Fa dies que volia comentar el caos que part del nostre país està vivint arran del temporal de neu d'aquesta setmana. Estava esperant que la normalitat es tornés a imposar en la vida quotidiana per escriure aquestes ratlles, però vista la realitat i ineficàcia dels gestors de la cosa pública he decidit no esperar perquè és possible que quan les coses tornin al seu lloc potser ja me n'hauré oblidat del que volia dir. Segurament, tinc dins el pap moltes coses que vull treure, per tant, pot ser que l'escrit surti una mica llarg.

Per començar, vull fer un aclariment conceptual. Jo no estic d'acord, o dit d'una altra manera, em posa els pèls de punta quan sento parlar dels serveis públics. La realitat m'ha fet rebutjar aquest concepte. Jo crec que existeixen "necessitats públiques". Els poders públics han de satisfer aquestes necessitats i el model actual en els països occidentals tendeix a que aquestes necessitats es satisfacin mitjançant les empreses privades. Per tant, la gestió de les necessitats públiques està en mans d'empreses privades. D'unes poques mans privades, diria jo, amb capacitat per poder escapar del control públic per la situació predominant en el seu mercat i que se n'enriuen del mort i de qui el vetlla. Avui dia ja no hi ha ningú que es cregui els tan cacarejats discursos que ens volen fer creure que tota aquesta liberalització, desregulació, d'aquestes necessitats essencials es basava en criteris de competència que havien de beneficiar el conjunt de la ciutadania. Penso que la realitat s'imposa i ja no ens poden fer passar bou per bèstia grossa. Els objectius d'aquestes empreses no és el de donar un bon servei a les necessitats públiques, sinó de servir-se'n. Veient la qualitat de les prestacions que ens donen n'hi ha prou per a confirmar-ho. Veient la política i servei d'atenció i informació que donen als ciutadans n'hi ha prou per a confirmar-ho. Ser una empresa d'aquestes surt molt a compte. I tot això s'ha fet amb el nostre consentiment. Tot això ho han beneït els nostres representants polítics, que no podem oblidar que han estat elegits per nosaltres mateixos. Per tant, nosaltres també hi tenim alguna responsabilitat en haver fet possible que aquest model s'imposés. No en som aliens. La ciutadania ha demostrat al llarg de la història que quan vol té un poder immens. Però aquest poder s'ha de voler exercir, perquè, sinó, no és tal poder. 

Amb l'excusa que les adminstracions públiques s'havien d'anar aprimant, hem permès que es decideixi aprimar per allà on no tocava; per allà on, des del meu punt de vista, no havíem de permetre que s'aprimés. Per altra banda, l'administració s'ha anat inflant per altres bandes que sí que ens haurien de ser prescindibles. I d'això en som col·lectivament i individual responsables. Amb el monopoli ideològic del liberalisme democràtic ens hem venut i posat en mans privades el que mai hauríem d'haver cedit. I hem creat monstres que són els autèntics poderosos d'aquest món. Elèctriques, gasístiques, entitats financeres, empreses de telecomunicacions, etc que competeixen entre elles a veure qui ens dóna un pitjor servei a uns preus desorbitants. Ah! I sobretot, que quan travessen problemes financers i econòmics saben que els sortirem a rescatar perquè ens puguin seguir escanyant i donant un mal servei. Hauríem d'obrir els ulls, desvetllar-nos del son adormit en el què sembla que vivim tots plegats. 

Perdoneu aquesta introducció tan llarga, però havia de buidar el pap. El tenia massa ple. Anem al què hem viscut, i alguns encara estan vivint quatre dies després.

El Principat de Catalunya va viure un temporal de neu que es va iniciar el passat dilluns. Insisteixo en el terme. Un temporal de neu, no pas una catàstrofe, concepte en el qual, ara, molts dels interessats ens volen enredar. Novament estem davant la imposició de conceptes que no són innocents. Si aconsegueixen imposar-nos que el que es va viure al país va ser una catàstrofe, no és poca cosa, perquè si ens imposen aquest concepte, i ens el fan creure, té les seves conseqüències econòmiques, a favor d'ells naturalment, no pas a favor de la ciutadania. Una catàstrofe és el que va passar a Haití. O el que està passant, encara avui, a Xile. O el que va passar a Indonèsia. El que hem tingut nosaltres no és cap catàstrofe. La catàstrofe podria ser per algunes companyies privades, però no ho serà, ja buscaran com escapar-se'n davant dels nostres nassos. Vam tenir un temporal d'hivern no molt habitual a casa nostra, però no gens excepcional. Excepcionals han estat los conseqüències, això sí. De fenòmens com aquests n'hem viscut més d'un i no cal anar massa lluny. 

El fenòmen climatològic tampoc no ha estat inesperat. Es venia anunciant des de dies enrere. Com sempre, no tothom es va agafar les previsions amb la mateixa actitud. Alguns eren escèptics, d'altres ponderats, d'altres extremistes. En tot l'afer hi intervenen diversos agents. 

