Aquest serà un apunt molt i molt personal, però que m'atreviré a compartir amb qui llegeixi aquest bloc. Ho faré arriscant-me a què algú em pugui tatxar de carrincló, però em surt del fons del meu cor, del més profund de mi mateix on neixen els sentiments. L'aventura del gatet que va entrar fa tres dies a casa, en les circumstàncies que he explicat en els darrers apunts, s'ha acabat. I no ha acabat bé. Malgrat els nostres esforços el gatet no ha sobreviscut. Ha mort aquest migdia mentre jo era a la feina, a les mans de la meva filla petita, la Xènia. Érem conscients del repte que suposava intentar salvar la vida del gatet abandonat, el veterinari ja ens havia advertit de la dificultat de l'empresa, però ho havíem d'intentar. Un animaló abandonat de mala manera al fons d'un contenidor, sense la seva mare, just després de néixer, té més possibilitats de morir que no pas de sobreviure. Tenia massa coses en contra. Per una banda no podíem descartar alguna lesió interna. No sabem com havia estat llençat al contenidor, potser amb algun cop que li provoqués una lesió interna, potser un cop anterior que fes pensar a l'autor de l'abandonament que l'havia mort, potser líquid que li hagués anat cap als pulmons, potser una oclusió intestinal, ... Qui ho sap! Nosaltres li hem donat tot, no hem escatimat esforços, però no ens n'hem sortit. (Segueix)
Si fos supersticiós, diria que l'apunt penjat dijous passat, el duet de gats de Rossini, era una premonició del què m'havia de passar ahir amb l'ingrés a casa del gatet del qual us vaig parlar ahir. Un gatet no desitjat, com ja vaig explicar, però que s'ha guanyat el dret a conviure amb nosaltres no sé per quan de temps. De fet, no era gens optimista en quant a la possibilitat de supervivència de l'animaló. Més aviat, creia, encara que no ho volgués confessar davant la família, que no passaria d'aquesta nit. De moment, però, ha superat la primera nit lluny de la seva mare, de la qual algun malvat el va separar deixant-lo a la seva sort dins un contenidor. El pobre gatet no deu tenir més de dos dies de vida i encara arrossega el seu cordó umbilical mig ressec. (Segueix)
Jo no sé què he fet per merèixer això. Aquesta tarda estava pintant una mica abans que es fes fosc i les meves filles m'han vingut a buscar corrent perquè una noia els ha dit que dins el contenidor del costat de casa hi havia un gat. Elles tenien por d'obrir el contenidor perquè no els saltés el gat al damunt. Jo els he dit que quan acabés ja hi aniria. Després de netejar els pinzells i rentar-me les mans hem anat tota la família a inspeccionar el contenidor. Esperava obrir el contenidor i que sortís rabent un gatot entremeliat que hagués caigut a dins mentre buscava una mica de menjar entre les bosses d'escombraria. Res d'això. He obert el contenidor i no ha sortit ningú. Hem mirat a dins i no vèiem res. La Montse, la meva dona, m'ha cridat ràpid cap a un cantó del contenidor. Sota una bossa d'escombraries un gatet minúscul, amb poques hores de vida, miolava a cegues i no aconseguia treure's de damunt la bossa de la brossa. (Segueix)
El sol ha reaparegut de nou. Jo no sóc masa amic del sol, però un hivern trist i humit me l'ha fet enyorar. No sé si es quedarà gaire temps amb nosaltres, però això m'ha fet pensar que estem a la primavera. I ja se sap, la primavera la sang altera. És l'estació que crida l'enamorament. Bé, enlloc de paraules el que avui ofereixo és música, música en majúscules, de Gioachino Rossini, el compositor i inventor d'un plat meravellós com els canalons. Es tracta del duo de dos gats interpretat per dos nois d'un cor. És divertit i invita a l'optimisme. És una delícia.
Abusos sexuals de l'església! Pecat i delicte.
