deixar d’anar-hi solemnement quan es va diversificar la seva composició, i es limitava a seure al primer banc a l’ofici solemne del matí.

   El recorregut era igual que el del Corpus, es sortia per la plaça, girant a la dreta per la baixada de Molas, plaça de Flix, carrer de Sant Antoni, fins a l’alçada del carreró que dona accés a la plaça dels Estudis, carrer de la Verge de la Pineda, carreró de pas fins el carrer de Sant Josep, fins a la Plaça de Voltes, carrer Major i plaça de l’Església.

   No cal dir que dones, homes i nens anaven vestits amb el més nou que tenien, ja fos per la processó o per anar al ball o a la sarsuela que es feia tot seguit.

 

Les Creus, dit també Via Crucis. Tot i que durant la Quaresma es fa dins de l’església cada divendres, pel carrer es feia dos cops, el diumenge de Rams a la tarda i el divendres Sant al matí.

   Venia a ser un rememoració de la pujada de Jesús al calvari, amb 14 estacions, que estaven assenyalades amb unes creus posades a les façanes de les cases, i que cadascú guardava d’un any per l’altre, suposo que voluntàriament.

   Com sempre es feien dues fileres, els homes davant i les dones darrere i al mig el Sant Cristo gros1, o el petit portat per un home proveït d’un arnés que li repartia el pes sobre les espatlles. A seu costat dos homes més amb els seus ciris encesos i al darrere dos homes més, proveïts també de l’arnés per a poder-se rellevar en el cas de portar el Sant Cristo gros, i en aquest cas, portaven també una mena de forques, per ajudar a fer l’intercanvi d’un portador a l’altre. Just al darrere hi anava el Sr. Rector amb una capa negra, acompanyat d’un escolà que el diumenge de Rams portava una campana i el divendres Sant una matraca per avisar que tothom s’aturés, perquè havien arribat a cadascuna de les 14 creus que assenyalaven les 14 estacions del Via Crucis. Aleshores el senyor Rector llegia un text relatiu a cada estació, i si l’assistència era nombrosa, hi havia un o dos lectors més que llegien el mateix text de manera que tothom el pogués sentir. Tot seguir es cantava allò de “Per vostra passió sagrada, adorable redentor, perdoneu altre vegada, aquest poble pecador” i un altre cant relatiu a cada estació.

   L’itinerari que es seguia era des de l’Església, per la baixada de Molas, girant a la dreta pel carres de Sant Antoni, carrer de les Creus (que per això tenia aquest nom), carrer de l’Hospital, carrer de Castillejos fins a la plaça de les Creus, en la que, a la casa del mig de la renglera encarada a migjorn hi havien tres creus juntes a la façana, sent allí on s’acabava el Via crucis.

   Es tornava cap a l’Església per Requet de Fèlix, carrer del Carril i carrer Major, fins a la plaça de l’Església, i per no perdre el temps es cantava el rosari.

    

El rosari de l’aurora. Tinc constància i record de que es feia, però jo no hi vaig anar mai, perquè era molt petit quan el pare i la mare hi anaven, en unes matinades, que començaven abans de l’alba o l’aurora. N’he vist referències al Costumari Català de Joan Amades, de que es feia en moltes parròquies catalanes al mes de maig i octubre.

 

El combregar general. Tinc record d’haver-hi anar sent molt petit, ja que després es va deixar de fer. Si no ho recordo malament és feia el matí del diumenge després de la Pasqua florida, potser per donar compliment a aquell precepte de l’Església, que deia que s’havia de combregar per Pasqua. Es tractava doncs de portar el combregar a les persones malaltes que no podien sortir de casa. Crec que només es feia un cop l’any.

   Els fidels anaven com és normal, arrenglerats en dues fileres, primer el homes i després les dones, i al mig el tàlem cobrint el Sr. Rector, que devia dur a les mans un copó, o una capsa amb les Hosties consagrades, no ho sé perquè no es veia.

   Així doncs, es portava la comunió als malalts que no podien desplaçar-se a l’Església normalment per llarga malaltia i sovint definitiva.

   Al marge d’aquest combregar general, es feien els particulars, quan algun malalt terminal demanava la comunió, i en aquest cas, hi anaven el senyor rector acompanyat d’un escolà que el protegia amb una mena de paraigua amb el mànec de fusta i el teixit protector de color blanc i daurat. Aquesta pràctica ja fa molts anys que es va deixar de fer amb aquest format.

 

   Bé, doncs aquestes son les professons que recordo i que s’havien fet, de forma reiterada en el temps, i que una rere l’altra s’han anat deixant de fer, i ara, d’aquest tipus de manifestacions només en queden les arribades de la Mare de Déu de la Pineda en les vingudes quinquennals a Vila-seca.