La famosa paràbola del banquet de
noces, del cap. 22 de l’evangeli de Mateu, és això, una paràbola, és a dir, una
metàfora desenvolupada en forma de narració, que parteix generalment de les
accions de la vida quotidiana. En realitat, en boca de Jesús, les paràboles
porten un missatge que colpeja els oients i els vol fer reaccionar per tal que
prenguin una decisió i efectuïn un canvi en els seus comportaments i actituds.
En aquest cas, la paràbola fa referència al banquet messiànic, al qual és
invitat, en primer lloc, per raons òbvies, el poble d’Israel, una invitació que
no ha acceptat. La paràbola mostra el càstig d’Israel i al mateix temps anuncia
l’entrada dels altres pobles al Regne de Déu.
Perquè aquesta és, en definitiva, la
intenció de la paràbola: mostrar que el Regne de Déu està obert a tothom. La paràbola
comença dient: “Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el
casament del seu fill”. Si alguna cosa
és el Regne de Déu en aquest món, és una festa, i una festa perquè és la
manifestació plena i suprema de l’amor de Déu que vol compartir amb tots els
homes la seva vida i la seva felicitat. I, certament, no seria una festa ni,
encara menys, la festa d’aquesta explosió de l’amor de Déu si la participació
en ella estigués restringida a uns quants mentre que la resta en fossin
exclosos.
El Rei, després del rebuig dels convidats per raons històriques (Jesús
fou “enviat” al poble d’Israel), diu als seus servents: “El banquet de noces és
a punt, però, els convidats no n’eren dignes; aneu, doncs, a les cruïlles dels
camins i convideu a les noces tothom que trobeu”. I penso que, entre aquest
“tothom”, hi som nosaltres; però penso també que potser entre els qui han
rebutjat la invitació també hi som nosaltres, gent que hem tingut una cultura
cristiana, que hem viscut en països cristians, que hem estat, diguem-ho així,
gent de missa de tota la vida, i que ara fem el sord a la invitació i
simplement som els convidats a noces que “no hi volien anar”. I qui sap si
aleshores aquest “tothom” avui no són gent que, fins fa quatre dies, eren consideraven
exclosos o es consideraven autoexclosos.
Tot això fa pensar. Seria incorrecte
identificar la crida al banquet amb la crida, posem per cas, a anar a missa. El
Regne és molt més que l’Església, i la participació en el banquet del Regne vol
dir assumir amb responsabilitat els valors de justícia, de solidaritat, d’amor
i de pau d’aquest Regne. Però l’Església és, en aquest món, el “sagrament” del
Regne, i no sembla correcte prescindir del “sagrament” a l’hora de voler
participar en el banquet del Regne.
Potser el secret que amaga aquesta
situació generalitzada és que no hem estat capaços de presentar la pertinença a
l’Església com una festa. No crec que l’Església sigui percebuda com una festa,
sinó més aviat com un sistema feixuc de normes de les quals molts dels nostres
conciutadans es volen alliberar. ¿No hi ha una mica d’això en el fet que moltes
parelles no es casen per l’Església i que fins i tot moltes parelles casades
per l’Església no bategen els seus fills o no els porten a la catequesi?
Els qui hem acceptat la invitació ho
hauríem de tenir molt clar: anem de casament! Certament, anar de casament vol
dir no anar de qualsevol manera, la qual cosa vol dir anar-hi amb alegria i amb
el cor agraït. ¡Sortosos els qui s’asseuen a taula!