El primer de tots els meteoròlegs. S'havien anunciat nevades a tot el país i al nivell del mar. Els meteoròlegs se la van jugar. Recordo una de les nevades al nostre país d'uns anys enrere. Els meteoròlegs la van anunciar per al cap de setmana i la borrasca es va retardar un dia. Va arribar un dilluns. La ciutadania, amb bon criteri, no es va desplaçar gaire davant aquella previsió. Va ser previnguda. En no arribar la nevada generalitzada el cap de setmana, les veus crítiques dels sectors econòmics del Pirineu es van aixecar agressivament contra els meteoròlegs perquè havien espantat la gent i això els havia causat perjudicis econòmics. L'atac va ser furibund. El dia següent va arribar la borrasca i milers de persones es van trobar atrapades a les carreteres i en molts indrets de Catalunya. El país es va sumir en el caos. Davant una amenaça climatològica, penso que el més assenyat és, amb mesura, preparar-se per la pitjor de les possibilitats però, com ara, ens costa de fer cas a aquestes posssibilitats. L'hivern actual ha estat sever al nostre país i en bona part de l'hemisferi nord. Ja no ens en recordàvem d'aquest tipus d'hivern. Als voltants del meu poble hem tingut neu tres vegades, si comptem aquesta darrera. En definitiva, els endevins moderns que més s'acosten a les prediccions futures, que són els meteoròlegs, la van encertar. Alguna vegada alguna de les seves prediccions ens pot semblar exagerada? Potser sí, però no estem tampoc davant una ciència exacta. Bé, doncs, pels meteoròlegs i els homes i dones del temps.

Un altre agent que cal analitzar és el govern, els poders públics. Van obrar correctament davant l'amenaça climatològica? Difícil de respondre amb rotunditat. En alguns aspectes, segurament, millor que en d'altres. Vista l'experiència, no tinc clar si els governs, en aquests casos, han de fer recomanacions o han de prendre decisions. Fer recomanacions no costa gaire. Però també cal constatar que les recomanacions no tenen sovint els efectes desitjats. Jo sóc partidari de les decisions. Però també entenc que les decisions no són fàcils de prendre. Hom es pot passar de la ratlla o pot quedar curt. El que cal assumir és que, tant en un cas com en un altre, no es podran estalviar crítiques. És inevitable. Sempre hi estan exposats. Recomanar que la gent no es mogui de casa, si no és imprescindible, és una recomanació ambigua. Massa ambigua. És imprescindible anar a treballar? Jo diria d'entrada que sí. Si jo decideixo que no és imprescindible, és possble que tingui conseqüències indesitjables en l'àmbit laboral. Moltes de les persones que es van trobar en el fregat eren gent que anaven o tornaven de la feina. Feien allò que els és quotidià, anar a treballar. És una obligació que no poden eludir unilateralment. Podia el govern ser més clar? Crec que sí. Davant una amenaça climatològica com la que comentem, podria el govern decretar una festa laborable, de caire recuperable perquè ningú, ni empreses ni empleats en surtin massa perjudicats? Jo penso que sí. La mesura hauria estat criticada? Si l'amenaça s'hagués fet realitat com vam poder veure, segur que a posteriori no. Si no s'hagués fet realitat ben segur que sí, però això és governar. Amb una mesura com aquesta s'hauria pogut treure de la circulació milers de persones de les carreteres, dels transports públics, etc. Entenc, però, que no és una mesura fàcil de prendre. Pel que fa als serveis d'emergència, policia, bombers, ambulàncies, serveis sanitaris, crec que, en línies generals, van estar a l'alçada. No podem tenir uns serveis com aquests sobredimensionats esperant el pitjor dels casos que potser mai no es donarà. Seria insostenible. 

La classe política, com acostuma a passar, crec que no ha estat a l'alçada. Ni els que ara estan al govern i abans estaven a l'oposició, ni els que fa uns anys tenien els papers intercanviats, ni els que sempre han estat a l'oposició. Estem massa acostumats a viure espectacles polítics mediàtics davant de qualsevol circumstància. Els hauria de caure la cara de vergonya a tots plegats. Als d'ara i als d'abans. Els ciutadans som els únics que podem parar aquests espectacles penosos. Expressant el nostre rebuig davant d'aquells que volen treure rèdit polític de qualsevol situació. El que haurien de fer tots plegats és posar-se al servei de la ciutadania i de veure com poden tranquil·litzar i ajudar els ciutadans que es troben en una situació difícil. És la seva funció, la seva responsabilitat davant de tos nosaltres. Si més no, els hauria de fer vergonya d'oferir-nos un altre espectacle lamentable. I si volen que els respectem a tots plegats que facin un exercici real de responsabilitat. Si algú ha de plegar perquè no ha estat a l'alçada, que ho faci. No s'acaba el món. Si algú ha de callar per estar a l'alçada, que calli. Si algú ha de donar suport per estar a l'alçada, que doni suport. Si algú ha de criticar per estar a l'alçada, que ho faci, però responsablement. Però tot això em sembla que és demanar peres a la pomera. Però nosaltres, encara que no ens ho creguem massa, tenim la paella pel mànec. 

