Totes les religions
anomenades teistes, és a dir, les que creuen en un Déu “personal” (que pensa i
estima) creador, provident i remunerador, afirmen que la vida no s’acaba amb la
mort, sinó que hi ha vida més enllà de la vida. Amb això, aquestes religions
coincideixen amb el punt de vista de la filosofia no materialista que postula
la immortalitat de l’esperit humà, és a dir, l’ànima, malgrat la catàstrofe de
la mort.
Però a l’hora d’explicar aquesta fe,
les esmentades religions difereixen entre elles. En concret, el cristianisme,
quan parla del més enllà de la mort, ho fa amb clau resurreccionista.
- El
cristianisme, d’entrada, no té una doctrina escatològica pròpia, sinó que
recull l’escatologia del poble de l’Antiga Aliança, un poble que, avesat a
la terra, i a la terra aspra del desert, veu en la mort, només, una manera
de reunir-se amb els “pares” (Abraham, Isaac, Jacob, bàsicament). A poc a
poc, aquest poble, donada l’experiència dels fracassos nacionals, es
comença a plantejar, d’una banda, la contradicció entre el seu Déu, el
Vivent, i la Mort,
que apareix com la gran enemiga de Déu i dels homes i, d’una altra, la
contradicció entre el destí de l’injust, que sovint té tota mena
d’avantatges, i el del just, que s’ho passa malament; i, per aquest camí,
albira a l’horitzó un esdeveniment final que farà justícia als uns i als
altres (el càstig o el premi, segons el que hom ha obrat). Més tard, i ja
en contacte amb l’hel·lenisme, aquest poble comença a donar cos a la
doctrina de la immortalitat personal, encara que en cap moment dóna per
suposada l’existència d’una ànima personal i immortal.
- Ara bé, els
darrers esdeveniments que va viure el poble d’Israel, com ara la
persecució sagnant dels selèucides, donaren ocasió a posar en vigència una
doctrina, la de la resurrecció dels morts, heretada dels avantpassats,
però que vivia una situació de latència. I la formulació és aquesta: qual
arribi el darrer dia, el dia del Judici universal i de la destrucció del
món present, Déu farà que els qui hauran viscut fidels a l’Aliança ressuscitin
a la vida, una vida sense fi. Naturalment, no tots entenien la
resurrecció de la mateixa manera: n’hi havia que imaginaven la resurrecció
com un tornar a la vida d’abans, totalment millorada, i n’hi havia que
imaginaven la resurrecció dels morts com l’ingrés de tota la persona en la
vida de Déu i en la comunió dels salvats.
L’afirmació cristiana per
excel·lència és que Déu ha ressuscitat Jesús d’entre els morts i, per tant, que
Jesús és el primer dels qui ressuscitaran i que tots els qui moren
ressuscitaran amb Crist i, amb ell, entraran en la vida eterna; però aquesta
afirmació té un segon aspecte que cal no oblidar: que per la fe ja hem
ressuscitat i posseïm l’antídot que ens fa invulnerables a la mort, de tal
manera que quan la mort, la nostra mort, arribi, en voler-nos matar, morirà
(semblantment a com l’abella, en clavar el seu agulló, mor).
-
La mort,
per als cristians, és un mal (no és cap bé). La fe cristiana no ens permet
devaluar la mort com si fos un accident que no afectés el nucli de la nostra
vida. Segons la doctrina cristiana, en la mort apareix amb tota la seva força
la malícia del pecat. D’altra banda, la mort de qualsevol persona és una mena
d’amputació que sofrim la resta de vivents: alguna cosa mor de nosaltres, o
tots morim una mica, quan una persona mor.
-
En la
mort ho perdem tot: perdem la vida. Perquè, de vida, n’hi ha una de sola, la
vida que comencem a viure quan som concebuts en el si de la nostra mare i que
perdem en morir. La mort és l’eclipsi total de la persona que, sense l’actuació
de Déu en el precís moment de la mort, resta totalment anul·lada. És cert que,
en morir, ho perdem tot, tot menys l’amor amb què hem estat estimats, especialment
l’amor de Jesucrist que ens manté units a ell. Jo, en morir, ho perdré tot,
però jo no em perdré.
