Joan Clave Morell

   Amb el tall, passava una cosa: com que solia ser més petit que la resta de les menges, era com a més desitjat. A més a més, no hi havia generalment una rutina establerta atesa la provinença de les viandes.

   En aquest cas, també hi havia una part important d’autoconsum, però en un percentatge menor. Per un costat, la majoria de les cases teníem aviram, quasi sempre gallines i rarament ànecs, i també conills que generalment s’alimentaven de la producció pròpia, ja fossin grans  d’ordi o moresc o moltes de les deixalles que feien cap al corral per l’aviram o senzillament llecsons, bords de vinya o qualsevol altre vegetal adient, que portàvem del tros. Parlant en termes professionals diríem que se’n feia cria i engreix. L’aviram campava pel corral i feia la feina en uns ponedors, i acabava el dia als joquers. Els conills i conilles estaven engabiats en recintes de tela metàl·lica en els quals si habilitaven les llorigueres per a la cria. Per cert que qui tenia un bon mascle, el deixava pel veïnat. Molt poques cases tenien alguna mena de bestiar més gros com bens, cabres o tocinos, com en dèiem als porcs o garrins.

   Les gallines ens donaven ous i carn i normalment arribaven a la taula quan ja eren velles i deixaven de pondre i alhora de posar-se lloques. Els pollastres en canvi se solien menjar més tendres, i en aquells anys era una menja de festa major. Recordo que en els dinars de casament a les fondes, el plat fort solia ser pollastre rostit. Els ous es menjaven sovint a les temporades ponedores, ja que la producció empenyia el consum, sent les truites amb totes les variants, qui visitaven mes cops les taules, tot i que els ous ferrats, durs o de partera també hi feien cap, de tant en tant.

   En el mateix àmbit de provinença hi podem incloure la cacera, en el cas dels membres de les colles de caçadors. No cal dir que durant la temporada, anaven ben servits de conills, perdius, guatlles i fins i tot algun ànec coll verd que passava pels estanys. Però també el comú dels pagesos feien les seves caceres menors, em refereixo als moixons i als cargols i als cargolins. Parar lloses era ben habitual per part de la majoria dels pagesos com ja ho vaig explicar temps enrere, i plegar cargols també, tot i que, a les hortes, no calia fer res mes que anar-los agafant de les parts baixes de les plantes tot aprofitant el conreu, s’anaven plegant les regines, cristians i bovers que es guardaven a les cargoleres de vímet, que tothom tenia a l’abast. No calia anar a buscar-los pels marges després de la pluja. Els cargolins, tampoc, només calia resseguit els fonolls o les carxoferes seques i aviat havies omplert el cistell.

   Naturalment que en el consum de les viandes comprades, hi havien força variants, segons els costums de cada casa, influïts pel seu poder adquisitiu, però en general, estava en boga allò de preguntar si tenia algun malalt a la família qui anava a la carnisseria a comprar talls de carn de la cuixa, llonzes o de la ronyonada dels bens. Si moltes famílies només compràvem sang i fetge, la resta devia quedar pels malalts o benestants.

   Amb el tocino passava quelcom semblant ja que les compres més sovintejades eren, les botifarres blanques o negres, la llangonissa, la cansalada i les costelles, per això, algú es devia menjar els lloms i el pernil. De pernil a casa, no en vaig veure fins que ja feia anys que portava pantalons llargs. Això que el pernil es podia conservar bastant bé, millor que no les carns fresques que es guardaven a l’armari viander. Era un armari senzill que pel davant que era la porta i els costats estava envoltat d’una tela metàl·lica fina per facilitar la ventilació i protegir el contingut de les mosques, que tenien una dèria en pondre els ous sobre les carns. L’armari viander es col·locava a l’exterior de la casa prop de la cuina però a cobert i van ser útils fins l’adveniment de les neveres de gel.

   El que no es posava a l’armari viander era el peix. Una part perquè el compraven salat, com el bacallà o les arengades, o enllaunat com les sardines i la tonyina, i el fresc, perquè s’havia de consumir el mateix dia si no es volia malmetre.

