Joan Clave Morell

   Encara hi havien altres jocs d’aquesta mena, de saltar sobre un altre acotxat, en concret, almenys dos: un era el mismu i l’altre acotxar i saltar.

   Del primer, el més sorprenent és el nom. Per què en devíem dir així? No he trobat enlloc paraula igual, ni tampoc semblant referida al joc. En canvi, la majoria dels que eren canalla als anys cinquanta a Vila-seca, a qui els hi he preguntat, l’identifiquen amb un entreteniment de l’època escolar, a vegades sense precisar quin. Potser algú ens en podrà dir quelcom.

   El joc del mismu, també consistia en saltar sobre un company acotxat, talment com pel de “a la una posar la manta a la mula...” però sense maltractar-lo. Un cop s’havia sortejat i sabut qui era el que havia de parar, es feia un crestallet de terra al terra, naturalment, i el que s’acotxava ho feia de manera que el seu peu esquerre quedés just al llindar del crestallet.

   La resta de jugadors començaven a saltar-li per sobre amb les cames obertes i sense tocar-lo només que amb les mans, i al botre a terra per donar-se impuls, no podien xafar el crestallet, i si ho feia, en quedava l’empremta deixant-ne testimoni.

   Un cop havien saltat tots, que tant poden ser dos com dues dotzenes, ja que el nombre no feia el cas, el que parava es separava una mica del crestall, fent-ho d’una forma força curiosa: sense moure el peu esquerre, hi posava el dret perpendicular, i movia el peu esquerre fins a la punta del peu dret, i seguidament, tornava a la posició de parar, és a dir, que se’n separava un peu. Així s’anaven fent successives passades, anant-se allunyant el que parava cada cop més del crestallet, fins que algú el xafava o bé no feia el salt correctament. El que fallava, parava i... tornar a començar.

   Hi havia un altre joc, el d’acotxar i saltar, molt més senzill ja que, sense límit de participants, tothom parava i tots saltaven. Es feia una fila sense prioritats, i el primer s’acotxava de la forma tradicional, el segon el saltava i tot seguit s’acotxava dues o tres passes més avant, i el tercer saltava primer un després l’altre i s’acotxava més enllà, i així successivament. A vegades es feien tombs per la plaça o d’altres es tirava carrer amunt o avall.

   D’aquest joc n’hi havia una variant per els més grans o més experts, en el que per comptes d’acotxar-se de forma perpendicular al sentit de la marxa, només s’acotava el cap, de manera que es feia un sal molt més alt posant les mans sobre les espatlles. 

   El joc que quasi a tot arreu era conegut com cavall fort, a Vila-seca, és dèiem jugar a “manga, media manga, mangotero”, i que en algun poble veí, en deien churro, media manga, mangotero. Aquest mot segurament era una deformació de la lògica expressió de “manga entero” ja que abans hi havia la mitja màniga. En tot cas, ja es veu com anàvem de normalització lingüística i de gramàtica.

   Per jugar-hi es feien dos grups d’entre quatre a set o vuit nois, uns per acotxar-se i als altres per saltar, i naturalment els dos capdavanters es jugaven a parells i escarsers a qui li tocava saltar o parar. Un cop feta la tria, els que havien d’acotxar-se organitzaven l’ordre en que es podien situar per tal de posar més entrebancs als que havien de saltar, ja que segons l’alçada dels acotxats les dificultats per encabir tota la colla sobre la filera era major o menor.

   Abans que res, calia buscar-se un coixí, un xiquet neutral, que generalment era de la mateixa escola, qui arrambant l’esquena a una paret, deixava recolzar el cap del primer de la fila sobre el seu ventre, posant les mans amb els dits encreuats per apuntalar-li el front. Tot seguit s’anaven situant els demés, tot encaixant el clatell a l’entrecuix de l’anterior, fins al final.

   Quan tots estaven a punt, començaven a saltar sempre amb cura de no tocar de peus a terra ni després del salt, ni mentre durava l’encavalcament. El que saltava més lluny ho feia el primer i així successivament fins el darrer. Els que saltaven, també seguien alguna estratègia per a perjudicar l’equip contrari, com per exemple, si es veia que, alguns dels darrers podia ser més dèbil, es procurava pujar-n’hi dos o tres sobre la seva esquena per veure si s’esbotzava i per tant, tornaven a parar i reiniciar el joc.