-
Però és
precisament en aquest moment de la mort quan fa acte de presència la poderosa
actuació de Déu, que ha ressuscitat Jesús d’entre els morts, un moment, doncs,
en el qual el Ressuscitat ens pren amb ell, per tal de viure sempre. De fet,
amb la mort s’acaba la vida d’una persona, però hem d’entendre bé què
vol dir, en aquest cas, el verb “acabar”. De fet, la paraula “acabar” té un
sentit positiu, diferent del de desaparèixer o deixar d’existir: vol dir
acompliment o coronació d’alguna cosa que s’estava fent o s’estava construint
(com quan diem: finalment, aquest edifici s’ha acabat, o quan diem que un
estudiant ha acabat la seva carrera). Més enllà de la mort, no hi ha una altra
vida, sinó que amb la mort la persona que mor assoleix la plenitud de la seva
vida.
Els cristians creiem i esperem la
resurrecció dels morts, un esdeveniment que situem al final de la història i,
segons l’Escriptura, caldria entendre’l com la gran convocatòria de tots els
salvats, per tal que surtin a rebre el Senyor ressuscitat que torna. Aquesta és
la resurrecció del darrer dia, tantes vegades proclamada en els textos del Nou
Testament, una resurrecció corporal, que no hem d’entendre en forma
material, com si, en ressuscitar, recuperéssim el cos que la mort ha destruït. Cos,
en aquest cas vol dir “persona”, i la persona, que no és el cos, és molt més
que una simple ànima immortal.
En qualsevol cas, hem de situar el
misteri de la resurrecció dels morts en la perspectiva de la parusia
(manifestació) del Senyor ressuscitat, que vindrà a jutjar els vius i els
morts. Aquest judici, no l’hem d’entendre pròpiament a l’estil dels judicis
dels tribunals humans, que condemnen els culpables i absolen els innocents.
Segons l’evangeli de Joan, un judici d’aquesta mena va tenir lloc en la creu de
Jesús. El Judici Final, més que un acte de retribució o de condemna, és el
moment en què la salvació de Déu apareixerà amb tota la seva força i claredat.
Totes les religions
anomenades teistes, és a dir, les que creuen en un Déu “personal” (que pensa i
estima) creador, provident i remunerador, afirmen que la vida no s’acaba amb la
mort, sinó que hi ha vida més enllà de la vida. Amb això, aquestes religions
coincideixen amb el punt de vista de la filosofia no materialista que postula
la immortalitat de l’esperit humà, és a dir, l’ànima, malgrat la catàstrofe de
la mort.
Però a l’hora d’explicar aquesta fe,
les esmentades religions difereixen entre elles. En concret, el cristianisme,
quan parla del més enllà de la mort, ho fa amb clau resurreccionista.
- El
cristianisme, d’entrada, no té una doctrina escatològica pròpia, sinó que
recull l’escatologia del poble de l’Antiga Aliança, un poble que, avesat a
la terra, i a la terra aspra del desert, veu en la mort, només, una manera
de reunir-se amb els “pares” (Abraham, Isaac, Jacob, bàsicament). A poc a
poc, aquest poble, donada l’experiència dels fracassos nacionals, es
comença a plantejar, d’una banda, la contradicció entre el seu Déu, el
Vivent, i la Mort,
que apareix com la gran enemiga de Déu i dels homes i, d’una altra, la
contradicció entre el destí de l’injust, que sovint té tota mena
d’avantatges, i el del just, que s’ho passa malament; i, per aquest camí,
albira a l’horitzó un esdeveniment final que farà justícia als uns i als
altres (el càstig o el premi, segons el que hom ha obrat). Més tard, i ja
en contacte amb l’hel·lenisme, aquest poble comença a donar cos a la
doctrina de la immortalitat personal, encara que en cap moment dóna per
suposada l’existència d’una ànima personal i immortal.
