Joan Clave Morell

   Casualment, mentre estava escrivint sobre la sembra de pataques, per la ràdio hi sentia Joan Manuel Serrat cantant “Temps era temps” que reflectint una època, la de Basora, César, Kubala, Moreno i Manchon, cantava que a la galeria hi havia la comuna.

    El cantautor es referia a l’habitacle que disposava d’un seient de fusta amb un forat que comunicava a un receptacle situat a la planta baixa de la casa, que quan estava en desús romania tapat amb una cobertora per impedir que en sortissin els efluvis pestilents procedents del dipòsit.

     A Vila-seca també en dèiem comuna del contingut d’aquest dipòsit, que tenia com a destí, ser un adob pels cultius, i que com a tal, la pagesia en volia aplegar com més millor, i si era possible, de bona qualitat.

     Fins els anys 1959 i 1960 en que es varen fer les clavegueres, (és a dir que no en fa tants com és això) a totes les cases, hi havia aquest dipòsit on hi feien cap les defecacions i pixarades dels seus habitants, i com que el recipient era de cabuda limitada, de tant en tant s’havia de buidar, i un bon moment per fer-ho era al sembrar pataques tot i que alguns pagesos s’estimaven més adobar altres cultius.

     Si tenim en compte que a Empúries o a Numància, per fer esment a ruïnes visitades, la qüestió de la recollida dels fecals es feia amb canalitzacions per fora de les edificacions, com s’explica que al nostre poble en ple segle XX encara tinguéssim els dipòsits de comuna per les cases? Doncs segurament era per la seva utilització com adob.

     Sent aquest un element important per a la producció agrícola no és gens estrany que, a les cases que hi havia al llindar d’algun establiment públic, com un cafè per exemple, es fessin tractes de veïnatge, per tal d’aprofitar el rendiment de les latrines. En altres cassos, com per exemple al Sindicat, que tenia un cafè amb força assistència i per tant  amb una bona producció fecal, al menys un cop a l’any, la subhastaven per tal que, qui en pagava més se la podia emportar.

     A les ciutats d’aquí a la vora, la cosa anava més o menys igual però el sistema de recollida estava organitzat d’una altra manera. El feien empreses especialitzades que tenien uns carros amb un dipòsit que s’omplia de les fosses que hi havia a cada casa. La preuada mercaderia es traslladava a les finques que la demanaven, i fins i tot en alguna d’elles en feien estiba. N’hi ha una al Camí Fondo, que tenia un aljub amb una cabuda de més de trenta carretades de suc.

     Al nostre poble però, la feina es feia amb barrals que s’anaven omplint a ferrades, sovint amb l’ajut d’un cap de corda per arribar més avall. Un cop els barrals plens, amb l’ajut dels semalers es duien vora el carro per carregar-los amb la mateixa traça que les portadores. Era condició indispensable, fer aquesta feina en lluna vella i encara que no era obligatori, és perpetrava el fet a la matinada, quan encara hi havia poc moviment pel poble. En tot cas la ferum quedava.

     Insisteixo en que el carreteig d’aquesta quisca, que ara ens pot semblar prehistòrica, i que als nostres fills ni els hi passa pel magí, total només fa cinquanta anys que ha deixat de ser una feina habitual i obligatòria de la gent del nostre poble, majoritàriament pagesa. 

   A la sortida de l’hivern és temps de sembrar patates, que a Vila-seca en diem pataques. Aquesta feina, com la recordo de quan era petit, era ben diferent a les habituals que feia la pagesia.

    La preparació del terreny consistia en llaurar i replanar amb la post com a feina prèvia, a partir de la qual, és feia el ratllat amb l’aixada de crestallar que era molt més llarga del normal, que deixava una mena de solquets on després hi haurien els crestalls.

     Per aquests solcs lleugerament insinuats, si abocava la comuna, repartida a raig, i pel damunt si anaven col·locant els talls de pataca amb els grillets ben aparents.

     La pataca de llavor se solia comprar al Sindicat, i venia d’Àlaba, ja que sempre produïa més si es comprava allí, que no pas si sembràvem les nostres de la collita anterior. Suposo que les provinents de zones de clima fred, eren molt més sanes i induïen a un major rendiment. Era habitual que las varietats o menes sembrades aleshores fossin l’Arran Barner de polpa blanca o la Furona del pell vermellosa i polpa groguenca. Més endavant va arribar la Kenebec també de polpa blanca que feia les pataques més grans.

    Un cop a casa, les escampàvem per terra i pel damunt de sacs o borrasses, fins que s’insinuaven els grills, moment a partir del qual, es tallaven, fent-ne tants bocins com fos possible de manera que a cada un, hi hagués un grill com a mínim.

    La llavor es repartia pel solquet, i tot seguit pel damunt de cada tall, situats a un pam i mig un de l’altre, si posava un bon grapat de fems i entremig dels munts de fems si posava una “llepadeta” de guano, de manera que mirant de lluny i des d’una mica amunt, es veien unes ratlles blanques i negres que destacaven sobre la monotonia del color terrós.

