Al vespre de la passada Festa Major, mentre escoltava l’Alcalde a la Plaça d’Estudi, em vingué a la memòria, com si darrere d’on hi havien plantat les timbales els de la Filharmònica ampostina, hi havia una colla de canalla jugant a posar la manta a la mula. Així, durant una bona estona vaig compartir el discurs de l’Alcalde amb esbrinar quin devia ser el nom del joc. Han anat passant els dies i m’he fet pesat preguntant a uns i altres si sabien el nom d’aquest joc i, tothom recorda com s’hi jugava, però ningú em dona raó del nom. Potser si algú llegeix això, el podrà recordar i dir-me’l. Vagin les gràcies pel davant.

   Es tracta d’un joc menat a l’entorn d’un líder o capdavanter que l’organitzava tot donant les ordres de cada salt, cosa que feia justament quan ell saltava, sempre el primer. Abans de començar es sortejava a qui li tocava parar, i l’ordre de saltar un darrere l’altre després del manaies.

   El que parava, es posava amb l’esquena doblegada per la cintura, els genolls lleugerament flexionats i recolzant els colzes sobre les cuixes per aguantar fort, mentre els altres anaven saltant per damunt de l’esquena, amb l’ajut de les mans, tot obrint les cames deixant-hi entremig el cos de l’ajupit que el saltar, quedava el cap a l’esquerra i el cul a la dreta. I començava el joc:

 

A la una, posar la manta a la mula. Deia el líder mentre saltava deixant el mocador de butxaca damunt de l’acotxat, i darrere seu els demès havien d’anar fent el mateix, amb cura de no tapar cap dels que ja hi havien posats, i especialment que no caigués a terra, ja que sent així, a qui li queia, li tocava parar. El cos de l’ajupit quedava ple de mocadors nets i bruts, amb mocs frescos o secs. Si algú no portava mocador de roba (els de paper ni es coneixien), està clar que no podia jugar.

A les dos, treure la manta del gos. I tot saltant cadascú havia d’anar recuperant el seu mocador sense fer-ne caure cap dels altres que estaven estesos a l’esquena.

A les tres, callar i no dir res, fins que el rei ho mani: el rei pot enraonar. Mentre anaven saltant un rere l’altre, el capitost burxava als demés per a que caiguessin al parany i diguessin alguna cosa que els faria parar. Quan ja havien saltat tots, aixecava la prohibició i tothom deia alguna cosa, encara que no tingués res a dir.

A les quatre, saltar al catre. Aquesta era una de les tres passades en les que no calia fer altre cosa que saltar.

A les cinc, ning-ning. Al saltar s’aprofitava per donar un cop de cul sobre l’esquena del que parava, cop que s’havia de fer, en el salt, és a dir sense tocar els peus a terra.

A les sis ... Lluís. La segona passada que sortia gratis al que parava.

A les set, cap verd. Al saltar, amb el puny esquerre tancat, es feia un repicó amb l’artell (un bunyolitu), sobre la closca del que parava. El cop era més fort o més suau segons el grau d’amistat.

A las vuit, bescuit. I es feia una sacsada amb les puntes dels dits a refiló sobre el cul de l’acotxat, que solia fer-li una bona sentida segons l’habilitat del que saltava.

A les nou, encara li cou. Per això aquesta era la tercera passada sense càstig.

A les deu, punta de peu. Es feia una passada aprofitant el salt, per donar una patada al cul, amb el peu dret de costat, no pas amb la punta del peu com ho canta el líder, que naturalment, seria més dolorosa.

A les onze, ferro i bronze. En aquest pas, és l’única vegada que es fan les tortures a l’acotxat, abans de saltar, que consistien en fregar el puny tancat sobre l’esquena del parador i tot seguit prémer els dos colzes alhora al seu llom,

A les dotze, la catedral de Burgos s’esbotza. Per acabar, si és que no hi havien hagut faltes o mancances que fessin recomençar el joc amb un altre parador, al saltar, per comptes de passar-se l’acotxat, just, al passar pel damunt si deixa caure al damunt. 

   Sembla que la cosa encara continuava, a les tretze sang i fetge, a les catorze agafa el cagalló i esmorza... però era molt excepcionalment.

   Per això, en general, havent donat el tomb del rellotge, quedava enllestit aquest joc, que era propi del recreo, és a dir que no s’allargava mai més de dues o tres passades senceres, que podien deu o dotze de parcials. Cada vegada que es reiniciava el joc, el que havia parat passava al final de la corrua, la capçalera de la qual era inamovible i l’ordre dels components es modificava segons les penalitzacions, ja que quan algú feia  malament el que li tocava, havia de parar.