Joan Clave Morell

   El dia abans del Sant Jordi d’enguany es va presentar el llibre de la col·lecció Recerca, “El camp d’aviació de la Pineda (Vila-seca, Tarragona)”. Vaig anar a la presentació i el vaig comprar per 12 €, preu pel públic en general, i que per els subscriptors, era de 10 €, si es comprovava a la llista, que ho era. Els que s’havien posat a la venda aquell dia es van esgotar.

   Per a la difusió de les monografies de la secció de Lletres de l’Agrupació Cultural, es va emprar des del primer volum, el sistema de subscripció, a la que m’hi vaig adherir, fins que en un moment determinat, per una rebequeria, me’n vaig donar de baixa, el que no vol dir que no els tingui quasi tots, i no solament això, sinó que me’ls he llegit i alguns els faig servir sovint.

   Aquest sistema de compromís per a la compra, és bastant habitual, en entitats culturals locals. El que no és tan normal és publicar-ne la llista a cada exemplar, cosa que es fa des del número 15 de les monografies, així que, a les darreres pàgines del llibre suara presentat, hi consten un total de 212 subscriptors. Si es té en compte que la tirada és de 250 exemplars, vol dir que, al mercat ,només si posaran 32 exemplars d’aquesta primera edició, que segurament ja es devien vendre el primer dia.

   Fent un cop d’ull a les llistes publicades des del num. 15 de les monografies al num. 8 de la recerca, podem veure com hi ha 170 subscriptors fixes, dels quals fins i tot, hi ha matrimonis que ho son tots dos.

   També veiem com hi ha sis subscriptors que hereten les dels seus pares difunts, i alhora hi ha onze viudes, que ocupen el lloc del seu marit. Curiosament no hi ha viudos, i és que habitualment la majoria dels subscriptors son els homes de les famílies.

   Finalment, durant aquest període hi han hagut 38 baixes, una bona part per defunció, i 25 altes, a vegades, els propis autors o els seus familiars. Curiosament de tots els autors de monografies i recerca, només n’hi ha sis que siguin a les llistes.

   Diuen, que qui no té feina el gat pentina, i com que avui ha plogut, he aprofitat per llegir-me el llibre d’en Pedro Otiña, i en acabat, fer tota aquesta parida.

   Temps enrere, ja havia fet una relació dels estendards de les confraries de la parròquia, que fa anys estan plantades vora l’altar major de l’església. Però al poble hi ha altres tipus de senyeres, que podem dividir en dos grups: les de les entitats culturals o folklòriques que solen ser del tipus penó o pendó que diem aquí, i els de les societats, que tenen semblança amb els de les confraries.

    De les entitats folklòriques cal destacar-ne dos d’històrics, el del cor La Unió, que al ser dissolt, el varen lliurar a l’arxiu històric de l’Ajuntament, i el de l’Esbart Sant Esteve que després de plegar el van posar al santuari de la Mare de Déu de la Pineda. Els altres estendards d’aquet grup son, si no vaig errat el de l’Esbart Ramon d’Olzina i el del Grup de Caramelles Ramon Sendra, el primer que és un ens estable que d’aquí a un mes complirà 37 anys i, el segon, que té menys seguida, però enguany, ha sortit a escampar els seus cants pel poble, marcant una fita, la instauració de la automoció.

   Aquests estendards pengen d’una barra horitzontal, naturalment sostinguda per una de vertical, i sovint d’aquesta travessera hi pengen també cintes commemoratives o distincions assolides per l’entitat.

   L’altre grup d’estendards, els de les societats, tenen una finalitat ben distinta a la festiva, de l’àmbit anterior, ja que en sa majoria només els he vist emprar per anar als enterraments dels seus associats, com fou el cas d’ahir mateix que el de la Societat de Caçadors va acompanyar el fèretre de Pau Pons que en fou president durant molts anys.

   Aquesta mateixa funció fan, o millor dit feien, les senyeres de les altres entitats, el Fènix, el Centre Catòlic, l’Ateneu i Las Vegas, tot i que, darrerament costa trobar entre els socis, voluntaris per anar als enterraments amb l’ensenya social. Per això, aquest element distintiu, ha passat quasi a la història, com també han passat al mon dels records, al nostre poble, les processons que organitzava l’església catòlica, i a les que els socis del Centre hi anaven en corporació acompanyats del seu estendard.