     El guano, que feia anys que no ens arribava, era un adob orgànic amb una riquesa considerable dels elements químics que les plantes necessiten, venia de Xile i tenia el seu origen en les cagarades confitades d’unes aus marines que, des de feia segles, les anaven deixant caure a uns determinats indrets, dels quals s’arreplegava.

     Nosaltres també en dèiem guano a la barreja de super, moníac i potassa, que a paletades a tort i a dret ens preparàvem a l’entrada de casa, o a vegades al tros. Tallar la llavor de les pataques o palejar el guano eren unes de les moltes feines que feia el pagès als vespres després d’haver treballat al camp de sol a sol.

     Finalment, després de l’escampada de la llavor i els amaniments, amb l’aixada de crestallar es bastien els crestalls, i com que normalment es feia amb el terreny assaonat, ja no calia regar fins que les plantetes ja eixien de la terra, començant a omplir-la de taquetes verdes que dia a dia s’anaven fent més grans.

     Gairebé coincidint amb l’acabament de l’ús de la comuna, la feina va anar evolucionant progressivament fins el punt de que, aquella tasca feta amb tant d’empallegament, al cap de pocs anys es feia de forma totalment mecanitzada. 

   Ara que ens trobem immersos en el debat sobre els “toros”, em d’admetre que, una de les expressions més genuïna del lèxic taurí com aquesta de “primera espasa” s’ha generalitzat en l’ús del nostre llenguatge habitual del carrer.

     Recentment l’he sentit dir, referint-se a persones, i en contret a un cirurgià: l’operarà el nostre primer espasa, o referint-se a un vehicle: posaran a disposició del pilot, la primera espasa de la marca, i avui mateix he sentit per la ràdio que les nostres primeres espases al ralli Dakar ahir van patir seriosos entrebancs.

    En tots els casos és referien al millor (metge, cotxe o la conjunció d’home i màquina).

    Justament el mateix dia que en Quim Monzó, criticava a qui escrivia els discursos de Montilla, perquè fa servir un vocabulari que s’allunya del que és parla al carrer.

   Els que no som ni pelacanyes i ganxets, i que ens interessa més o menys quina a de ser la capital de la vegueria del Camp de Tarragona, ens convindria saber el que ens ofereixen una i altra candidata a ser-ne la seu. Crec que no estaria gens malament fer una subhasta i que s’adjudiqués la capitalitat a qui fes una millor oferta.

     Els paràmetres per avaluar les ofertes, podrien ser entre moltes altres:

 -         Quina ciutat ofereix més places d’aparcament, sobretot a la vora del palau del veguer i el millor preu per l’estacionament horari.

-         Quina de les dues farà més temps de rebaixes i quines serien les millors ofertes.

-         Quina tindrà millor oferta gastronòmica i més bona relació qualitat/preu.

-         Quina regalarà més entrades per anar a Port Aventura.

-         En quina de les dues ciutats hi ha més noms propis de la rival (Tecles a Reus o Misericòrdies a Tarragona) 

   Vist des d’una òptica operativa, podríem pensar que si les vegueries han de suplir les Diputacions, i segurament rebre els traspassos de personal, edificis, arxius, mobles i tota mena de patrimoni, Tarragona està més ben posicionada ja que disposa de tot allò que hi ha al Palau Provincial, arranjament de l’antiga Casa de la Beneficència. Però a Reus també tenen el Palau Bofarull que ja és propietat de l’ens provincial, i encara que sigui més petit, s’ha de pensar que quedant l’actual província dividida en dues vegueries, amb la meitat de la infraestructura ja en tindran prou, i l’altre cinquanta per cent el deuran enviar cap a Tortosa.

    Mirant-nos les disputes així, fredament, he de reconèixer que, si no ho he entès malament, a Reus són més generosos, ja que el seu objectiu és compartir la capitalitat, mentre que a Tarragona la volen en exclusiva i no solament això, sinó amb l’agreujant de que demanen que el nom de la vegueria sigui “Tarragona” per comptes de “Camp de Tarragona”.

    Potser ara a algú li ve de nou aquesta pugna per la capitalitat de la vegueria, però no, la cosa ja ve de lluny. Segurament per això a la divisió territorial de la Segona  República ja n’hi hagueren dues, la Regió III amb capital a Tarragona i la Regió IV amb seu a Reus. No tenim constància de que es barallessin per si una havia de ser la tercera i l’altre la quarta o a l’inrevés.

    El que en cap cas seria admissible, és cercar solucions a l’estil de l’estació de l’AVE, que ara, després de més de tres anys de funcionament ha demostrat que no va ser precisament un encert la seva ubicació.

