PATRIMONI HISTORIC i ARTISTIC

L'any 14 dC, August, el primer emperador romà, mor a la ciutat italiana de Nola. En gairebé quaranta anys de govern, havia aconseguit reunir tots els càrrecs, responsabilitats i privilegis possibles de la vella República romana. Després de ser oficialment divinitzat, el seu successor, Tiberi, va autoritzar que els hispans de Tàrraco li dediquessin un temple a la ciutat. L'historiador Tàcit recull la notícia i precisa, a més, que va servir d'exemple per a les altres províncies. La façana de l'edifici va ser ràpidament utilitzada pels tarragonins com a imatge de la ciutat. En les seves monedes van representar el temple acompanyat pel nom de la ciutat i el rostre d'August amb la llegenda «El déu August pare». Amb gran habilitat política donaven suport a Tiberi, el fill adoptiu i successor.

El temple no ha estat encara localitzat. Disposem d'alguns indicis arqueològics, als quals s'afegixen ara els resultats de les prospeccions a la catedral de Tarragona. Aquesta va ser construïda enmig dels vestigis romans de la Part Alta. Per això, s'ha suposat que el temple s'havia de situar en l'entorn de la seu metropolitana. El 1993 revisem les dades arqueològiques respecte al temple, per a la construcció de la gran maqueta que avui dia s'exhibeix en les voltes del pretori. Els nombrosos fragments de marbre procedents de la zona de la catedral, que llavors coneixíem, es dataven amb certesa uns cinquanta anys més tard de la construcció del temple. No podien, per tant, pertànyer a aquest temple. Davant la falta de dades, vam optar per la prudència i vam evitar col·locar un temple en el centre de la maqueta. L'arqueologia és un procés continu. Constantment apareixen noves dades que ens obliguen a revisar les hipòtesis amb les quals treballem.

Fa uns anys van aparèixer nous blocs de marbre, en un abocador del segle V dC localitzat a la plaça del Fòrum. Aquesta vegada la datació dels blocs coincidia amb la data de construcció del temple. Teníem finalment alguna evidència material del cèlebre temple, però era necessari buscar una interpretació que integrés totes les dades. En el congrés internacional sobre l'arquitectura de les capitals romanes, celebrat a Tarragona l'any 2000, vam proposar una nova interpretació per encaixar totes les peces. Vam rescatar una dada que havia passat fins aleshores desapercebuda. En les excavacions del claustre s'havia descobert una enorme trinxera de fonamentació que envoltava la catedral formant un primer recinte d'època romana. Semblava possible imaginar que aquest primer recinte va poder envoltar el cèlebre temple d'August, la ubicació del qual havíem d'imaginar sota la catedral i que va ser construït amb els blocs que finalment van acabar en el runam de la plaça del Fòrum. Calia trobar a més una explicació per als blocs llaurats cinquanta anys més tard. Vam suposar per això que el primer recinte entorn del temple hauria estat substituït per un altre de més gran i monumental. Una explicació que justificava la presència de blocs de marbre amb dues cronologies diferents.

Les noves dades que van ser presentades dijous sobre les prospeccions a la catedral donen suport a aquesta lectura. Els arqueòlegs treballem amb puzles incomplets i cada dia apareixen noves peces que han de ser encaixades en la imatge general. Sabem també que les dades procedents de les prospeccions realitzades poden tenir lectures molt diferents. Fa uns anys, el subsòl de la catedral de Girona va ser prospectada amb georadar i es va creure que es trobava la base d'un temple romà. Es va realitzar l'excavació arqueològica i van aparèixer els fonaments de la catedral romànica.

Naturalment, nosaltres desitgem que les taques aparegudes en la imatge del subsòl de la catedral de Tarragona siguin precisament les del temple d'August. No obstant això, no hem d'enganyar-nos, solament ho sabrem amb certesa quan s'excavi sota el paviment de la catedral.