   Tal dia com avui, a més de ser l’aniversari de la Clara, també s’escau ser el de la proclamació de la segona República, que de fet, cada any que passa sembla que ens anem apropant a la tercera, més que pels mèrits dels republicans, per les atzagallades a l’entorn de la família del caçador d’elefants.

   A Vila-seca, amb motiu de la primera República, es posar una estàtua al·legòrica, en forma d’una noia, dita “la republicana” al damunt de la font que hi havia a la plaça de Castelar, avui plaça de Voltes. Així doncs que quan va arribar la segona, avui fa 82 anys, es va restablir l’estatueta al seu antic emplaçament, del que va haver de ser retirat amb la Restauració.

   Aquesta estatueta fou mutilada d’un cop de pedra a la matinada del 18 de juliol de 1933, de manera que li fou trencat el braç que sostenia una balança, símbol de la justícia. No cal dir, que el fet provocà gran enrenou i disgust entre els republicans locals, de manera que l’Ajuntament,  que tenia sessió aquell mateix dia, ho va posar en coneixement del govern civil i alhora va encarregar a l’escultor local Joan Voltas, la seva restauració.  

   Els agents enviats pel govern civil, no van arribar a escatir qui i com s’havia produït l’agressió. Del fet se’n feu ressò la premsa, i en concret el diari Avançada del dia 22 de juliol, en va fer la següent crònica:

“Fent unes obres es va suprimir una capelleta que hi havia en una paret amb un Sant Antoni vulgaríssim i de mal gust. La resposta cavernícola no es feu esperar; durant la nit es va trencar el braç esquerre de l’estàtua de la Republicana que ni ha a la Pl. Castelar.

Aquesta estàtua s’hi havia posat l’any 73 i havia estat amorosament guardada pels republicans de Vila-seca fins poder tornar al seu lloc amb la proclamació de la II República el poble de Vila-seca li queden tots dos braços i la voluntat de justícia. O torna el braç amb les balances o els braços faran justícia.”

   Realment, hi va haver una confrontació, sovint mal entesa, entre els partidaris de la laïcitat associada a la República i els reaccionaris de dretes, alhora catòlics practicants. Això no obstant, la convivència vilatana, va romandre sempre pel damunt i els valors familiars i d’amistat van estar sempre pel damunt dels polítics. 

   Molt més enllà del meu record, tinc constància que a Vila-seca, com a altres pobles, hi havien teixidors de lli i de llana, artesans que tenien muntat el seu taller als baixos de casa seva. Així doncs, que en aquells temps llunyans, una part de la roba que es necessitava, es podia comprar sense sortir del poble.

   El lli o llinet, és una fibra per a teixir roba, que es emprada des de l’antiguitat, fins i tot abans que la llana, provinent d’una planta que naturalment té el mateix nom i que es cultiva a bastament. A Vila-seca no hi ha constància de que hi hagués cultiu de lli, però es veu que se’n conreava a l’Alt Camp, a la Conca de Barberà i al Baix Penedès com a comarques més properes. El lli es segueix cultivant, però a casa nostra gairebé gens. A Espanya, l’any 1999 constava que se n’havien sembrat 91.000 ha., tot i que potser només per a cobrar-ne la subvenció de la UE, ja que aquell any precisament, esclatà un escàndol per aquest motiu, ja que es falsejaven les xifres, per obtenir subvencions, que moltes vegades no arribaven als pagesos, tot migrant-se pel camí dels tràmits administratius i omplint les butxaques dels polítics administradors.

   El teixit de lli, també dit de “fil” abans de l’adveniment de les fibles tèxtils sintètiques, eren les més fresques per a fer roba d’estiu. També els llençols eren molt apreciats per la seva suavitat al tacte.

