Vida més enllà de la vida

Totes les religions anomenades
teistes, és a dir, les que creuen en un Déu “personal” (que pensa i estima)
creador, provident i remunerador, afirmen que la vida no s’acaba amb la mort,
sinó que hi ha vida més enllà de la vida. En aquest punt, aquestes religions
coincideixen amb el punt de vista de la filosofia no materialista que, sense
entrar en el debat teològic del Déu personal, postula la immortalitat de
l’esperit humà, és a dir, l’ànima, malgrat la catàstrofe de la mort.

Però a l’hora d’explicar aquesta fe,
les esmentades religions difereixen entre elles. En concret, el cristianisme,
quan parla del més enllà de la mort, ho fa amb clau resurreccionista. Deixeu-me
que m’expliqui. El cristianisme, d’entrada, no té una doctrina escatològica
pròpia, sinó que recull l’escatologia del poble de l’Antiga Aliança, un poble
que, avesat a la terra, i a la terra aspra del desert, veu en la mort, només,
una manera de reunir-se amb els “pares” (Abraham, Isaac, Jacob, bàsicament). A
poc a poc, aquest poble, donada l’experiència dels fracassos nacionals, es
comença a plantejar, d’una banda, la contradicció entre el seu Déu, el Vivent,
i la Mort, que
apareix com la gran enemiga de Déu i dels homes i, d’una altra, la contradicció
entre el destí de l’injust, que sovint té tota mena d’avantatges, i el del
just, que s’ho passa malament; i, per aquest camí, albira a l’horitzó un
esdeveniment final que farà justícia als uns i als altres (el càstig o el
premi, segons el que hom ha obrat). Més tard, i ja en contacte amb
l’hel·lenisme, aquest poble comença a donar cos a la doctrina de la
immortalitat personal, encara que en cap moment dóna per suposada l’existència
d’una ànima personal i immortal.

Ara bé, els darrers esdeveniments que
va viure el poble d’Israel, com ara la persecució sagnant dels selèucides,
donaren ocasió a posar en vigència una doctrina, la de la resurrecció dels
morts, heretada dels avantpassats, però que vivia una situació de latència. I
la formulació és aquesta: qual arribi el darrer dia, el dia del Judici
universal i de la destrucció del món present, Déu farà que els qui hauran
viscut fidels a l’Aliança ressuscitin a la vida, una vida sense fi.
Naturalment, no tots entenien la resurrecció de la mateixa manera: n’hi havia
que imaginaven la resurrecció com un tornar a la vida d’abans, totalment
millorada, i n’hi havia que imaginaven la resurrecció dels morts com l’ingrés
de tota la persona en la vida de Déu i en la comunió dels salvats.

L’afirmació cristiana per
excel·lència és que Déu ha ressuscitat Jesús d’entre els morts i, per tant, que
Jesús és el primer dels qui ressuscitaran i que tots els qui moren
ressuscitaran amb Jesús i, amb ell, entraran en la vida eterna; però aquesta
afirmació té un segon aspecte que cal no oblidar: que per la fe ja hem
ressuscitat i posseïm l’antídot que ens fa invulnerables a la mort, de tal
manera que quan la mort, la nostra mort, arribi, en voler-nos matar, morirà
(semblantment a com l’abella, en clavar el seu agulló, mor).

Amb la mort s’acaba la vida d’una
persona i per a les persones que resten la mort és un mal, però per a la
persona que mor és un bé. De fet, la paraula “acabar” té un sentit positiu,
diferent del de desaparèixer o deixar d’existir: vol dir acompliment o
coronació d’alguna cosa que s’estava fent o s’estava construint (com quan diem:
finalment, aquest edifici s’ha acabat, o quan diem que un estudiant ha acabat
la seva carrera). Més enllà de la mort, no hi ha una altra vida, sinó que amb
la mort la persona assoleix la plenitud de la seva vida.