Ja fa temps vaig escriure un apunt en el qual parlava dels casos d'abusos sexuals per part de membres destacats de l'església catòlica i vaticinava que aquest assumpte aniria a més. No vaig equivocar el meu diagnòstic i el meu auguri s'ha confirmat. En aquests moments, l'escàndol esquitxa fins a les màximes autoritats de l'univers catòlic. El prestigiós THE NEW YORK TIMES publica avui documents relatius a algun cas en el que l'actual papa de Roma es va inhibir d'actuar. Fons vaticanes ja han justificat l'actuació argumentant que es tractava d'un cas produït molts anys enrere i que el sacerdot autor dels abusos a nens era ja molt gran. El sacerdot en qüestió ja és mort. (Segueix)
foto extreta de El Pati (A. Estallo)
Avui a la tarda hem acomiadat en Sebastià Figuerola i Ferré, en Sebastià Ferré, com era conegut. Enguany hauria fet els 93 anys. En Sebastià era un home que impressionava. Alt, amb una presència que imposava. Era família amb la meva mare, aquella família que amb el pas de les velles generacions ja no sabem donar-ne massa raó del parentiu. De jove, havia fet pedalades per la comarca amb la meva mare, el meu tiet Joan i tota una colla d'amics i excursions a peu. A en Sebastià, però, això li quedava curt i va anar més enllà. Va carregar la motxilla i va fer de la muntanya una part important de la seva vida. Pirineus, Alps i altres serralades van començar a fer-se habituals en la seva vida. Afegint cada vegada algun graó més. En Sebastià va formar part d'aquella generació que va seguir els passos dels pioners del nostre país que van obrir l'excursionisme i l'escalada a tot un país que es despertava. (Segueix)
Jo no sóc pas purità, però dues imatges que s'han pogut veure recentment per les televisions em deixen perplex davant la indiferència amb què la nostra societat permet alguns tipus d'espectacle. Una imatge fa referència a les imatges que el govern francès ha difós per tot el món en què es veuen cinc persones a la sortida d'un supermercat i que són presentades com a presumptes terroristes autors de la mort d'un gendarme francès. Se suposa que el que volien transmetre les autoritats franceses és que van per feina i que no s'estan d'hòsties. Sort que en aquells moments no hi devia haver cap policia per allí, perquè sinó potser els hauria passat el que li va passar a aquell pobre noi brasiler que va ser abatut per un policia britànic al metro poc després d'un atemptat terrrorista a la capital londinenca. (Segueix)
La senyora Mònica Terribas, directora de Televisió de Catalunya, ha estat vilment atacada en la seva dignitat com a persona i com a professional del periodisme. L'autor de les diatribes contra la senyora Terribas ha estat un càrrec municipal socialista que les ha fet públiques a través, sembla, del seu blog. El senyor en qüestió, per dir-ne d'alguna manera, és president de l'Institut Metropolità del Taxi. El seu nom Miguel Ángel Martín. (Segueix)
Acabo de llegir, una mica per damunt, l'enquesta electoral que publica avui el diari La Vanguardia. Sense aprofundir massa en la lectura dels resultats de l'enquesta, el primer que he de dir és que els resultats de l'enquesta no em sorprenen. Ja sabem que les enquestes no són una ciència infalible, però sí que mostren quines són les tendències actuals de la societat en el que allí es planteja. Després els ciutadans corroboraran o no aquella tendència, però, si més no, reflecteixen un estat d'opinió en un moment concret. També cal tenir en compte la seriositat amb què s'ha fet l'enquesta, però, en principi, no teniem perquè pensar que no tingui un mínim d'objectivitat necessari per a donar-li una certa credibilitat. (Segueix)
Serveis públics o aprofitats de les necesitats públiques
Fa dies que volia comentar el caos que part del nostre país està vivint arran del temporal de neu d'aquesta setmana. Estava esperant que la normalitat es tornés a imposar en la vida quotidiana per escriure aquestes ratlles, però vista la realitat i ineficàcia dels gestors de la cosa pública he decidit no esperar perquè és possible que quan les coses tornin al seu lloc potser ja me n'hauré oblidat del que volia dir. Segurament, tinc dins el pap moltes coses que vull treure, per tant, pot ser que l'escrit surti una mica llarg. (Segueix)