- Ara bé, els
darrers esdeveniments que va viure el poble d’Israel, com ara la
persecució sagnant dels selèucides, donaren ocasió a posar en vigència una
doctrina, la de la resurrecció dels morts, heretada dels avantpassats,
però que vivia una situació de latència. I la formulació és aquesta: qual
arribi el darrer dia, el dia del Judici universal i de la destrucció del
món present, Déu farà que els qui hauran viscut fidels a l’Aliança ressuscitin
a la vida, una vida sense fi. Naturalment, no tots entenien la
resurrecció de la mateixa manera: n’hi havia que imaginaven la resurrecció
com un tornar a la vida d’abans, totalment millorada, i n’hi havia que
imaginaven la resurrecció dels morts com l’ingrés de tota la persona en la
vida de Déu i en la comunió dels salvats.
L’afirmació cristiana per
excel·lència és que Déu ha ressuscitat Jesús d’entre els morts i, per tant, que
Jesús és el primer dels qui ressuscitaran i que tots els qui moren
ressuscitaran amb Crist i, amb ell, entraran en la vida eterna; però aquesta
afirmació té un segon aspecte que cal no oblidar: que per la fe ja hem
ressuscitat i posseïm l’antídot que ens fa invulnerables a la mort, de tal
manera que quan la mort, la nostra mort, arribi, en voler-nos matar, morirà
(semblantment a com l’abella, en clavar el seu agulló, mor).
-
La mort,
per als cristians, és un mal (no és cap bé). La fe cristiana no ens permet
devaluar la mort com si fos un accident que no afectés el nucli de la nostra
vida. Segons la doctrina cristiana, en la mort apareix amb tota la seva força
la malícia del pecat. D’altra banda, la mort de qualsevol persona és una mena
d’amputació que sofrim la resta de vivents: alguna cosa mor de nosaltres, o
tots morim una mica, quan una persona mor.
-
En la
mort ho perdem tot: perdem la vida. Perquè, de vida, n’hi ha una de sola, la
vida que comencem a viure quan som concebuts en el si de la nostra mare i que
perdem en morir. La mort és l’eclipsi total de la persona que, sense l’actuació
de Déu en el precís moment de la mort, resta totalment anul·lada. És cert que,
en morir, ho perdem tot, tot menys l’amor amb què hem estat estimats, especialment
l’amor de Jesucrist que ens manté units a ell. Jo, en morir, ho perdré tot,
però jo no em perdré.
-
Però és
precisament en aquest moment de la mort quan fa acte de presència la poderosa
actuació de Déu, que ha ressuscitat Jesús d’entre els morts, un moment, doncs,
en el qual el Ressuscitat ens pren amb ell, per tal de viure sempre. De fet,
amb la mort s’acaba la vida d’una persona, però hem d’entendre bé què
vol dir, en aquest cas, el verb “acabar”. De fet, la paraula “acabar” té un
sentit positiu, diferent del de desaparèixer o deixar d’existir: vol dir
acompliment o coronació d’alguna cosa que s’estava fent o s’estava construint
(com quan diem: finalment, aquest edifici s’ha acabat, o quan diem que un
estudiant ha acabat la seva carrera). Més enllà de la mort, no hi ha una altra
vida, sinó que amb la mort la persona que mor assoleix la plenitud de la seva
vida.
Els cristians creiem i esperem la
resurrecció dels morts, un esdeveniment que situem al final de la història i,
segons l’Escriptura, caldria entendre’l com la gran convocatòria de tots els
salvats, per tal que surtin a rebre el Senyor ressuscitat que torna. Aquesta és
la resurrecció del darrer dia, tantes vegades proclamada en els textos del Nou
Testament, una resurrecció corporal, que no hem d’entendre en forma
material, com si, en ressuscitar, recuperéssim el cos que la mort ha destruït. Cos,
en aquest cas vol dir “persona”, i la persona, que no és el cos, és molt més
que una simple ànima immortal.
En qualsevol cas, hem de situar el
misteri de la resurrecció dels morts en la perspectiva de la parusia
(manifestació) del Senyor ressuscitat, que vindrà a jutjar els vius i els
morts. Aquest judici, no l’hem d’entendre pròpiament a l’estil dels judicis
dels tribunals humans, que condemnen els culpables i absolen els innocents.
Segons l’evangeli de Joan, un judici d’aquesta mena va tenir lloc en la creu de
Jesús. El Judici Final, més que un acte de retribució o de condemna, és el
moment en què la salvació de Déu apareixerà amb tota la seva força i claredat.