Al temps de la meva infància a l’escola nacional, està clar, hi havia la presencia obligada de l’Església, amb el símbol del crucifix al mig dels retrats de Franco i José Antonio Primo de Rivera com a presència física. Pel que fa a la dedicació docent, cada dissabte, s’escrivia l’evangeli del dia següent a la pissarra, que havíem de copiar, això era fix, com també fer el mes de Maria a primera hora de la tarda durant el mes de maig, i esporàdicament els mestres ens portaven a algun acte religiós com a Mas Calvó, a matar jueus el Dijous Sant o a algun esdeveniment excepcional com quan van portar una imatge de la Mare de Déu de Fàtima.

   Passats els anys, hi hagut qui, m’ha comentat que els seus pares l’havien enviat a l’escola del Sr. Bastida perquè allí no perdria temps ni amb la política ni amb la religió. Com que malauradament l’escolaritat se solia acabar abans d’hora per començar a treballar, no crec que ningú pugui escatir si sortíem amb més coneixements els uns o els altres.

   Com que jo era d’una casa de missa, i dels que més, val a dir que em vaig veure obligat a l’assistència de tots els actes religiosos que es feien, misses, rosaris, processons i demés manifestacions habituals. També venia obligat, en el mateix pack, anar al Centre Catòlic, que segons havia sentit a dir als socis de més grans, la societat havia de ser una prolongació de la Parròquia, cosa que no compartien els més joves. En tot cas, durant molts anys el Rector, era el soci número ú de la llista i presidia les reunions, que començaven resant un pare nostre.

   Hi ha un episodi que fa avinent aquesta conxorxa Església-Ajuntament-Centre, quan el dia de la Festa Major, a l’hora de la processó, els socis del Centre sortien del seu estatge social amb les atxes a la mà, acompanyant l’estendard i seguit d’una banda de música, que baixaven pel carrer Major i a l’arribar a la Plaça, anaven a passar pel davant de l’Ajuntament, on els seus membres, que s’esperaven a la porta, s’afegien entre l’estendard i els músics, i tots plegats entraven a l’Església per començar la processó.

   En tot cas, malgrat aquest encasellament, obligat per la meva família, he de fer constar que mai, i quan dic mai, vull dir mai, em van prohibir anar amb cap nen, fos fill de qui fos, com tampoc em renyaven si anava a una altra societat, ni tampoc mai havia sentit a casa parlar malament de ningú de no pensés com ells, tant aleshores com abans de la guerra. I dic això, perquè em consta, que aquesta mena de prohibicions, sovintejaven.

   Tornant al nus de la qüestió, recordem que, tot i que no era una cosa d’obligat compliment, gairebé tots els nens fèiem la primera comunió, cosa que comportava haver d’anar al catecisme, que en dèiem anar a doctrina, els diumenges de tot el curs després de dinar, al menys un parell d’anys. El que vol dir que gairebé tota la canalla del poble d’aquesta franja d’edat, anava cada diumenge a fer la digestió als bancs de l’Església. Allí, sota un estol de noies grans a les ordres de l’Antonieta Poblet, feien grups d’una dotzena de nens o nenes, per separat, naturalment i ens ensenyaven a resar memoritzant oracions i lletanies que la majoria oblidava al cap de poc temps d’haver fet l’examen, tot això es feia amb la supervisió general de mossèn Miró que, assegut al capdamunt de la nau de tant en tant engegava un estirabot tant a ensenyants com aprenents si li semblava que es trencaven les normes, que ell mateix havia imposat.

   Per a fer la primera comunió el dia assenyalat, s’establia un ordre en la fila, un pels nens i un altre per a les nenes, en teoria segons el que en sabia més de les ensenyances rebudes de la catequista. Però en realitat, se’n feia de més i de menys, i sempre ocupava el primer lloc un nen o nena la família del qual era, o més de la crosta o tenia relació de família amb l’Ajuntament. Jo vaig ser el primer de la meva promoció, i tota la vida m’he hagut de sentir dir, per part d’un bon amic, de bon rotllo naturalment, que, per ser missaire li havia pispat la “pole”.

   L’anar a doctrina, donava dret a tenir una “assistència” que era un paperet segellat, que servia per anar al cine de l’Acció (Acción Católica), que es feia als baixos de la casa de les monges. Val a dir que el clero no era massa exigent amb l’assistència, segurament perquè si ho haguessin fet obligatori, no hi hauria cabut tota la mainada afectada, ja que a tot estirar hi havia lloc per una cinquantena de criatures, per això molts es podien anar a l’Ateneu o al Casino, al cine normal.

   A l’Acció hi feien unes pel·lícules per a la canalla, sense que es podessin veure ni petons ni pantorrilles, com les de Charlot, o del prim i el gras, etc. tot i que aquí no hi havia discriminació sexual per a la canalla a l’hora de seure en uns incomodíssims banc, ja hi havia algunes catequistes que vetllaven per a que les mans s’estiguessin quietes. La sessió era de duració variable en funció de les vegades que es trencava la cinta, cosa que passava cada dos per tres, avaria que el maquinista, que era Esteve Adserias primer i mossèn Enric després, apanyava enganxant la cinta que era molt primeta, amb una agulla de cap.

   D’aquell edifici se’n deia “les monges”, on unes menges franceses hi havien tingut una escola per a nenes, eren de la Presentació, i la van tancar l’any 1933, tot i que no hi ha constància, que jo sàpiga, de cap pressió per part de l’Ajuntament republicà, període en el que, a més de les escoles nacionals, també n’hi havien al Centre Catòlic i al Fènix, i a l’Ateneu també al vespres per a nois més grans.

   A “les monges” hi vivia el Dr. Nolla i el secretari de l’ajuntament, suposo que de lloguer, i als baixos, a més del simulacre de cine, també hi havia l’oficina de la “Caja de Pensiones para la Vejez i de Ahorros de Cataluña y Baleares”.