La ciutadania també tenim responsabilitats. Quants desplaçaments inútils vam fer aquell dia? Vam ser ponderats? Malgrat el que veien els nostres ulls, vam seguir fent com si res? En alguns casos penso que sí. Vam menystenir el risc. L'agosarat que va al Pirineu a pujar un cim sabent que hi ha un risc elevat d'allau és un irrersponsable i la majoria el considerarem així. La quantitat de gent que va fer desplaçaments evitables i que es van trobar en el fregat són uns irresponsables. Sembla que no som capaços d'avaluar suficientment el risc. A la part nord de l'Alt Camp alguns pobles es van cobrir de neu i les vies de comunicació presentaven un risc elevat. Tant si havia d'anar a treballar, com si tenia pensat anar a comprar al supermercat, calia analitzar la necessitat real de fer aquell desplaçament. Per altra banda, trobem els exagerats. La neu que va caure a la ciutat de Valls al llarg del dia no oferia cap mena de risc objectiu per a ningú. Només durant una hora de la tarda la nevada es va intensificar sense, però, que ni les carreteres, ni els carrers de la ciutat s'emblanquinessin. Només patíem els inconvenients d'un dia de pluja. Per què alguns pares de Valls van anar a buscar a mig matí als seus fills a les escoles i instituts si no hi havia cap element que fes créixer el risc davant un dia normal? No ho sé pas. No ho entenc. La nostra societat s'ha acostumat tant a emparar-se sempre i en tot moment en l'administració que hem perdut la capacitat de raonar per nosaltres mateixos? Ostres, ho sembla. A la classe d'una de les meves filles només van quedar vuit persones al matí perquè els pares havien anat a buscar els seus fills. Els que eren de la part nord de la comarca els puc entendre, però els de Valls i els d'altres pobles no. Clar, als que van quedar els van dir que a la tarda no calia que hi anessin. No hi havia res que objectivament ho impedís per un bon nombre d'ells. En canvi, l'altra filla meva, més petita, va anar a classe per la tarda com cada dia. Per tant, tots plegats tenim, també, part de responsabilitat que hem d'assumir.

I per últim tenim les companyies elèctriques (o la companyia elèctrica). Monopolis privats que escapen a tot control. Cinc dies després encara hi ha milers de ciutadans sense electricitat. Aquestes companyies són unes caradures. Ens donen un servei lamentable. Són la causa de multitud d'incendis forestals. Tenen la barra de fer-nos pagar per atendre'ns. Etc, etc, etc. Ara barregen interessos enmig del caos del qual tenen bona part de responsabilitat. Ara, interessadament, barregen la MAT en tot el que ha passat. Ens diuen que han invertit milions d'euros en renovar instal·lacions, xarxes de distribució, centrals, etc. Milions d'euros que ens semblen molts euros però que no són res si els comparem amb els guanys i beneficis que n'extreuen de donar-nos un mal servei en tots els aspectes. D'aprofitar-se de les nostres necesitats bàsiques. Empreses que es poden permetre de pagar cada any multes administratives que no els fan ni pessigolles als seus comptes de resultats abans que fer la inversió necessària per a garantir un bon servei. Empreses que humilien el president del nostre país, que ha d'anar a la seva seu a pidolar celeritat en la resolució dels problemes i que ofereixin un bon servei d'atenció a les persones. No cal que hi patim, d'aquesta desgràcia actual ells en treuran, de ben segur, algun profit, no ho dubteu. I el país al seu servei. Tots nosaltres als seus peus. Ens vendran excel·lentement els seus interessos disfressats de necessitats nostres. I nosaltres hi caurem de quatre potes. I el pitjor de tot és que els poders públics ens diuen que és que això ha de ser així. Que les nostres necessitats bàsiques han de ser administrades per companyies privades que no tenen límit en els seus afanys d'enriquir-se. I nosaltres ens ho creiem. Pensem que no hi ha remei, que és el que volen que creiem, que el nostre model social i polític és immillorable i que tots hi sortim guanyant. I nosaltres acotxem el cap. En això sí que la majoria de la classe política hi està d'acord. El model no el podem tocar. Doncs jo no hi estic d'acord. No confonguem el poder amb el voler. Que diguin que el model no el volen tocar, però no que no es pot tocar. Connivència, coincidència d'interessos. Mireu els polítics que es retiren per formar part de les cúpules dirigents d'aquestes empreses. N'hi ha a grapats. 

Mentrestant, milers de compatriotes del nord del Principat segueixen visquent com vivíem fa un segle, sense electricitat, sense telèfon, sense necessitats essencials cobertes que ningú satisfà amb celeritat. Vergonya de país!