No parlo dels vocals que configuren
una real o hipotètica junta d’una real o suposada associació; parlo de les
vocals que fan que uns sons, és a dir, unes consonants, diguin alguna cosa.
Qualsevol paraula està feta o consta de consonants i de vocals. Això també
passa en la “paraula de Déu”, en la qual Déu posa les consonants i els homes
posem les vocals. Les consonants són allò que sona, i el que sona en la paraula
que Déu diu als homes: és la salvació present i futura feta d’un amor immens i
universal, una salvació que Jesús de Natzaret ha sentit en el seu cor, a la
qual ha posat les vocals, i de la qual ell mateix ha esdevingut les vocals.
És en aquest sentit que els cristians
diem que Jesús és la paraula de Déu. Quan ho diem, pensem en aquell que
va néixer de santa Maria i que va morir en una creu, però també pensem en
aquell que Déu ha ressuscitat d’entre els morts; és aquest Jesús ressuscitat
d’entre els morts qui ha esdevingut la darrera paraula de Déu dirigida als
homes. I és el que diu i fa aquest Jesús allò que hem d’escoltar el més
fidelment i directament possible, evitant “traduccions” que, sense ser
necessàriament “traïcions” (a vegades ho són), sovint són “acomodacions” que
desvirtuen el so originari. És en aquest sentit que parlava, al començament, de
“problema de vocals”.
Qui diu escoltar, pot o vol dir
veure. Estic convençut que hi ha molta gent que desitja o que voldria veure
Jesús, un Jesús que passa per les nostres vides revestit o amagat en els
esdeveniments que ens afecten més o menys de prop. D’això, n’estic convençut:
són molts, per no dir tothom, els qui senten la nostàlgia de Déu, encara que
aquest Déu porti el nom de justícia, de solidaritat, de pau (en definitiva, altra
vegada el problema de vocals!). Volen veure Jesús, però la gentada que envolta
Jesús, és a dir, els seus, els qui diuen que el segueixen i fins i tot són o es
consideren els seus representants, no el deixen veure. Hi ha molta gent que
s’ha vist obligada a separar-se de la multitud dels creients i ha hagut
d’inventar camins potser no del tot ortodoxos
– com ara Zaqueu, que es va veure obligat a enfilar-se a un arbre – per
a poder veure Jesús.
I el més sorprenent és que Jesús, a
l’hora de cercar hostatge o a l’hora de cercar una taula on asseure’s,
prefereix aquest tipus de gent, una mica perquè no troba acolliment allà on
oficialment resideix. Aquest és el problema. Potser, les vocals, caldrà
cercar-les no en el vocabulari conegut, assenyat i segur de la creença, sinó en
el llenguatge de la increença, de l’agnosticisme o de l’ateisme. No ho sé. A
mi, el que em preocupa és el “des d’on”, més que no pas “l’on” de la fe. Qui
sap si no és aquest el sentit dels “signes del temps”, l’expressió que el papa
Joan emprava per a dir des d’on els cristians i les cristianes hauríem
d’intentar dir i viure la nostra fe, la fe en un Déu que “estima tot allò que
existeix i no abomina res d’allò que ha creat”.
Les consonants que configuren la
paraula de Déu sonen a misericòrdia i a disponibilitat, sonen a conversió del
cor, més que no pas al compliment d’uns determinats rituals i d’unes
determinades obligacions. I les vocals que hi hem de posar són les de Zaqueu:
“dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat, els
restitueixo quatre vegades més”. Les altres vocals, si no són sobreres, si més
no, no són prioritàries.