PATRIMONI HISTORIC i ARTISTIC

Fa quinze mil anys les eines no es trobaven en cap botiga; se les havia de fer un mateix, i els materials eren mínims. Encara no s'havia entrat a l'edat del ferro, i ni tan sols es coneixien les propietats d'aquest metall. Els homes i dones que vivien en ple paleolític superior s'havien d'espavilar amb eines d'altres materials, que sortosament s'han localitzat en jaciments prehistòrics i han aportat informació que permet reconstruir la història dels nostres orígens.

Un dels jaciments més importants sobre aquest període concret, el magdalenià, a la península Ibèrica, a part del famosíssim d'Altamira, és a les comarques gironines. Es tracta del jaciment de les coves de Serinyà. Aquesta informació no és nova, però ara el treball d'investigació per a una tesi de màster de l'arqueòleg Gerard Campeny demostra que una d'aquestes coves, la cova de la Bora Gran, va ser un centre tecnològic especialitzat en la creació d'eines amb banya de cérvol durant aquells milers d'anys.

Maite Ocaña considera «excel·lent» el nombre –i la qualitat– d'obres que ha incorporat el MNAC l'últim any. Excel·lent però, és clar, no pas excepcional. La directora del museu argumenta: «Si un museu no s'enriqueix, queda obsolet. Si un museu no creix, mor. Un museu és viu si es renova, si es reforça, constantment.»

Per aquest motiu, Ocaña i tot el seu equip reivindiquen amb força la creació d'un pressupost fix, específic i propi, per a adquisicions d'obres d'art. El president del patronat del MNAC, Narcís Serra, s'hi ha referit sovint els últims temps. «Existeix en tots els museus importants del món, tot i que a l'Estat espanyol és més complicat, excepte, és clar, en museus com el Prado o el Reina Sofía», explica Ocaña. El MNAC, si realment vol ser un museu competitiu en l'àmbit internacional, no hi pot renunciar de cap de les maneres. La reivindicació d'aquesta partida econòmica per a compres no és cap novetat. És una obsessió de fa temps. Però cada cop sembla que és una realitat més pròxima. La directora assegura: «Les administracions ja no ens giren l'esquena quan posem aquesta qüestió sobre la taula. Hi ha molt bona predisposició per desencallar el tema tan aviat com sigui possible.» És gairebé improbable que sigui un fet en els pressupostos del museu de l'any 2008. En canvi, tot indica que s'aprovarà per als pressupostos de l'any 2009. «Hi confiem», subratlla Ocaña.

Ocaña matisa: «No som ingenus. Evidentment, no estem parlant d'una partida gaire ambiciosa. Sabem com està el mercat de l'art, les xifres que s'hi mouen, i és impossible que puguem comprar un gran Picasso. Però sí que pensem en obres de menys valor econòmic, i no per això menys importants.»

Mentre aquest pressupost propi no arriba, el MNAC continua i continuarà movent fils per aconseguir obres d'art per altres vies. És el que ha estat fent els últims anys: dacions –pagament d'impostos amb obres d'art–, donacions, compres patrocinades per empreses, etc. Totes aquestes fórmules seran importants per incrementar el fons del museu fins i tot quan es disposi del pressupost propi. «Estem treballant perquè aquest ritme d'incorporacions no s'aturi», confirma Ocaña.

Perquè –això és una evidència– en les col·leccions del MNAC hi ha buits. Ocaña apunta: «De fet, hi ha buits en totes les col·leccions, fins i tot en les més riques, com ara la del romànic i la del gòtic. El relleu de Pere Oller que vam incorporar va omplir un buit en la col·lecció d'art gòtic, que ningú no en dubti. No podem pressuposar que ja ho tenim tot de romànic i gòtic. En algunes col·leccions, els buits són més flagrants, és clar.» En els períodes del renaixement, barroc i, per descomptat, art modern, els buits són remarcables.

Els artífexs del MNAC estudien, diàriament, quines obres poden entrar a formar part del discurs del museu, quines obres poden millorar-ne el discurs. No tot val. Des que han començat a entrar-hi obres per la via de la dació –quatre mobles de Jujol van ser-ne pioners– molta gent sol·licita informació al MNAC. Ocaña remarca: «Vénen a parlar, se n'informen. S'ha creat un ambient propici que, a curt o llarg termini, sabem que es traduirà en noves incorporacions.» Malgrat tot, repeteix que no qualsevol obra serveix per a una dació: «Ens ha d'interessar.» També han notat un major nombre de consultes per donacions i dipòsits. «S'està creant una actitud més oberta i de noves expectatives», conclou Ocaña.

Recuperant el fil de les mancances de les col·leccions del MNAC, i quan encara continua oberta la discussió de fins a quin any ha d'arribar el museu –actualment, s'acaba als anys quaranta–, Ocaña té molt clara la política que cal seguir: «Abans de mirar més enllà, hem de consolidar i potenciar el que ja tenim. El MNAC ha d'anar més enllà dels anys quaranta? La resposta ha de ser fruit d'una reflexió pausada i assenyada.»

TÀPIES VA MARCAR LA TENDÈNCIA.

L'estiu de fa dos anys, quan Eduard Carbonell encara dirigia el museu, el MNAC va incorporar dues obres de gran format de Tàpies, Jeroglífics (1994) i Matèria i metall (1993). Per adquirir aquestes peces, que van marcar la tendència actual d'ingressos, el museu va signar dos convenis de patrocini amb el Consorci de la Zona Franca de Barcelona i Abertis Infraestructuras. Sens dubte, la compra més important de l'any 2007 ha estat l'obra de Picasso Dona amb barret i coll de pell (1937). La compra la va fer l'Estat, a través del Ministeri de Cultura i amb la conformitat del Ministeri d'Economia i Hisenda, en una operació de dació en concepte de pagament d'impostos d'Abertis Infraestructuras. Al costat d'aquesta peça –que l'Estat ha cedit al museu–, s'exposen temporalment 8 obres més de Picasso de la col·lecció de Catherine Hutin, filla de Jacqueline Picasso, dipositades al MNAC durant un any –per tant, fins al febrer vinent–. Una altra incorporació destacada ha estat l'escultura d'Àngel Ferrant Dones entrellaçades (1952), que el museu va adquirir l'octubre de l'any passat en una subhasta d'art espanyol que es va fer a Madrid. El Ministeri de Cultura va exercir el dret de tanteig i retracte en nom del MNAC. I encara anotem un altre ingrés remarcable: els descendents de Santiago Rusiñol van dipositar, a l'abril, l'últim quadre inacabat de l'artista, un jardí que estava pintant quan va morir a Aranjuez el 1931.