El bloc d'en Climent

Ja fa algun any que no vaig a la diada castellera de Sant Fèlix, patrò de la capital de l'Alt Penedès. Hi he anat molts anys com a compononent de la Colla Joves Xiquets de Valls. De fa uns anys que no vaig a la colla, encara que em sento part de la CJXV, malgrat que el meu cos prou cardat ja no està per massa esforços castellers. Malgrat això, a les sortides de Valls encara hi vaig, generalment amb la família, i només em poso a la pinya si crec que el castell que s'intenta no guarda relació amb el nombre de Xiquets que hi ha a la plaça. He estat actiu durant una vintena d'anys però ara ja estic massa atrotinat per seguir. A més, altres interessos han passat davant dels castells en aquests moments. (Segueix)

Ahir vaig dedicar una estona a repassar qüestions de configuració del meu bloc. Gairebé des del seu inici no ho havia fet i no sé el perquè, però, ahir se'm va acudir de fer-ho. La veritat és que no he canviat res de tal com estava configurat, però sí que em vaig adonar d'algunes cosetes curioses. (Segueix)

Ja fa temps, arrel dels funerals per les víctimes de l'atemptat de Madrid de l'11 de març, vaig criticar l'apropiació que l'església catòlica espanyola fa d'aquest tipus d'actes. També criticava la categoria de funerals d'estat que a aquest tipus d'actes es donava. Ara, arran del desgraciat accident de Spanair torna a passar el mateix. Trobo immoral aquest tipus d'actuacions, tant per part de l'església catòlica, com dels òrgans de l'estat espanyol. (Segueix)

Com ja he dit en algunt apunt anterior, la vida continua. Sortosament el temps no s'atura. Ni per al bo, ni per al dolent. Penso que és perfecte que sigui així. No és desitjable aturar-se massa ni en els mals tràngols, ni amb allò que ens produeix plaer i satisfacció. Les experiències viscudes en els darrers dies m'han fet pensar molt en allò que és essencial en el viure. Un comentari que m'ha arribat amb força durant aquests dies fa referència a la gran sort que tenim a casa meva de ser una família tan nombrosa i que passats els anys seguim tenint una molt bona relació entre nosaltres. Això em fa pensar que, sovint, tendim a idealitzar la crua realitat del dia a dia. (Segueix)

He començat la segona setmana de vacances d'estiu. Som ja al bell mig de l'estiu i podríem dir, de moment, que l'estiu ha estat, fins ara, força benèvol. Això en termes relatius, és clar. Hi ha persones que els agrada un estiu assolellat i calorós i hi ha persones, com jo, que preferim un estiu temperat. El d'enguany, des del meu punt de vista, ha estat d'aquests darrers. En general s'ha pogut dormir força bé i això ja és prou important. El dia ja s'escurça de forma evident. Com ja vaig dir una vegada, des del punt de vista climatològic, els dies llargs i clars és l'únic que m'agarada d'aquesta estació. (Segueix)

Quan hom sofreix un revés important, una pèrdua irreparable, sembla que el món s'esbalsa. Qui més, qui menys, ho ha experimentat alguna vegada. Sortosament, però, això no és així. En general, no ens eduquen per a afrontar aquests moments. Però la vida humana sembla preparada per a superar aquests moments. En uns casos, serà la religió, la fe en una transcendència més enllà de la mort. En d'altres, serà la responsabilitat sobre altres persones que fa que hom no pugui abaixar la guàrdia i mirar endavant sense aturar-nos. Ha estat així durant segles i així continuarà essent, espero que per molts segles més. (Segueix)

Avui, dia 22 d'agost hem enterrat el meu pare. Amb ell, a la nostra família, s'acaba una generació d'homes i dones d'un altre temps. Fets d'un tremp especial. Una generació que ha tingut una vida dura, molt dura, però que, alhora, ha sabut transmetre vitalitat pels quatre costats a tots els que hem rebut l'encàrrec de continuar la seva obra. No sé si nosaltres sabrem estar a la seva alçada. (Segueix)

Algunes persones que han assistit al funeral del meu pare Joan Climent i Montserrat, ens han demanat de poder obtenir l'agraïment familiar que hem llegit a l'església. Atenent aquesta petició aquí us el deixem penjat. 

"En primer lloc i en nom de tota la nostra família us volem agrair molt sincerament que ens hàgiu volgut acompanyar en aquest comiat al nostre pare, Joan Climent i Montserrat. Per nosaltres és molt reconfortant que familiars, amics, companys ens feu costat en un moment tan dolorós com aquest. Gràcies a totes i a tots.  (Segueix)

He llegit que el jugador del Depor, Sergio, nascut a Catalunya i exjugador de l'Espanyol, opina que el català és un dialecte. No diu de quina llengua, suposo que tampoc deu saber massa què és un dialecte i què és una llengua. També me n'assabento que arrel d'un editorial de la prestigiosa "Nature" defensant les llengües minoritàries, un científic espanyol hi escriu dient que a Catalunya costa molt d'aprendre el castellà, més que no pas l'anglès, diu. En un cas, el primer, em pregunto què coi va aprendre a l'escola aquest futbolista per afirmar que el català és un dialecte, encara que no sàpiga què és un dialecte. En el segon cas, em pregunto si Catalunya té alguna part de territori que jo no conec i on l'anglès és llengua habitual als diaris, la tele, als jutjats, al carrer, etc. Avui dia, de tot en diuen científic i futbolista. (Segueix)

Una setmana de feina em separa de les vacances d'estiu. Ja en tinc ganes! Tot i que la claror de l'estiu, els dies llargs i les vacances de les xiquetes donen als dies un aire diferent, malgrat estar treballant encara. Fins ara he gaudit d'un bon estiu. Ho dic perquè jo no sóc gaire amic de la calor i un plàcid i fresc mes de juliol m'ha ajudat a suportar l'estiu fins ara. (Segueix)