Però, d'altra banda, durant l'acte d'ahir el director del Capítol de la Catedral, Francesc Gallart, va anunciar també la troballa de dues peces arqueològiques durant les obres de restauració de la teulada de la catedral. Per una banda, en una part del cos de les escales que condueixen al campanar s'ha descobert la base d'una estàtua que duu una inscripció dedicada al déu Mart, que dataria del segle II dC. I per l'altra, un tambor de columna de granit, «de dimensions considerables», que correspondria al segle I dC. Les dues restes es conserven ara a l'empresa d'arqueologia Codex, que en realitzarà l'estudi per obtenir més dades.

Les atribucions d'aquest nou òrgan, que té, però, únicament un caràcter consultiu i d'àmbit municipal, són molt més àmplies, ja que també coordinarà les accions en què la Generalitat i l'Ajuntament estan implicats de manera conjunta en matèria de política cultural, com ara el festival Temporada Alta, la gestió de la futura biblioteca pública o la construcció i gestió del Centre d'Art Contemporani, entre d'altres.

El nou ens, que es reunirà de l'ordre de dues o tres vegades l'any, el formen el president (Tresserras), la vicepresidenta (Anna Pagans, alcaldessa de Girona), i nou vocals, quatre per la Generalitat (Miquel Sitjar, Josep Maria Carreté, Daniel Soler i Ramon Alberch), i cinc per l'Ajuntament (Joan Boadas, Carme Sais, Joan Pluma, Pere Freixas i Lluïsa Faxedas).

Tresserras va explicar que el consell és «un instrument que ha de permetre ser més eficients» a les administracions implicades en l'aplicació de polítiques culturals i també que ha de propiciar la posada en marxa de «projectes conjunts de llarg abast.» En la reunió d'ahir es van tractar diversos temes, però del que es va parlar amb més profunditat va ser sobre el Museu d'Art i el Museu del Cinema. Sobre el Museu d'Art, el conseller va explicar que el Bisbat vol revisar el contracte de lloguer de l'espai, la qual cosa podria motivar un replantejament sobre «l'abast» d'aquest museu, la millora dels mecanismes de gestió de l'equipament i la potenciació de la seva col·lecció. Respecte del Museu del Cinema, Tresserras va dir que és un equipament en el qual la Generalitat té la voluntat de «participar més activament», ja que la seva projecció és pròpia d'un «museu nacional», per la seva excepcionalitat.

Tresserras i Anna Pagans van anunciar també que a principis del 2008 es farien els últims passos per procedir a la construcció de la biblioteca pública de Girona.

L'alcalde es va reunir ahir amb el subdelegat del govern central a Tarragona, Joan Maria Abelló, a qui va presentar el projecte de preservació de les restes de la fortificació. Segons ha explicat l'alcalde de l'Albiol, Andreu Carrasco, el mes de juliol passat l'Ajuntament va comprar els terrenys del castell, fins llavors de titularitat privada. El consistori ha encarregat ja a una empresa privada les tasques de neteja de la zona, que començaran després de les festes de Nadal. En aquesta primera fase de condicionament de les restes, el pressupost l'ha assumit del tot l'Ajuntament de l'Albiol.

En la segona fase del projecte de conservació del castell de l'Albiol, es confia ja poder disposar del projecte que s'ha demanat al Departament de Cultura de la Generalitat i es buscarà, després de la reunió mantinguda ahir amb el subdelegat del govern central, aconseguir una partida pressupostària per part del Ministeri de Foment. Andreu Carrasco també ha destacat la possibilitat de rebre finançament de la partida que el Ministeri de Foment destina a projectes culturals.

Aquesta partida representa l'1 per cent del pressupost amb què compta el ministeri, i es destina a projectes que impliquen béns d'interès nacional o local, de titularitat pública i que comptin amb altres finançaments. El castell de l'Albiol està situat al cim d'un turó a 867 metres d'altura, en un dels contraforts meridionals de les muntanyes de Prades. Les restes que queden visibles de la fortificació construïda al segle XII estan formades per una torre de planta rectangular, dos edificis annexos i un recinte ampli que inclou torres de franqueig.

