Encara hi havien altres jocs d’aquesta mena, de saltar sobre un altre acotxat, en concret, almenys dos: un era el mismu i l’altre acotxar i saltar.

   Del primer, el més sorprenent és el nom. Per què en devíem dir així? No he trobat enlloc paraula igual, ni tampoc semblant referida al joc. En canvi, la majoria dels que eren canalla als anys cinquanta a Vila-seca, a qui els hi he preguntat, l’identifiquen amb un entreteniment de l’època escolar, a vegades sense precisar quin. Potser algú ens en podrà dir quelcom.

   El joc del mismu, també consistia en saltar sobre un company acotxat, talment com pel de “a la una posar la manta a la mula...” però sense maltractar-lo. Un cop s’havia sortejat i sabut qui era el que havia de parar, es feia un crestallet de terra al terra, naturalment, i el que s’acotxava ho feia de manera que el seu peu esquerre quedés just al llindar del crestallet.

   La resta de jugadors començaven a saltar-li per sobre amb les cames obertes i sense tocar-lo només que amb les mans, i al botre a terra per donar-se impuls, no podien xafar el crestallet, i si ho feia, en quedava l’empremta deixant-ne testimoni.

   Un cop havien saltat tots, que tant poden ser dos com dues dotzenes, ja que el nombre no feia el cas, el que parava es separava una mica del crestall, fent-ho d’una forma força curiosa: sense moure el peu esquerre, hi posava el dret perpendicular, i movia el peu esquerre fins a la punta del peu dret, i seguidament, tornava a la posició de parar, és a dir, que se’n separava un peu. Així s’anaven fent successives passades, anant-se allunyant el que parava cada cop més del crestallet, fins que algú el xafava o bé no feia el salt correctament. El que fallava, parava i... tornar a començar.

 

   Hi havia un altre joc, el d’acotxar i saltar, molt més senzill ja que, sense límit de participants, tothom parava i tots saltaven. Es feia una fila sense prioritats, i el primer s’acotxava de la forma tradicional, el segon el saltava i tot seguit s’acotxava dues o tres passes més avant, i el tercer saltava primer un després l’altre i s’acotxava més enllà, i així successivament. A vegades es feien tombs per la plaça o d’altres es tirava carrer amunt o avall.

   D’aquest joc n’hi havia una variant per els més grans o més experts, en el que per comptes d’acotxar-se de forma perpendicular al sentit de la marxa, només s’acotava el cap, de manera que es feia un sal molt més alt posant les mans sobre les espatlles.