   Recordo una dita d’aquells temps en relació a la qualitat de la mercaderia, que venia dir: “peixatera punyetera que m’has dat el peix pudent / si no em tornes la pesseta, ho diré a tota la gent”. Les peixateres venien de Cambrils amb el cotxe de línia del Mateu, i amb dues ferrades i una romana, es passejaven pel poble anunciant la mercaderia: sardines, molls, verat, musclos, pelaies, peixell ... i quasi mai gambes, rap, llangostins o gadegancs. D’entre elles, destacava la Quima, que era la més gran i alhora més deseixida i amb una veu que es sentia des de l’altre costat del poble. Un cop acabada la ronda, feien cap a les peixateries, que uns anys després quedaren obertes per a la venda fixe. Això era abans d’obrir el mercat als baixos de les escoles, i de ser transformades en el club d’escacs i col·legi electoral, per acabar enderrocades tal com son ara.

   Quan el temps ho permetia, al poble hi havia un bon nombre d’homes, que acudien al roquer a fer cacera de musclos i xepellines o barretets, i els més agosarats es tiraven a l’aigua a la recerca i captura de pops, que donaven més feina per coure’ls que no pas de pescar-los. Havia sentit dir que més anys enrere anaven a pescar amb petards i que algú hi havia perdut la mà, si no s’espabilava en deixar anar a temps el petard. Després de la guerra, la pólvora anava molt controlada i aquesta mena de cacera es va acabar.

   El tall era doncs, tota aquella menja sòlida d’origen animal i que en certa mesura, alegrava la monotonia de la manduca hortolana que ens era pròpia.

   A més dels aliments referits, també hi havia consums d’una certa consideració en les verdures de temporada, especialment les faves al seu moment, que ja he esmentat, i també les amanides sobretot a l’estiu.

   Les amanides més o menys variades, tenien com a base l’enciam, el tomàquet, el pebrot i la ceba o els ceballots segons l’època de l’any, afegint-s’hi a vegades olives, raves i poca cosa més. Les olives eren arbequines confitades a casa, naturalment. Sovint les amanides eren menges complementaries d’altre plat, posant-se una safata al mig de la taula per a que tothom n’anés agafant.

   L’enciam era d’aquell de fulla llarga, sense que tingués un nom especial, en canvi els tomàquets, tenien nom de totxo o de Benach, sent aquests segons els preferits a les amanides. Els pebrots i les cebes tampoc tenien distincions varietals, tot i que els pebrots venien a ser com els de morro de vedella i les cebes blanques o morades, sense diferenciar si eren de calçot o de Figueres, i per descomptat que d’això de la calçotada, ni seméncies. En el cas dels pebrots, tampoc es coneixien els llargaruts italians, ni els de Padrón, les úniques variants, eren les pebrines de romesco i els bitxos.

   Parlant de romesco, a l’hivern es feia l’escarola amb romesco, que tenia molts adeptes especialment entre els qui ens agradava la picantor.

   Les verdures com acompanyants del tall, se solien fer fregides, especialment el tomàquet que era l’acompanyant per excel·lència, però també es fregien els carbassons i les albergínies tallades a dernes, i no cal dir, que tot barrejat, es feia la samfaina. A l’hivern, els espinacs tenien un paper important ja fossin fregits després de bullits, sols, o barrejats amb fesols. Amb els que, separadament o tots junts, també se’n feien truites. Els tomacons substituïen els tomàquets durant bona part de l’hivern, ja que tothom en tenia de penjats els enfilferrats que penjaven dels cairats ja fos a les golfes o al celler.

   Els moniatos, com que son tubercles, podien ser una alternativa a les patates, però son tan diferents que no les podien pas substituir. Com a plantes, tenien avantatge, ja que  abans d’arrencar-les a finals d’estiu, es segaven i servien per alimentar els conills. Els moniatos, quan es portaven cap a casa, es conservaven en recipients que solien ser portadores velles, barrejats amb arena, i d’allí se n’anaven retirant durant tot l’hivern. Com que resultaven ser dolços, tantseval els blancs com els vermellosos, a la taula només es menjaven fregits i ben salats, però el seu ús més característic era, cuits al caliu per a menjar per berenar a l’hivern, anant-los buidant amb una cullereta. De carbasses també se’n menjaven tot i que a molta gent no els hi agradava, es consumien com a farinetes.

