Acabo de llegir, una mica per damunt, l'enquesta electoral que publica avui el diari La Vanguardia. Sense aprofundir massa en la lectura dels resultats de l'enquesta, el primer que he de dir és que els resultats de l'enquesta no em sorprenen. Ja sabem que les enquestes no són una ciència infalible, però sí que mostren quines són les tendències actuals de la societat en el que allí es planteja. Després els ciutadans corroboraran o no aquella tendència, però, si més no, reflecteixen un estat d'opinió en un moment concret. També cal tenir en compte la seriositat amb què s'ha fet l'enquesta, però, en principi, no teniem perquè pensar que no tingui un mínim d'objectivitat necessari per a donar-li una certa credibilitat.

L'enquesta ens diu que la ciutadania de Catalunya diu prou a l'actual fórmula de govern. Fórmula vigent durant les dues darreres legislatures de la cambra catalana. La coalició actual de govern està esgotada. Tot apunta que serà irrepetible. Els enquestats van en aquesta direcció. 

Una de les coses que també apunta l'enquesta és que els ciutadans no estan per gaires aventures. Així ho constata el fet que les alternatives novedoses que es poden oferir no atreuen la ciutadania. Ni Reagrupament, ni Laporta, semblen merèixer gaire la confiança dels electors. Ja vaig manifestar temps enrere que Reagrupament s'havia autoliquidat a si mateix, en el cas que mai hagués tingut alguna possibilitat. També es constata que les opcions personalistes com la de Lapota tampoc engresquen la ciutadania. Aquestes ofertes no obtindrien, ara per ara, representació parlamentària. No m'estranya.

Una altra de les coses que manifesta l'enquesta és que les noves ofertes electorals recents com Ciutadans tampoc es consoliden. Aquests fenòmens pagaria la pena d'estudiar-los bé. Com una nova formació arriba a obtenir representació parlamentària que amb el pas d'una legislatura s'esfuma. Què ho va fer possible i què fa possible la seva desaparició al cap de poc temps. Jo en tinc la meva opinió, però caldria que algú estudiés més a fons aquests fenòmens.

Així, doncs, l'enquesta ens diu que quan els ciutadans es cansen d'una fórmula de govern que van fer possible els resultats electorals i, conseqüentment, retiren la seva confiança a les forces que la van fer possible, retornen o escullen allò que ja coneixen. Convergència va sofrir una retirada de confiança de la ciutadania al llarg de les darreres conteses electorals i després d'haver governat el país durant més de dues dècades. Malgrat aquesta devallada, els ciutadans li van mantenir una posició sòlida. Una bona posició per a enlairar-se de nou. Les aventures no semblen agradar massa. Els ciutadans obliden els motius que els van dur a retirar la confiança als convergents i semblen disposats a atorgar-los de nou el seu suport.

El cas d'Esquerra Republicana de Catalunya també mereixeria un estudi de la seva evolució. Després de la transició va costar que es fes un espai electoral sòlid, però havia semblat que vuit anys enrere ho havia aconseguit. Ara, però, tot apunta que ens trobem davant un altre miratge. Comprendreu que em sàpiga greu parlar del partit en el qual milito des de fa més de vint anys, però si vull fer creïbles les meves paraules, he de parlar-ne amb objectivitat, amb maduresa. Segueixo mantenint les raons que em van fer creure que ERC era l'instrument que podia dur a terme els meus plantejaments polítics i socials. Malgrat això, és evident que algunes coses no haurem fet prou bé. No penso pas analitzar-les aquí, perquè seria massa llarg, i, segurament, no és el lloc més adient. Però l'afirmació sembla que és innegable. També n'hem fet de bé. Hom milita en una organització no només per un objectiu, sinó per molts. Objectius molt variats, polítics, socials, i en àmbits molt diversos, nacionals, municipals, etc. No sense contradiccions.

ERC no és un fenòmen efímer com els que he apuntat abans, però la seva base social s'ha reduït a dia d'avui. Les responsabilitats les haurem de buscar a casa nostra mateix. No pas en elements externs.

Tot apunta, doncs, que hi haurà canvis en la pròxima legislatura. Canvis que trobaran la seva raó no tant en els mèrits dels uns o els mèrits dels altres, sinó més aviat en els demèrits de cadascú. I els demèrits dels uns pagaran més la factura que no pas els demèrits dels altres. És normal. No cal dir que per coherència seguiré treballant en el projecte que crec, però no serà fàcil. Les paraules han d'anar en consonància amb els fets per a ser creïbles, per a convèncer i per a aconseguir afinitats. A nivell nacional segueixo creient en una nació sobirana. És un anhel que voldria veure possible i realitzat. Però la ciutadania ens demana a tots plegats que siguem coherents, que tinguem claredat d'idees, que transmetem responsabilitat i confiança. I jo no sóc d'aquells que diuen que la ciutadania s'equivoca, si de cas, ens equivocarem nosaltres. L'alternativa no m'engresca, sóc sincer, però el govern actual tampoc. Seria bo que tots plegats n'aprenguéssim del que el nostre país reclama. Ofertes clares, rigoroses, responsables, honestes; gestors lúcids, dignes.

Espero que hi siguin.