Abans de tancar el cicle voldria fer notar unes quantes coses que a mi no m’han quedat mai clares. Per exemple, a l’escola el mes de maig, fèiem el mes de Maria, una mena de pregaria, que s’acabava amb un cant, que si no recordo malament començava així: “Venid y vamos todos, con flores a porfia, con flores a Maria que madre nuestra es...” tot això davant d’una mena de capelleta amb un quadre de la Immaculada, uns ciris i uns poms de flors, que portaven els nens de casa seva, suposo que voluntàriament, ja que si hagués estat obligatori, jo segur que n’hauria portat perquè a casa érem de la crosta com els primers, i mai recordo haver-ne portat.

   Sent com era aquest, un acte religiós, hauria estat lògic que hagués vingut el capellà,  però no, ni el senyor rector ni el vicari venien a l’escola, a dirigir les pregàries i jaculatòries, més encara, no recordo haver vist mai els capellans a les escoles, o en tot cas hauria estat de forma molt escadussera, el que vol dir, que tant aquesta rogativa, com el escriure l’evangeli cada dissabte a la pissarra, devia ser ordre del ministeri d’Educación, és a dir, que les ordres venien de dalt, de cardenals a ministres, i qui en controlava el compliment devia ser l’inspector.

   Mentrestant el govern franquista tenia vetat el català a l’escola, i això es complia estrictament quan s’explicava una lliçó, es feia un dictat, llegíem l’Europa o qualsevol altra activitat docent. Si el mestre era de parla catalana, com el Sr. Roig o el Sr. Garriga, quan li anàvem a preguntar qualsevol qüestió, com si podíem anar a beure aigua, o a evacuar-la, o de quin color s’esqueia millor el títol ... sempre ho fèiem en català i ells també empraven la nostra llengua per a contestar-nos. En el cas del Sr. Gimeno, està clar que no. A l’Església en canvi, hi havia més màniga ampla. Tot i que els llibres de registre i els documents que es tramitaven a la Parròquia s’escrivien invariablement en castellà, a les cerimònies religioses, s’alternava el llatí amb el català, al menys fins al Concili.

   No ho puc assegurar, però potser de les poques vegades que vaig sentir el castellà a l’Església, era quan cantaven l’himne de l’Acció Catòlica, que començava així: “Juventudes católicas de España, galardón del ibérico solar .... juventut privavera de la vida, espanyol que es un titulo inmortal...” on ja es veu la concomitància política nacionalsindicalista i religiosa. Recordo que alguns homes i potser alguna dona portava una insígnia pròpia del grup que era una creu aixafada amb una mena d’escut al mig i amb unes lletres que no recordo. Em sembla que eren d’aquesta secció, els més catòlics, entre els missaires habituals, i em sembla que aquest estol es va anar extingint paulatinament i potser perquè aquests catòlics de la primera fila, se n’anaven als cursets “De Colores” que feien al Creixell, i d’on tornaven reconvertits. A aquests cursets també hi enviaven  a algun vilatà que no anava a missa, i en tornava convertit, i la gent del carrer li deien que era un beato nou.

   Ja he fet esment abans que amb motiu de les processons hi havia una concomitància entre Centre Catòlic-Ajuntament-Parròquia. En altres oficis religiosos, sense processó, també hi assistien les autoritats que eren, els membres de l’Ajuntament, el cap local de la Falange, el jutge i el caporal de la Guardia Civil, als qui es reservaven els dos primers bancs de l’Església.

   Bé doncs, el que em sobta és que això de forma una mica més esporàdica, encara es manté avui, al menys a les misses que en diuen ofici, de les dues festes majors, per Sant Isidre i a Mas Calvó com a mínim, encara més en la recent cerimònia de la portada de la Mare de Déu de la Pineda, conjunt d’actes semblants als de ara ja fa cinc anys, quan començava aquest bloc, i que vaig titllat de cívic-polític-religiós, i que ara puc ben dir que ho ratifico.

   Entremig, podia pensar-se que, a l’acabar-se el franquisme i amb els Ajuntaments democràtics, aquest costum s’extingiria, i quelcom va passar, però a mitges. A Vila-seca l’Ajuntament deixà d’anar a missa en corporació, ah!, però a Salou, no. El dia 15 d’agost de cada any, alguns membres de la Corporació municipal anaven a missa situats en lloc preferent i tot seguit a la processó darrere la imatge de Santa Maria del Mar acompanyant al senyor rector, fent conyoga amb el jutge, el cap de la Guardia Urbana, el tinent de la Guardia Civil, i fins i tot un representant de la comandància de Marina del Port de Tarragona.

   Malgrat tot, crec que l’Església i el Poder, s’haurien de respectar com qualsevol institució però cadascú pel seu cantó, abans, ara i sempre.