   No cal dir que totes les verdures esmentades com les fruites a les que m’hi referiré tot seguit, eren de collita pròpia, i la major o menor presencia de cadascuna d’elles venia condicionada pels gustos i preferències de cada família. Els únics condiments emprats que es compraven, eren la sal i les espècies, ja que l’oli i el vinagre, també eren casolans.

   Pel motiu de ser de producció pròpia, una part de la fruita fresca consumida solia ser de plantes bordes com els cirerers, els presseguers que eren primerencs o tardans, però sense nom fins que van arribar els benvinguts o els de l’Elies, una bona part de les pruneres també eren bordes encara que fossin negres, grogues o verdes, i dels tarongers, tot i que es distingien els de verd-dolç i les sanguines, encara no havien arribat els navels sense pinyols. Els mandariners també, així com els nesprers, codonyers i albercoquers.

   En canvi a les pomeres i pereres sí que hi havien diferents varietats. De les pomeres teníem les vermelletes d’estiu, les del ciri, les glaçades i les de pell de diable que es conservaven durant una bona part de l’hivern. De les pereres, hi havien les de Sant Joan, les de Sant Pere verd, les tendrals i potser alguna altra més tardana. Les figueres en general solien tenir el nom del color de la pell, però se’n distingien las de tres fan carga, que és una figa-flor i les pròpiament figues, amb noms com mamella de monja, cuixa de dona i algun altre nom descriptiu, com de la gota de mel. De la vinya, hi havia el moscatell i el pansal que s’assecava penjat a les golfes, després d’escaldar-lo, per a fer-ne panses, tal com es feia amb les figues per fer-ne secallons.

   Les panses i els secallons ja eren del grup de les fruites seques com les avellanes, nous i ametlles, que es podien menjar tot l’hivern, al contrari que les fruites provinents de plantes herbàcies, com les maduixes, síndries i melons, que s’havien de consumir de seguida, encara que hi havien alguns melons que si es podien conservar en llocs frescals, arribaven fins per Nadal.

   Hi havia un salt, pel que fa a les quantitats emprades, en el grup d’aliments qui hi posaria tot seguit: l’arròs, les llegums i les pastes, i aquí ja entrem en la part dels que havíem de comprar. L’arròs venia del Delta de l’Ebre, i el compràvem mitjançant el Sindicat, que cada tardor obria una llista i feia una compra conjunta a una de les cambres arrossaires de la zona. Venia en sacs d’un quintà, i les famílies dels socis en compràvem un o dos, per allò de que “tres son curtes i quatre son llargues” que durava per tot l’any, si els morruts ens ho permetien, i en aquest cas, passava a ser pinso per les gallines, amb el risc de que els rovells de l’ou quedessin d’un groc esblanqueït.

   Era un plat del migdia, i la forma més sovintejada era el que es feia sofregit amb costella generalment sense res més, encara que a l’hivern i començaments de la primavera si solien afegir carxofes, faves o pèsols, que venia a ser allò que ara en diuen arròs de tros. Per cert, que era el dinar més comú i repetit dels pagesos que se’l feien al defora. En tocava un o dos dies per setmana i a vegades els diumenges es feia arròs amb conill.

   L’arròs de poll també era freqüent tant si s’havia de fer el dinar de pressa, com si algú tenia una descomposició, perquè de mal d’estómac no en solíem patir, després de la fècula que ens traginàvem.

   Dels llegums, com a plat els més emprats eren els fesols, i bastant menys, els cigrons, i sempre de collita pròpia. Els fesols que solien ser d’una varietat desconeguda provinent del Barco de Àvila i per això en dèiem del barco. S’arreplegaven quan estaven a mig assecar i a les golfes s’acabaven d’eixamorar, i a cops de forca s’obrien les tavelles i els fesols quedaven sobre la borrassa estesa a terra, es passaven per la pellenya, i ja només quedava fer la tria de bons i dolents amb alguna brossa escadussera, feina que es solia fer a les llargues vesprades de l’hivern. Si algú en tenia molta collita s’anava a batre a les eres, com es feia en tot cas amb els cigrons, que s’hi havia de raure per necessitat, atès que les tavelles quedaven molt tancades i els grans sent forts, aguantaven el trepig de la mola, i tot seguit es seguia el mateix procediment de neteja. Al contrari que els fesols que eren de regadiu, els cigrons es cultivaven en secà i creixien més o menys, però venia a ser collita segura.

