Molt més enllà del meu record, tinc constància que a Vila-seca, com a altres pobles, hi havien teixidors de lli i de llana, artesans que tenien muntat el seu taller als baixos de casa seva. Així doncs, que en aquells temps llunyans, una part de la roba que es necessitava, es podia comprar sense sortir del poble.

   El lli o llinet, és una fibra per a teixir roba, que es emprada des de l’antiguitat, fins i tot abans que la llana, provinent d’una planta que naturalment té el mateix nom i que es cultiva a bastament. A Vila-seca no hi ha constància de que hi hagués cultiu de lli, però es veu que se’n conreava a l’Alt Camp, a la Conca de Barberà i al Baix Penedès com a comarques més properes. El lli es segueix cultivant, però a casa nostra gairebé gens. A Espanya, l’any 1999 constava que se n’havien sembrat 91.000 ha., tot i que potser només per a cobrar-ne la subvenció de la UE, ja que aquell any precisament, esclatà un escàndol per aquest motiu, ja que es falsejaven les xifres, per obtenir subvencions, que moltes vegades no arribaven als pagesos, tot migrant-se pel camí dels tràmits administratius i omplint les butxaques dels polítics administradors.

   El teixit de lli, també dit de “fil” abans de l’adveniment de les fibles tèxtils sintètiques, eren les més fresques per a fer roba d’estiu. També els llençols eren molt apreciats per la seva suavitat al tacte.

   A Vila-seca, hi havien alguns artesans que es dedicaven a teixir el lli. Segons podem veure al llibre “Vila-seca i Salou: Aspectes econòmics i socials en el segle XVIII” de Josep Morell, l’any 1795 en constaven 10 teixidors de lli o llinet. El meu rebesavi Antoni Morell Vidal, es dedicava a aquest ofici, com ja ho havia fet el seu pare Antoni Morell Mariné.

    El desenvolupament de la indústria tèxtil al Vallès i a les conques dels rius Ter i Llobregat, a mitjans del segle XIX, va fer tancar els tallers artesanals dels pobles, com al cap d’un segle i poc més, els turcs, xinesos i marroquins van enfonsar la major part de la indústria tèxtil catalana.

   El rebesavi Ritu, va haver de tancar el telar que justament havia instal·lat a la casa del carrer Major, que feia poc que havia comprat el seu pare, i com que no tenia terra, se n’anà a fer de pagès com parcer al mas de Valveny, a la vora de Reus.