   Després de saltar l’últim, que era el líder, aquest estenia un braç i amb la ma de l’altre, l’anava posant, al canell, al colze i a l’espatlla mentre deia: manga, media manga, mangotero, i tot seguit la deixava en una d’aquestes tres posicions, i aleshores, el líder de la colla que parava, havia d’encertar la posició on havia deixat la ma, si l’encertava es canviaven les posicions, i si l’errava, tornaven a acotxar-se els mateixos. Era normal que si el líder dels que paraven veia que els de dalt estaven a punt de caure retardava la resposta tant com podia, per veure si queien.

   A vegades es feien trampes, i el que havia d’endevinar la posició de la ma del que havia saltat, es conxavava amb algú dels que miraven que li feia senyal i així sempre ho encertava.

   En tot cas, aquest era un joc una mica barroer i per tant només hi jugaven els més grans, i sovint els més petits s’ho miraven als costats amb una certa enveja.

   Al vespre de la passada Festa Major, mentre escoltava l’Alcalde a la Plaça d’Estudi, em vingué a la memòria, com si darrere d’on hi havien plantat les timbales els de la Filharmònica ampostina, hi havia una colla de canalla jugant a posar la manta a la mula. Així, durant una bona estona vaig compartir el discurs de l’Alcalde amb esbrinar quin devia ser el nom del joc. Han anat passant els dies i m’he fet pesat preguntant a uns i altres si sabien el nom d’aquest joc i, tothom recorda com s’hi jugava, però ningú em dona raó del nom. Potser si algú llegeix això, el podrà recordar i dir-me’l. Vagin les gràcies pel davant.

   Es tracta d’un joc menat a l’entorn d’un líder o capdavanter que l’organitzava tot donant les ordres de cada salt, cosa que feia justament quan ell saltava, sempre el primer. Abans de començar es sortejava a qui li tocava parar, i l’ordre de saltar un darrere l’altre després del manaies.

   El que parava, es posava amb l’esquena doblegada per la cintura, els genolls lleugerament flexionats i recolzant els colzes sobre les cuixes per aguantar fort, mentre els altres anaven saltant per damunt de l’esquena, amb l’ajut de les mans, tot obrint les cames deixant-hi entremig el cos de l’ajupit que el saltar, quedava el cap a l’esquerra i el cul a la dreta. I començava el joc:

A la una, posar la manta a la mula. Deia el líder mentre saltava deixant el mocador de butxaca damunt de l’acotxat, i darrere seu els demès havien d’anar fent el mateix, amb cura de no tapar cap dels que ja hi havien posats, i especialment que no caigués a terra, ja que sent així, a qui li queia, li tocava parar. El cos de l’ajupit quedava ple de mocadors nets i bruts, amb mocs frescos o secs. Si algú no portava mocador de roba (els de paper ni es coneixien), està clar que no podia jugar.

A les dos, treure la manta del gos. I tot saltant cadascú havia d’anar recuperant el seu mocador sense fer-ne caure cap dels altres que estaven estesos a l’esquena.

A les tres, callar i no dir res, fins que el rei ho mani: el rei pot enraonar. Mentre anaven saltant un rere l’altre, el capitost burxava als demés per a que caiguessin al parany i diguessin alguna cosa que els faria parar. Quan ja havien saltat tots, aixecava la prohibició i tothom deia alguna cosa, encara que no tingués res a dir.

A les quatre, saltar al catre. Aquesta era una de les tres passades en les que no calia fer altre cosa que saltar.

A les cinc, ning-ning. Al saltar s’aprofitava per donar un cop de cul sobre l’esquena del que parava, cop que s’havia de fer, en el salt, és a dir sense tocar els peus a terra.

A les sis ... Lluís. La segona passada que sortia gratis al que parava.

A les set, cap verd. Al saltar, amb el puny esquerre tancat, es feia un repicó amb l’artell (un bunyolitu), sobre la closca del que parava. El cop era més fort o més suau segons el grau d’amistat.