     Aquesta dèria per això del que en podríem dir “terreny neutral” per a la seu de la Diputació, va tenir un precedent no fa pas molts anys. Amb l’adveniment de la democràcia municipal, el primer president de la Diputació va resultar ser un reusenc, en Francesc Cailà. Aleshores la seu de l’ens provincial era a la plaça de la Font de Tarragona compartint edifici amb l’Ajuntament de la capital, i resultava evident que se n’havien d’anar. El nou president, després que li van treure del cap, traslladar la seu de la Diputació a Reus, com ja va aconseguir amb la Facultat de Medicina, va estudiar amb gran interès la possibilitat d’allotjar-la a Mas Bové, que aleshores a més de centre d’experimentació agrària, acollia els serveis tècnics de la ponència pel planejament conjunt dels municipis del Camp de Tarragona, però la proposta no va tenir el suport necessari per a fer-la realitat.

     A veure-les venir ...

   Tarragona i Reus des de sempre que han anat a la grenya, per a qualsevol cosa per petita que sigui. Ara hi tornen i no pas per una cosa insignificant, sinó per la capitalitat de la vegueria. Fa uns dies la societat civil ganxeta va omplir el Teatre Fortuny amb l’afany de reivindicar la capitalitat compartida, i ahir entre 2.000 i 4.000 pelacanyes (segons qui ho diu) convocats per l’Ajuntament es van concentrar a les escales de la Catedral, per exigir el dret a tenir-la en exclusiva, i a més a més, que el nom de la vegueria sigui de Tarragona per comptes de Camp de Tarragona.

     Pes escalfar motors, un mes enrere ja es va encendre la metxa, amb l’excusa del nom de l’aeroport que tenim per aquí a la vora, que des de sempre l’hem conegut com el “camp d’aviació de Reus” abans, o “aeroport de Reus” més recentment. Es veu que l’Ajuntament de Tarragona i la Cambra de Comerç volien demanar a AENA, que el nom d’aquest aeroport, inclogués el topònim de la capital en un lloc preferent de la seva denominació.     Em sembla tant estrafolaria aquesta petició, com els noms amb els que n’han fet mofa el passat dia dels innocents, que si Gaudí o Rovira i Virgili o Macià Alavedra.

    No fa pas gaires setmanes que vaig tenir ocasió d’arribar a l’aeroport de Reus i voltants, i al bitllet pel destí, hi posava: Barcelona (Reus). És a dir que endeguem una campanya bel·ligerant pel nom que hi posarà en lletra més menuda i entre parèntesi a continuació del de Barcelona. Em sembla penós.

    Les vegueries són una altra cosa, i crec que les hem de recuperar a canvi de les províncies, tot i que no veuria malament que les úniques divisions territorials fossin les comarcals. Es tracta d’un compromís dels polítics des de la recuperació de la democràcia, però que les successives legislatures hi han anat passant de llarg, deixant el tema arraconat, fins ara que sembla ser, que s’ho han pres en serio.

     De fet crec que la divisió territorial en vegueries porta tant de temps aparcat per dues raons: una és que la majoria de la ciutadania catalana no li dona gaire o gens d’importància, com ho veiem a l’enquesta de La Vanguardia de fa quatre o cinc dies; l’altra és per les pressions locals de voler o refusar pertànyer a una o altra vegueria. I no diguem dels afanys per assolir la capitalitat de cada vegueria ... que és el cas que ens ocupa, pel que fa a les aspiracions de Reus i de Tarragona.

     Als de Vila-seca tant se’ns en dona que pugui ser una o l’altra, ja que totes dues ciutats les tenim a la vora. Quan hi anàvem amb carro, ens era exactament igual tot i que anant cap a Reus, es podia fer una part del recorregut pel camí i era menys perillós. Així que poguérem anar-hi amb tren, a Reus l’estació quedava més a la vora del centre i no calia pujar aquell reguitzell d’escales de l’estació al Balcó del Mediterrani. També varem tenir l’opció del carrilet per anar a veure els ganxets, pujant i baixant a les Quatre Carreteres o al baixador de Mas Calvó. Del meu record, des de sempre he vist que hi havia autocar per anar a Tarragona i en canvi fa pocs anys que n’hi ha per anar a Reus. D’ençà que hi anem amb cotxe, hem de dir clarament que a Reus ens resulta una mica més fàcil aparcar, i si hem de raure als aparcaments de pagament, a Tarragona resulten més cars que a Reus.

    Vila-seca pertany a la comarca del Tarragonès però pel que fa al seu Consell Comarcal, quasi ningú hi ha d’anar a fer cap gestió. En canvi per l’assistència mèdica secundària, sí que hem de fer cap, a Santa Tecla per l’hospitalització i al Centre de Llevant per les consultes, i excepcionalment a Joan XXIII. També hi hem d’anar a Hisenda si s’escau i poca cosa més.

   A Reus, per altre cantó, hi solem anar molt més que no pas a Tarragona, per a comprar totes aquelles coses que no trobem a Vila-seca o perquè l’oferta és més variada i abundant.

     Està clar que els de Vila-seca no hem de influir en la decisió de la capitalitat de la vegueria, per tant no cal que manifestem preferències o rebutjos, i generalment ens fem un fart de riure de les disputes entre uns i altres.