   A Vila-seca, hi havien alguns artesans que es dedicaven a teixir el lli. Segons podem veure al llibre “Vila-seca i Salou: Aspectes econòmics i socials en el segle XVIII” de Josep Morell, l’any 1795 en constaven 10 teixidors de lli o llinet. El meu rebesavi Antoni Morell Vidal, es dedicava a aquest ofici, com ja ho havia fet el seu pare Antoni Morell Mariné.

    El desenvolupament de la indústria tèxtil al Vallès i a les conques dels rius Ter i Llobregat, a mitjans del segle XIX, va fer tancar els tallers artesanals dels pobles, com al cap d’un segle i poc més, els turcs, xinesos i marroquins van enfonsar la major part de la indústria tèxtil catalana.

   El rebesavi Ritu, va haver de tancar el telar que justament havia instal·lat a la casa del carrer Major, que feia poc que havia comprat el seu pare, i com que no tenia terra, se n’anà a fer de pagès com parcer al mas de Valveny, a la vora de Reus.

   Deia, que al poble no es podia gairebé comprar gens de roba, ni feta ni a tall de peça, i calia anar sempre a Reus o a Tarragona, més aviat a Reus. Ja deia que les modistes tenien mostraris que proveïdors, fins i tot de Barcelona, que encarregaven un cop triada la mostra i presa la mida de la clienta. N’eren una excepció el sastres, ja que la roba d’home com que quasi sempre era igual, els professionals es podien arriscar a tenir-ne estiba.

   De sastres a Vila-seca n’hi ha des de fa molts anys. Tinc un requetebesavi, en Josep Clavé Guardiola que a finals del segle XVIII, n’era d’aquest ofici. Del meu record, ho era el fill de donya Manuela, en Josep Tarragó, instal·lat al carrer del Bou.

   Tornant a la roba, he de reconèixer que el el gros de l’oferta a Vila-seca, eren els Xiquets de Valls, dos homes que havien estat barbers a la capital de l’Alt Camp i que van canviar el treball sedentari de rapar barbes i tallar cabells, pel més mogut d’anar pels pobles a vendre roba, tant confeccionada com a tall de peça.

   A Vila-seca venien de forma fixe els dijous, amb un camió de cabina vermella, que lluïa un castell de la Colla Vella, pintat a les portes. El camió tenia una caixa de fusta ben envernissada que feia goig de veure , de la que, quan plantaven la parada, primer a la plaça de l’Església i després a la Plaça de Voltes davant de ca Riera, en sortia un enorme taulell ple de rotlles de roba en peça, i peces de roba feta, de mides petites. Les mides més grans, normalment bates i davantals quedaven penjats a la part del darrere de les portes de la caixa del camió.

   Dels dos homes el més petit era fadrí i el més alt i gros era casat i tenia un únic fill, en Macià Capons, que jo havia tingut de company de curs a l’Institut de Valls. Quan va acabar els estudis es va dedicar a la venda de llibres a domicili, de l’editorial Salvat, i va morir molt jove d’un accident de trànsit. Aleshores els Xiquets de Valls, van deixar de vendre roba.

   Entre la variada oferta comercial dels vallencs, hi havien peces de roba que ara ja no existeixen, com les bruses masculines, invariablement d’un teixit ratllat blavós, i que jo ja només he vist portar a homes grans, diria que nascuts al segle XIX. A modo de disfressa, ara el porten els traginers mercenaris que fan els tres tombs pels pobles on els contracten, o els nois de l’Esbart quan ballen el tricoté. D’un aspecte de teixit semblant, però amb els colors invertits eren els panyos dels homes, uns calçotets de camall llarg fins els turmells, que mitjançant unes vetes quedaven arrapats al capdavall de les cames, i una altra veta, feia el mateix servei per cenyir-se’ls a la cintura. A l’estiu, els pagesos grans es treien els pantalons per a treballar i anaven només amb els panyos.