A las vuit, bescuit. I es feia una sacsada amb les puntes dels dits a refiló sobre el cul de l’acotxat, que solia fer-li una bona sentida segons l’habilitat del que saltava.

A les nou, encara li cou. Per això aquesta era la tercera passada sense càstig.

A les deu, punta de peu. Es feia una passada aprofitant el salt, per donar una patada al cul, amb el peu dret de costat, no pas amb la punta del peu com ho canta el líder, que naturalment, seria més dolorosa.

A les onze, ferro i bronze. En aquest pas, és l’única vegada que es fan les tortures a l’acotxat, abans de saltar, que consistien en fregar el puny tancat sobre l’esquena del parador i tot seguit prémer els dos colzes alhora al seu llom,

A les dotze, la catedral de Burgos s’esbotza. Per acabar, si és que no hi havien hagut faltes o mancances que fessin recomençar el joc amb un altre parador, al saltar, per comptes de passar-se l’acotxat, just, al passar pel damunt si deixa caure al damunt. 

   Sembla que la cosa encara continuava, a les tretze sang i fetge, a les catorze agafa el cagalló i esmorza... però era molt excepcionalment.

   Per això, en general, havent donat el tomb del rellotge, quedava enllestit aquest joc, que era propi del recreo, és a dir que no s’allargava mai més de dues o tres passades senceres, que podien deu o dotze de parcials. Cada vegada que es reiniciava el joc, el que havia parat passava al final de la corrua, la capçalera de la qual era inamovible i l’ordre dels components es modificava segons les penalitzacions, ja que quan algú feia  malament el que li tocava, havia de parar.

   De fet, en realitat, vacances i pagesia son dos termes que no lliguen, al menys al temps en que els pagesos anaven amb carro i animal, als voltants de la meitat del segle passat. Si en general, no es pot dir que fessin vacances, molt menys podien tenir dies lliures els hortolans per l’obligació de regar, collir i vendre la producció, que pràcticament ocupava la totalitat del temps, dies festius inclosos, aquests, al menys en una part.

   Però val a dir, que els pagesos que no eren pròpiament hortolans, i que la seva producció era de l’avellaner al regadiu i la vinya, garrofers, oliveres i sembrat, al secà, si les pluges havien permès el conreu en el temps previst i raonable i naturalment s’havia acabat tot el procés del segar i batre, els cereals, fos blat, ordi o civada, amb els sacs arrenglerats al celler amb unes flors de baladre a la boca fer foragitar les papallones.

   Si durant el mes de juliol s’havia pogut llaurar la vinya, i sobretot, cap al final del mes, els avellaners quedaven replanats abans de la Festa Major, en el període entre aquesta festivitat i la Mare de Déu d’Agost, era temps per a fer unes pseudovacances, o millor, un període de treball més relaxat, que permetia si hi havia bona lluna, anar algunes matinades a les roques, i després portar la família a la platja, amb el carro, que aparcava gairebé a la vora del mar.

   Aleshores, com ningú sortia de casa amb el vestit de bany posat, el carro servia de vestidor per a que els banyistes se’l posessin i un cop acabat el bany, es tornessin a vestir.

   Les famílies  més aimants de la platja, solien aplegar-se amb altres que tenien mas, rafal o caseta per les partides de terra més properes al litoral i com que a l’estiu, tota cuca viu, no era necessari disposar de cambres ni llits, els homes es conformaven amb un bon munt de palla de fesols a sota de qualsevol arbre per protegir-se de la humitat nocturna, les dones i menudalla compartien màrfega a cobert.

   Com que no hi havien botigues a l’abast, es ranxaven amb les fruites i verdures que tenien a l’abast i amb dues dotzenes d’ous, quatre arengades i una botifarra negra baixades del poble, ja ni havia més que suficient, i si s’emportaven una garrafa de setze porrons, encara millor.

   Alguns d’aquests aplecs amistosos o familiars, es feien arribar fins el dia de la Mare de Déu d’Agost, l’endemà, es començava a plegar les avellanes, i a fi de mes es posaven les portadores en remull, per a començar la verema. La feina, no s’acabava mai, les mini vacances, sí.