   Els fesols com a plat, eren força emprats tant escaldats com més o menys estofats, i també fregits sols o amb espinacs, amb la qual barreja es solien fet truites. Els cigrons es posaven sempre, com ara, a l’escudella, i també es menjaven com a primer plat de tant en tant, i com que resulten bastant eixarreïts si afegia alguna picada o vinagreta per amorosir-los.

  De llenties no se n’empraven ja que no en cultivaven. La primera vegada que en vaig veure i menjar, va ser a la Laboral.

   Dels llegums de consum fresc, hi destaquen les bajoques, les faves, els pèsols i els xiribecs. Dels quatre, només les faves es menjaven soles, als altres els hi tocava el paper d’acompanyants de les patates, ja fos al bullit o als rostits, i amb els pèsols, també se’n feien truites. En canvi entre abril i maig, i tant com duraven, menjar faves venia a ser un substitut provisional del bullit, i la menja més comú era com en dèiem, ofegades, és a dir bullides sense aigua amb l’aroma de menta, alls i cebes tendres. Es collien granadetes, sense arribar a la cella negra, i si hi arribaven a aquest punt, es repelaven afegit-se a l’arròs o al bullit. Ara ens les mengem tendretes i aigualides.

   Les pastes, que avui esdevenen un aliment primordial, i que ofereixen una ampla varietat, aleshores també en menjàvem, i en aquest cas, òbviament, no eren pas de producció pròpia, i d’entre els diferents tipus, crec recordar, que només n’hi havien cinc: maravilla, fideus, llacets, macarrons i plaques per els canalons.

   La maravilla que s’alternava amb el pa ratllat, era la més emprada per a les sopes de tota mena que es feien segons els gustos. Els llacets, eren emprats majoritàriament pel caldo escorregut de la carn d’olla i verdures. Els fideus venien a ser com una alternativa a l’arròs, i es solia fer a la cassola amb sofregit i costella. Les altres dues pastes, eren més festives, els macarrons es feien els diumenges a l’estiu per comptes de l’escudella fos barrejada o escorreguda i els canelons només per les festes grans, com per Nadal o les festes majors.  

   Les pataques com en diem naltrus, venien a ser l’altre puntal de la nostra alimentació, el bullit, podríem dir que era el plat més típic de Vila-seca, que menjàvem tot l’any per a sopar cinc o sis dies a la setmana i algun dia també per a dinar.    Naturalment, els tubercles eren de producció pròpia, amb llavor reciclada de les pataques velles grillades o les d’Alava que, com a llavor, arribaven al Sindicat amb destí exprés per la sembra. Més endavant, van arribar les Arran Barner blanques i les Furones, vermelles. La collita principal era la de primavera, però sovint se’n feien en menor quantia a l’estiu, posant a grillar els patacons de la primera collita, i aleshores es clavaven als crestalls amb les plantetes crescudes, al contrari de la sembra de l’hivern, que es feia amb els grills justament insinuats.

   Les pataques es conservaven al celler de les cases, que era el lloc més fresc, i permetia, si les coses anaven bé, poder menjar pataques velles fins a collir les noves. Encara no era temps de posar-hi ni insecticides ni antigerminants, senzillament es tapaven amb sacs o borrasses velles, per evitar que la papallona hi fes la seva posta damunt mateix del tubercle. Al final del cicle eren toves i arrugades, però es podien menjar.

   La menja més habitual era el bullit, i per amorosir la fècula, el complement més sovintejat, eren les bejoques durant l’estiu i part de la tardor, les “fines” que teníem amb molt mes bona estima que les “de moda”, que eren mes grans, però tenien uns fils que semblaven cordills. Quan s’acabaven les bajoques eren substituïdes per les bledes, i més endavant per xiribecs, pèsols o faves repelades, i també amb el rebordonit, que es barrejava amb les pataques o també es feia sol.

   Uns quants anys més endavant va aparèixer la “salsa russa” que és com se’n deia de d’aquella barreja trossejada de pataques, pèsols i pastanaga, formant l’ensaladilla, a la que si afegia maionesa, cosa que venia a ser més festiva i permetia menjar petaques fins i tot, els diumenges, és a dir, que no ens en lliuràvem ni els dies festius.