El lloc va ser cedit l'any 1158 pel comte Ramon Berenguer IV a Joan de Martorell, en plena conquesta de la Catalunya Nova als sarraïns, amb l'encàrrec de repoblar-lo i fortificar-lo. Segurament el castell es va construir i es va restaurar en l'emplaçament d'una fortificació sarraïna que, a la vegada, s'havia bastit sobre una torre d'observació romana. Durant la Guerra dels Segadors, les tropes castellanes en van ordenar la demolició, motiu pel qual ara només se'n conserva una part.

El moviment romàntic del segle XIX va encendre l'espurna per recuperar l'art d'un passat remot que, en el cas de Catalunya, coincidia amb la seva forja com a nació. El bisbe Torras i Bages, en un text del 1892, eleva el romànic a la categoria d'art nacional, una idea que més tard recuperaria Prat de la Riba a La nacionalitat catalana. Els professors Francesca Español i Joaquín Yarza parteixen d'aquest punt per reflexionar sobre la concepció errònia que el romànic és un art popular, humil i de segona categoria –tot i que hi ha excepcions–, i aclareixen que cal diferenciar les peces valuoses de les que no ho són. Els primers historiadors de l'art de tombant de segle no ho van fer del tot i, en alguns casos (els que van inspeccionar el Pirineu abans de la campanya del 1907 de l'Institut d'Estudis Catalans), només van tenir en compte l'arquitectura, i no les pintures i objectes que les esglésies custodiaven i que sovint eren més valuosos que l'edifici. Així, els autors creuen que el romànic ha deixat a Catalunya autèntiques obres mestres, com ara la portalada de l'església del monestir de Ripoll o bé les pintures de Sant Climent de Taüll, que qualifiquen com «una de les visions teofàniques més impressionants del romànic europeu».

ROMÀNIC DE XIRUCAIRE

Francesca Español apunta que l'estimació per l'art romànic està molt arrelada a Catalunya gràcies sobretot a l'excursionisme. Ara bé, un dels propòsits del llibre és separar qualitat i sentimentalisme. És entranyable trobar a la muntanya una ermita de pedra mil·lenària, però un absis semicircular a la capçalera no indica necessàriament una obra de rellevància.

El Romànic Català, publicat per Angle Editorial i Caixa Manresa, té la particularitat d'oferir una síntesi exhaustiva d'aquest període en un únic volum, il·lustrat amb fotografies de Ramon Manent, Pere Pascual i Rosina Ramírez. L'estudi s'estructura en sis capítols que analitzen el descobriment del romànic, l'arquitectura, el marc litúrgic, les façanes monumentals, la pintura de les esglésies i els manuscrits. Per a Español, cal destacar la visió historiogràfica del primer capítol, que parteix dels materials que van dibuixar els romàntics al XIX, que van sortir a pintar paisatges i ruïnes, algunes desaparegudes, com ara les de la capella del castell de Camarasa que recull Lluís Rigalt.

En aquesta línia, Español i Yarza insisteixen a constatar la simbologia i la instrumentalització ideològica amb què es van interpretar aquests monuments, tot i que el criteri de mirar al passat no era uniforme en el catalanisme del XIX. En tot cas, Español considera que aquest fet va ser positiu per a la preservació d'aquest patrimoni, igual que veu encertada la decisió de salvaguardar peces en museus, sobretot les pintures. «Si no s'haguessin traslladat s'haurien perdut o haurien emigrat», sosté.

INSPIRACIÓ ITALIANA

Els autors subratllen la gran influència de Roma (i italiana en general) en el romànic català. Els primers viatges de catalans a la península veïna al segle X es veuen reflectits en el caràcter antiquitzant i l'escultura monumental de Sant Pere de Rodes, o en els capitells amb motius vegetals que contrasten amb el romànic llombard que era propi de Catalunya. Español fa notar, com a exemple, que Sant Miquel del Fai és una rèplica del santuari consagrat a l'arcàngel Miquel al Munti Gargano, al sud de la península italiana. Yarza afegeix que és pràcticament segur que un dels pintors de Pedret és italià.