Fa una pila d’anys que, per la Mare de Déu d’Agost, molts vila-secans anàvem a Salou, que aleshores era el dia de la seva festa major. Generalment hi passàvem tot el dia, aplegats a les casetes de la rodalia, doncs qui mes qui menys, hi teníem algun parent que en tenia alguna, des del Pla de Maset fins a les Formiguetes. Nosaltres, els de casa, anàvem a la caseta dels Garrabens a Barenys.

   El viatge del poble a la caseta, mas o rafal, es feia amb carro, que per l’ocasió, es solia abillar amb les estores noves, la bossa apanyada amb cofins nous i, fins i tot l’entoldat, per a protegir del sol a dones i canalla.

   Tot i que el trasllat es feia amb carro, bicicleta o a peu, aleshores, Salou era molt més a prop que no pas ara. Potser perquè llavors el temps comptava poc, o potser per altres motius, vés a saber.

   Es marxava aviat però sense matinar gaire, i de dret vers la mena d’aplec plurifamiliar. Un cop aposentats, part de les dones, algun home i tota la canalla anaven a peu cap a la platja, mentre que la resta d’homes es quedaven gaudint de l’ombra i l’aigua fresca, a vegades també, xafardejaven els trossos del veïnat. Vora el migdia, les dones més grans començaven a preparar l’arròs.

   El dinar, en llargues taules improvisades, amb cadires pels grans i bancs fets amb taulons sobre dues portadores al revés, pels mes petits, s’allargava més del compte, igual que la migdiada que venia tot seguit.

   A mitja tarda la mainada es banyava a la bassa, per posar-se roba de mudar, i anar tots plegats a peu cap a Salou, passejant pel moll i el passeig, prenent orxata les dones, cervesa els homes i mantecaus els infants que reclamaven pujar als cavallitus o a les barques penjades, perquè de barques de pescar, encara n’hi havien a la sorra vora el moll, sobretot les que portaven llums per a pescar a la nit.

   Aturant-se cada dos per tres tot parlant amb uns i altres que es trobaven, s’esperava l’hora de la processó, la minsa comitiva de fidels salouencs, acompanyant la imatge de la Mare de Déu situada sobre una plataforma de fusta, envoltada de flors i de llums que portaven quatre pescadors vestits de cap a peus de color blau marí, amb una faixa negra i els pantalons arromangats deixant veure els peus descalços. Als dos costats de la imatge també hi anaven pescadors, a vegades més, altres menys, amb la mateixa indumentària.

   Darrera hi anava el senyor rector i una representació de l’Ajuntament, acompanyats de l’autoritat militar competent, que solia ser el caporal dels carabiners. Tots plegats anaven des de l’Església cap a la plaça Bonet i fins el moll, a boca de fosc, de manera que a l’arribar la imatge de Santa Maria del Mar al lloc que tenia preparat pel repòs dels portadors, es donava el coet de sortida al castell de foc, que tirava any rere any la casa Espinós de Reus i que acabava invariablement amb el “Salou a su patrona” en lletres flamejants.  

   Era la senyal de retirada cap el tros a sopar i amb l’ajut d’un llum de ganxo o de carbur, teníem cura de pescar la samfaina amb un bocí de pa i després de rentar-nos la cara amb una llesca de meló, tornàvem al carro i ... cap a casa falta gent.