   Les pataques fregides eren imprescindibles com acompanyant del segon plat, tant com el tomàquet o el tomacó fregit, i al seu temps, l’escalivada i la samfaina. Però les pataques, també es feien estofades acompanyant carn o peix, així com les truites, a les que alguns hi afegien ceba i d’altres no. Per reblar el clau, quan de tant en tant, algun dia festiu anàvem a fer el vermut al bar de les societats, demanàvem pataques de vermut, i si per la festa major venia una xurreria, encara hi tornàvem. Era com si tinguéssim dependència pataquera.

   Si en féssim escandall, avaluant les quantitats, possiblement de petaques en menjàvem més quilos que de pa, però no es devien allunyar gaire un de l’altre.

   Al contrari que ara, era de tot, menys variada, i malgrat això ens ho menjàvem tot, perquè era una obligació, i en aquells temps, quan una cosa era obligatòria, es complia, i si es tractava de menjar, vol dir que al plat no hi podia quedar ni un pèsol.

   De fet, si contemplem l’ampli ventall de la infància, ja comencen a veure-hi alguna canvis, però en tot cas, em vull referir al període més llunyà, quan l’alimentació en una casa pagesa de Vila-seca es basava en l’autoconsum en més del noranta cinc per cent de tota la manduca.

   L’alimentació tenia dos puntals bàsics, el pa i les pataques. Podríem dir que el pa, no era pròpiament una producció pròpia, però sí que ho era el blat que conreàvem, i que un cop batut al Sindicat, i després d’un temps guardat a casa, l’havíem de portat al Servicio Nacional del Trigo, atès que la seva producció estava regulada per l’estat, i el pagès, havia de justificar una quantitat que necessitava per consum familiar, de manera que al lliurar-lo als magatzems del SNT a Reus o a Tarragona, et donaven a canvi un val per anar a una farinera a carregar farina i uns “negociables”, amb els que s’anava al Banco Central a cobrar la part de blat de lliurament obligatori.

   Amb la farina, et posaves d’acord amb el teu forner de capçalera per tal de que t’assegurés que li podies portar, per allò de les acumulacions d’estiba i, li portaves. El tracte era, que et donaria 130 quilos de pa, per cada 100 quilos de farina, i et cobraria dos rals per la cuita. La cuita es feia absolutament tota en forns enrajolats, que ja voldríem tenir-los ara, i el pagès encara hi feia un altre tracte amb el flequer, li venia feixines de redoltes o d’altre brancatge provinent de les esporgues per minvar el cost de la cuita.

   Les dones anaven a buscar el pa amb paneres ja que se solia comprar el necessari per a tota una setmana, en peces de quilo o de mig quilo, que la fornera pesava afegint-hi la torna per completar el pes exacte.

   El pa era tant el complement dels segons plats, acompanyant el tall o l’escalivada, per contribuir a omplir l’estomac, com ho podia ser dels primers plats quan del pa sec se’n feien sopes d’all, de farigola o d’altra mena de brous, com el suc de bullir els fesols per exemple, o també s’emprava estovant-lo amb llet per esmorzar, en aquest cas, era més propi de les dones.

   Però el pa era la base dels nostres berenars i molts cops dels esmorzars, emprant moltes variants, tot i que el més bàsic era el pa amb tomàquet, sense oblidar el pa amb vi i sucre, amb oli i sucre, o amb una presa de xocolata. En els esmorzars, es reforçava el pa amanit amb una mica de tall, sovint sobrant del sopar del dia abans.

   Hi havia gent tant panarra, que se’n menjava amb la fruita ja fos fresca o seca, encara que estès torrada, i algú arribava a l’extrem de menjar-se pa, amb el pa amb tomàquet.

   Una variant del pa, eren les coques, la de recapte pel sopar dels dissabtes, amb pebrot i ceba a l’estiu i amb espinacs, o rarament amb bledes, a l’hivern. Els forners les feien els dissabte i el dia abans el peticionari li portava  les verdures per l’amaniment, que podien estat completades amb llangonissa o arengada. Els dissabtes els flequers també solien fer coca adobada, amb sucre i matafaluga que destinàvem a l’esmorzar festiu dels diumenges per sucar a la xocolata.