Que simplement m’afegís a les veus –
que són moltes i polifòniques – que enalteixen la figura del papa Francesc,
seria no dir res de nou. Sóc un creient en nostre Senyor Jesucrist i formo part
de la comunitat cristiana catòlica que reconeix, sense cap mena de reticència,
el servei del bisbe de Roma sobre tota l’Església i la rellevància de
l’església de Roma com a centre de la comunió de totes les esglésies. I crec
que l’actual bisbe de Roma, el papa Francesc, sap el que ha de fer i té coratge
per a fer-ho, sempre sota el guiatge i segons l’estil de l’Evangeli. No cal,
doncs, que m’afegeixi a les veus de lloança.
En canvi, sí que podria afegir una
paraula sobre les limitacions que el papa Francesc potser no podrà superar (i
dic “potser” perquè crec en la força de voluntat del pontífex i sobretot crec
en l’Esperit Sant). Quan es parla de reforma o de reformes, tothom pensa en la
Cúria romana, i segurament cal pensar-hi, però, per a mi, el problema són els bisbats
i, si m’ho deixeu dir, els bisbes. Els nostres bisbes són certament pastors, i
ho fan bé això de pasturar, però donen la sensació que són funcionaris d’un
organisme que els supera, al qual constantment presten una atenció gairebé
absoluta per tal de dur a terme d’una manera satisfactòria la seva feina
d’inspectors. I els bisbes no són funcionaris de res ni de ningú: ells són els
caps de les seves esglésies; el mínim que es pot demanar a un cap és que pensi
pel seu compte, i pensar vol dir posar raó a qualsevol mena de decisió. I,
naturalment, les esglésies locals, és a dir, les diòcesis, no s’acaben de
creure que no són parcel·les d’un territori (com ho són les províncies respecte
a un estat), sinó que, en cadascuna de les esglésies locals o particulars hi ha
o subsisteix l’Església de Jesús.
Una altre limitació és la mateixa
estructura política de la Santa Seu. No
sé si té massa sentit exigir als bisbes que renunciïn a qualsevol situació que
els converteixi en “persones amb poder”, o que fa que siguin percebuts com a
tals, mentre el bisbe de Roma sigui un cap d’estat. I, en aquest punt, em
sembla que clama al cel la figura dels nuncis, si més no tal com avui els
nuncis exerceixen el seu ofici. Com a representants diplomàtics de la Santa Seu, són difícils
d’entendre, però encara més com a representants del papa davant dels bisbes i
com els cuiners dels candidats a l’episcopat.
Hi ha, encara, una altra limitació
que s’assembla molt a una línia vermella que el papa està convençut que no pot
creuar. Em refereixo a aquells assumptes dogmàtics, morals o disciplinaris que,
a vegades sense saber massa per què, es consideren assumptes tancats. Crec que
no hi hauria d’haver cap assumpte de fe impermeable a la llum de la raó, una
llum que, com és sabut, amb el temps, acostuma a resplendir de manera diferent.
Dir que les afirmacions dogmàtiques o que els preceptes morals són
indiscutibles és posar un límit, crec que il·legítim, a la recerca de la
veritat, recerca en la qual, segons l’Evangeli som conduïts per la força de
l’Esperit. El “sentit de la fe” és patrimoni de tot el poble de Déu, encara que
la darrera paraula la tingui el Magisteri, una paraula que només pot dir això:
ara com ara, el límit de la fe és aquest, però rere aquest límit, com rere
qualsevol frontera orogràfica, hi ha sempre un horitzó, al qual ningú no ha
arribat i que, per tant, pot oferir-nos unes perspectives mai no imaginades.
No voldria de cap manera minvar el grau del vi afegint-hi una gota
d’aigua. Penso que, passi el que passi, l’estil del pontificat del papa
Francesc és, si més no, admirable.