Fent esment a la Rosa Gaspana, la que va perdre casa dues filles i un net amb les bombes de finals de 1938, on també hi va morir una germana del pare, i l’Antonieta Tost, hi va quedar colgada sota la porta del carrer i la van poder rescatar passades unes quantes hores. En aquella casa hi anaven noies a aprendre a cosir, i el dia del mal record, també hi havia la mare i al menys dues tietes. Era una mena d’escola de formació professional alhora que si feien vestits per a la gent.

   Per a les dones això era anar a costura de veritat, ja que anar a l’escola normal, també se’n deia així. Recordeu la cançó: “La mare de Déu, quan era xiqueta, anava a costura, a aprendre de lletra, ...” per això les nostres padrines, les que hi anaven, anar a l’escola era anar a costura, ja que moltes noies, que ho eren a finals del segle XIX, i també a primers del XX, això d’anar a l’escola era cosa només dels homes, i encara no pas tots, i quan sabien de lletra, és a dir llegir i escriure, i les quatre regles, cap al tros.    

   Quan encara no hi havia televisió, ni moltes altres coses, la majoria de les dones, no treballaven, és a dir, no ho feien fora de casa, que a casa bé prou que pencaven i molt. Naturalment també anaven al tros, especialment ajudant al temps de les collites, que en el cas dels hortolans era una bona part de l’any. El present i l’esdevenidor era el camp per a la majoria, al menys fins els anys seixanta, quan va començar a canviar tot.

   Mentrestant algunes noies anaven a aprendre a cosir, i el lloc adient era a ca les modistes professionals que acceptaven aprenentes. Als tallers de les modistes, també hi treballaven altres dones normalment a temporades, ja que l’estrenar vestits anava en consonància amb el calendari festiu: les festes majors, el Diumenge de Rams, Nadal... Les noies aprenien al viu, és a dir, tot veient com es feien vestits a mida per a les clientes, des que triaven els models d’uns catàlegs, que en deien “figurins”, i tot seguit seleccionaven del mostrari, els diferents tipus de roba de cal Navàs o de les Ameriques, després es feien els patrons en paper, una de les coses més difícils de l’ofici,  i si anava bé, es tallava la peça de roba, s’embastava i es feien les successives emproves fins donar per acabada la feina.

    Generalment les noies que anaven a aprendre de cosir, s’ho passaven bé, ja que mentre la vista i els dits estaven per la feina, la boca no calia tenir-la tancada i les dones més grans, també ensenyaven a les jovenetes les lliçons de la vida, i si s’esqueia també es feia safareig, i la tarda passava en un tres i no res.

   A poble segurament n’hi havia varis tallers de modistes, jo ara només recordo el de davant de casa, a ca la Lola Franquet, i també al carrer d’Enterranes hi havia l’Antonieta Fontrodona, una mica més avall del que havia estat la casa de la Rosa Gaspana amb la que he començat.

   Molt poques noies anaven a Reus, tant per aprendre com per comprar-se la roba, així com, a les botigues on venien màquines de cosir, ensenyaven a fer-les anar, és a dir a cosir. De màquines de cosir Singer, Alfa, Wertheim, etc. n’hi havia a totes les cases i és que aleshores la major part del vestuari es feia al poble, per això calia un aprenentatge, que és el que feien d’una o altra forma les noies abans de casar-se.