    A l’hivern, els homes grans també s’abrigaven amb el tapaboques, que venia a ser un entremig de bufanda i manta, amb un teixit talment com les mates i amb forma de bufanda o tovallola ben ampla. Una altra peça a la venda era la faixa, que ha perdurat molt més en el temps, fins i tot, avui encara hi ha algun pagès que en porta. Abans els pagesos en portaven gairebé tots i sempre negres, no com les vermelles o blaves que avui esdevenen folclòriques. Els pagesos, se les posaven tant per protegir-se del fred a l’hivern, com per preservar la ronyonada dels esforços propis de la feina. D’aquesta peça de roba, hi havia un venedor exprés, el faixero, que venia amb el tren i passava per carrers i places anunciant-se amb una veu potent tot cridant “el faixeroooo”. Tenia l’habilitat de portat penjades a l’esquena dues-centes faixes, ben cargolades, embolcallades amb un mocador de fardell o de fardo com en dèiem nosaltres, que també, és una peça de roba quadrada, teixida en forma de quadrícula entre gris i marró, que ha quedat arraconada per sempre més.

   Aquests van ser els precursors del mercadillu, que en memòria dels Xiquets de Valls es munta cada dijous a redós del mercat.

   Fent esment a la Rosa Gaspana, la que va perdre casa dues filles i un net amb les bombes de finals de 1938, on també hi va morir una germana del pare, i l’Antonieta Tost, hi va quedar colgada sota la porta del carrer i la van poder rescatar passades unes quantes hores. En aquella casa hi anaven noies a aprendre a cosir, i el dia del mal record, també hi havia la mare i al menys dues tietes. Era una mena d’escola de formació professional alhora que si feien vestits per a la gent.

   Per a les dones això era anar a costura de veritat, ja que anar a l’escola normal, també se’n deia així. Recordeu la cançó: “La mare de Déu, quan era xiqueta, anava a costura, a aprendre de lletra, ...” per això les nostres padrines, les que hi anaven, anar a l’escola era anar a costura, ja que moltes noies, que ho eren a finals del segle XIX, i també a primers del XX, això d’anar a l’escola era cosa només dels homes, i encara no pas tots, i quan sabien de lletra, és a dir llegir i escriure, i les quatre regles, cap al tros.    

   Quan encara no hi havia televisió, ni moltes altres coses, la majoria de les dones, no treballaven, és a dir, no ho feien fora de casa, que a casa bé prou que pencaven i molt. Naturalment també anaven al tros, especialment ajudant al temps de les collites, que en el cas dels hortolans era una bona part de l’any. El present i l’esdevenidor era el camp per a la majoria, al menys fins els anys seixanta, quan va començar a canviar tot.

   Mentrestant algunes noies anaven a aprendre a cosir, i el lloc adient era a ca les modistes professionals que acceptaven aprenentes. Als tallers de les modistes, també hi treballaven altres dones normalment a temporades, ja que l’estrenar vestits anava en consonància amb el calendari festiu: les festes majors, el Diumenge de Rams, Nadal... Les noies aprenien al viu, és a dir, tot veient com es feien vestits a mida per a les clientes, des que triaven els models d’uns catàlegs, que en deien “figurins”, i tot seguit seleccionaven del mostrari, els diferents tipus de roba de cal Navàs o de les Ameriques, després es feien els patrons en paper, una de les coses més difícils de l’ofici,  i si anava bé, es tallava la peça de roba, s’embastava i es feien les successives emproves fins donar per acabada la feina.

    Generalment les noies que anaven a aprendre de cosir, s’ho passaven bé, ja que mentre la vista i els dits estaven per la feina, la boca no calia tenir-la tancada i les dones més grans, també ensenyaven a les jovenetes les lliçons de la vida, i si s’esqueia també es feia safareig, i la tarda passava en un tres i no res.

   A poble segurament n’hi havia varis tallers de modistes, jo ara només recordo el de davant de casa, a ca la Lola Franquet, i també al carrer d’Enterranes hi havia l’Antonieta Fontrodona, una mica més avall del que havia estat la casa de la Rosa Gaspana amb la que he començat.

   Molt poques noies anaven a Reus, tant per aprendre com per comprar-se la roba, així com, a les botigues on venien màquines de cosir, ensenyaven a fer-les anar, és a dir a cosir. De màquines de cosir Singer, Alfa, Wertheim, etc. n’hi havia a totes les cases i és que aleshores la major part del vestuari es feia al poble, per això calia un aprenentatge, que és el que feien d’una o altra forma les noies abans de casar-se.