Parlar del pecat no
és fàcil. Si l’entenem com un acte contrari a la Llei divina (i, per tant, un
acte “penable”) es confon fàcilment amb un delicte, la malícia del qual s’ha de
mesurar d’acord amb la transcendència d’aquesta Llei (que, d’entrada no és ni
evident ni indiscutible) i amb el coneixement teoricopràctic que un té
d’aquesta Llei i de la seva transcendència (a més, cal tenir en compte que mai
podrà ser un delicte allò que queda dins la intimitat de les persones, i, que,
en canvi, en el precepte diví s’inclouen els actes interns que configuren
aquesta intimitat, en principi inviolable). I si entenem el pecat com una
ofensa a Déu, cal pensar també que és difícil que Déu pugui ofendre’s per una
minúcia humana i amenaçar l’ofensor amb un càstig etern.
Que “som pecadors” potser sí que està
ben dit, si és que amb l’expressió “pecador” volem manifestar la vulnerabilitat
de l’ésser humà, vulnerabilitat que es manifesta en un constant devessall de
mancances que, si més no, posen de manifest la distància que ens separa de
l’ideal d’una vida generosament fecunda en tota mena de virtuts. En qualsevol
cas, no deixa de ser curiós que l’àmbit on suposadament se situen els pecats és
un àmbit que, si bé en teoria afecta totes les dimensions de la moral i de
l’ètica (per tant, l’àmbit de la justícia, de la veritat i de la solidaritat,
poso per cas), en la pràctica, per part de molts, ha quedat reduït al de la
sexualitat; i avui la sexualitat humana ha deixat de ser un tabú i ha reclamat
el dret de ser tractada com qualsevol altra dimensió humana.
Des d’una perspectiva creient el
pecat té sentit com un “acte” comès en contra de la consciència que un té o que
un s’hagi format. Però, quin sentit té una suposada “situació” de pecat? Si un
té odi al seu germà, s’entén que aquest odi perdura fins que no hagi fet les
paus amb el seu germà, i el pecat de l’odi continuarà en la seva consciència
per molt que se n’acusi en un acte de penediment davant Déu. Però, és aplicable
o comparable aquesta situació “pecaminosa” a la que se suposa que és la pròpia
d’una persona que manté una relació sexual amb una altra persona fora del
matrimoni canònicament celebrat? I, per què no es considera, o no es considera
amb la mateixa gravetat, la situació d’una persona que ha adquirit
fraudulentament uns determinats béns, o que, com a dirigent d’una empresa,
permet l’explotació dels treballadors o que, com a polític, genera o és
còmplice de corrupcions de tota mena o, simplement, té més amb compte
l’obediència al partit que l’obediència a la pròpia consciència?
Parlar del pecar no és fàcil, oi més
quan vivim en una societat secularitzada que considera el pecat com un assumpte
privat que pertany a l’esfera del món de la religió o de les religions. Per
cert, el que aquesta societat secularitzada mai no acceptarà és que les
autoritats religioses s’entestin en convertir, per via legal, un pecat en un
delicte.
De situacions de pecat, no sé si n’hi
ha. Però sí que sé que hi ha estructures de pecat. Em refereixo a qualsevol
estructura que oprimeix la vida de les persones fins a asfixiar-la. Hi ha
estructures de pecat i hi ha el pecat de les estructures, un pecat que
contamina de tal manera una estructura determinada – posem per cas, una estructura religiosa
– que, als qui hi estan sotmesos, de grat
o per força, els queda molt poc espai per a lliurar-se del pecat. No deixa de
ser curiós que l’Església, quan parla de pecat, es refereixi al pecat dels seus
membres, que esquitxa la “santedat” de la institució, i en canvi li costi de
reconèixer que la mateixa institució pot estar també contaminada pel pecat. Jo
penso que també es pot parlar del “pecat de l’Església”.