foto extreta de El Pati (A. Estallo)
Avui a la tarda hem acomiadat en Sebastià Figuerola i Ferré, en Sebastià Ferré, com era conegut. Enguany hauria fet els 93 anys. En Sebastià era un home que impressionava. Alt, amb una presència que imposava. Era família amb la meva mare, aquella família que amb el pas de les velles generacions ja no sabem donar-ne massa raó del parentiu. De jove, havia fet pedalades per la comarca amb la meva mare, el meu tiet Joan i tota una colla d'amics i excursions a peu. A en Sebastià, però, això li quedava curt i va anar més enllà. Va carregar la motxilla i va fer de la muntanya una part important de la seva vida. Pirineus, Alps i altres serralades van començar a fer-se habituals en la seva vida. Afegint cada vegada algun graó més. En Sebastià va formar part d'aquella generació que va seguir els passos dels pioners del nostre país que van obrir l'excursionisme i l'escalada a tot un país que es despertava.
Ell, i una colla d'amics que prefereixo no citar per no oblidar-ne cap, va descobrir els nombrosos racons de muntanya de les nostres contrades que esperaven ser descoberts per persones intrèpides com ell. Amb uns materials dels quals s'autoabastien van començar a grimpar i escalar roques i parets que fins llavors havien estat visitades tan sols de lluny. La Riba va ser un bon lloc per a començar. Uns pantalons resistents, jerseis i americanes eren el seu abillament. Cordes de cànem, ferros que ells mateixos forjaven, tascons. Amb això en tenien prou. Aquells homes sí que eren autèntics pioners apassionats per la muntanya. Desplaçaments llargs i costosos per a assolir cims i parets que els esperaven.
Homes com en Sebastià van fruir a pleret de la muntanya verge. Van fruir-la ells i van crear un bressol a Valls de joves enamorats de l'excursionisme i l'alpinisme. Van crear escola del no res i encara avui perdura. Jo mateix vaig practicar aquesta afecció durant alguns anys, sense despuntar en res, però vaig tastar l'encanteri que la muntanya causa en multitud de persones. Nosaltres, però, teníem el millor equipament del món. No ens faltava res. Alguna cosa ens vam perdre que ja no podíem assaborir com ells. Ells van obrir la porta i s'hi van llençar de cap.
Recordo en Sebastià ja gran a casa seva amb els seus tubs d'assaig que utilitzava en la seva professió d'enòleg. La bona amistat que he mantingut amb un dels seus fills va fer que el veiés de tant en tant. Sempre em preguntava pels meus pares. Ja gran recordo que va anar a fer alguna excursió amb els fills. Ells han continuat la seva dèria per la muntanya. La dèria per la vida i la dèria per fruir-la.
Com vaig escriure quan va morir el meu pare, estem quedant orfes d'una generació insubstituïble. Una generació de ferro. Trempats en la vida i per la història que van viure. Una història dura, difícil i potser per això van forjar un caràcter vital que només en ells he estat capaç de veure, de sentir. Malgrat les dificultats que van passar, la seva vitalitat no va flaquejar. Fins i tot van tenir la força per transmetre-la als seus fills. Encomiable, no?
Encara que pugui semblar pedant, em sento orgullós de ser fill d'aquella generació. Aquells homes van saber trobar suport en les seves dones, en Sebastià en la Rosa, i els seus fills i filles poden estar orgullosos dels seus pares. Només espero deixar una mica d'aquest llegat a les meves filles, tan sols una mica, i estar així a l'alçada de la generació que ens ha precedit. És un deute que tenim amb tants homes i dones que amb penes i treballs han fet que siguem el que som, un poble que avança i que vol seguir avançant. Pesi a qui li pesi.
