El talent, en temps
de Jesús, era una moneda romana de gran valor, que equivalia aproximadament a 21,7 kg de plata. Rebre,
doncs, ni que fos un talent, era rebre una fortuna, i guanyar-ne tres o cinc
era un negoci realment espectacular. Alguns diners dels que tenim, molts o
pocs, i les qualitats, que d’alguna manera poden equiparar-se als diners, són talents
que hem rebut, i si els hem rebut els hem de valorar doblement: en si mateixos
i com a regal. I si ja és mala cosa no “fer treballar” els talents, diguem-ne, adquirits,
és molt pitjor no fer-ho amb els talents que tenim com a regal.
La famosa paràbola
dels talents, que llegim en el capítol vint-i-cinquè de l’evangeli de Mateu,
vol deixar clar que tots els talents, que totes les qualitats que tenim, són un
do de Déu, que és el Senyor de l’univers. Per cert, els mitjans ens van fer
saber que el papa Francesc hauria afirmat el matí del dia 27 d’octubre, que el
Big Bang, la teoria científica que explica l’origen de l’univers “no
contradiu la intervenció creadora divina, sinó que l’exigeix”. Segons el
pontífex “l’inici del món no és obra del caos que deu el seu origen a un
altre, sinó que deriva directament d’un Principi Suprem que crea des de
l’amor”. I Déu va donar a l’home una autonomia diferent de qualsevol ésser
vivent, és a dir, la llibertat.
No deixa de ser curiós que, en el llenguatge col·loquial, anomenem “talent” a
la intel·ligència. És una manera de dir que la intel·ligència és el valor més
preuat que tenim els humans. Afirmar que Déu és creador és dir que, en el
principi de tot, Déu ha imprès, en allò que va ser l’origen de tot, un impuls
que ha de dur totes les coses al seu màxim desenvolupament, un impuls que no és
res més ni res menys que l’amor. Això vol dir que “creació” i “evolució” són el
mateix; això vol dir que tot es va creant, que tot és al mateix temps vell i
nou, i que, en aquest procés creatiu, el punt més alt és precisament el talent,
la intel·ligència. O, dit amb altres paraules, el punt més alt d’aquesta
evolució creadora, la intel·ligència, es trobava ja, en forma germinal, com una
llavor, en el principi de tot, en el famós Big Bang dels científics.
Seguint aquest
raonament, s’arriba fàcilment a la conclusió, o així m’ho sembla, que la
intel·ligència humana forma part d’aquest impuls que Déu va imprimir al començament
i en el començament de totes les coses. ¿Té sentit, aleshores, parlar de
“naturalesa” com d’una realitat intocable i de “ciència” com d’una realitat
aliena a la naturalesa? ¿Quin sentit té no voler acceptar que també formen part
de l’impuls creador de Déu les modificacions que la intel·ligència humana, és a
dir, la ciència, introdueix o pot introduir en la naturalesa?
Déu exigeix que
l’home faci rendir el seu talent, que, amb el seu esforç, millori la
intel·ligència, la manera d’entendre totes les coses, les divines i les
humanes, i que aquesta millora de la intel·ligència serveixi perquè les
persones trobin solucions, d’una forma progressiva, als seus problemes de
salut, de convivència i, en definitiva, de felicitat, una millora que tingui en
compte els drets de les persones, dels pobles i de la natura.
A cadascú de
nosaltres Déu ens dirà un dia: “¿Què n’has fet, del teu talent?”. A la humanitat Déu dirà
un dia: “¿Què n’has fet del teu talent?”. I és com si Déu digués: “¿Has fet
servir el teu talent per a eixamplar els espais de l’amor”?