Ja fa algun any que no vaig a la diada castellera de Sant Fèlix, patrò de la capital de l'Alt Penedès. Hi he anat molts anys com a compononent de la Colla Joves Xiquets de Valls. De fa uns anys que no vaig a la colla, encara que em sento part de la CJXV, malgrat que el meu cos prou cardat ja no està per massa esforços castellers. Malgrat això, a les sortides de Valls encara hi vaig, generalment amb la família, i només em poso a la pinya si crec que el castell que s'intenta no guarda relació amb el nombre de Xiquets que hi ha a la plaça. He estat actiu durant una vintena d'anys però ara ja estic massa atrotinat per seguir. A més, altres interessos han passat davant dels castells en aquests moments.

Malgrat tot això, porto els castells a la sang i em segueixen agradant i segueixo tenint el meu cor ben vermell, com la camisa de la meva colla. Durant dos anys, també, vaig dirigir, junt amb un equip molt ferm de persones, la revista Foc Nou que editava la CJXV. Avui, com no podia ser d'altra manera, el meu pensament s'ha dirigit cap a la plaça de la Vila de Vilafranca i he escoltat la retransmissió de la diada per la ràdio. També he fet un cop d'ull al web onsortir.cat que retransmetia en directe la diada. Les imatges, però, com sol passar en aquest tipus de retransmissions per internet arribaven en comptagotes i congelades. Per cert, he hagut de seguir la retransmissió radiofònica per una emissora vallenca que voldria una mica més imparcial i no tan decantada cap a la colla Vella. Però, ves què hi farem!

El fet és que avui estic molt content, hem descarregat per primera vegada en la nostra història més recent el cinc de nou amb folre, un castell pel qual tinc un apreci molt especial, igual com també el tinc pel quatre de nou sense folre. Estimo els castells i estimo la CJXV. És una colla amb un potencial extraordinari, però que ens costa molt explotar. Recordo quan hi vaig començar a anar. Com em sol passar, a part d'altres motius, un dels principals era el postergament al qual les institucions locals la tenien relegada.

La nostra colla ha tingut moments de gran esplendor. Però amb uns tics, freqüents en moltes organitzacions, que li resten moltes possibilitats i que fan que molta gent se n'allunyi i afluixi els seus lligams amb la colla. Un dels més importants és l'endogàmia. Uns pocs s'han cregut sempre que la colla era seva. En la meva opinió, això ens ha restat moltes possibilitats i ens ha debilitat. Si no formes part del nucli dur, sembles un simple número perdut enmig d'una massa de gent. Ho dic amb tota sinceritat i amb tota l'estima. Si aquest nucli fos capaç d'obrir-se, la colla comptaria avui dia amb el doble de components que té en l'actualitat. La colla ha anat creixent alhora que ha anat perdent components per l'altra banda. Això ha fet que tinguéssim un creixement vegetatiu. A mesura que entrava gent nova, en sortia de vella per l'altra banda. Caldria valorar molt més les persones perquè això no passés.

M'agradaria que algú rumiés una mica sobre aquesta qüestió. Pagaria la pena de fer-ho. Tots i totes hi sortiríem guanyant. Podríem proposar-nos reptes més agosarats encara i, sincerament, crec que seríem imparables. Aquest nucli dur s'hauria de trencar. Els que pugen haurien de ser agraïts amb els que fan possible el castell des de la pinya. Els nous haurien de valorar els que han anat aguantant la colla al llarg dels anys. Els més antics haurien de valorar els que s'acosten de nou a la colla. Els més veterans haurien de cedir el protagonisme i el relleu necessari a qualsevol organització.

En fi, som una gran colla que podria ser una colla gran. Avui, però, vull ressaltar l'emoció que m'ha causat descarregar el cinc de nou amb folre, un deute pendent de massa anys. El punt d'honor de repetir el quatre després de l'ensopegada. Avui la colla pot estar satisfeta, però caldria treballar per fer la satisfacció més duradora i que tothom pugui sentir-se la colla com a seva, no només d'uns quants.

Enhorabona!