La laïcitat no ha
de fer por, no hauria de fer por. La laïcitat de l’Estat, vull dir, perquè, de
laïcitat, no n’hi ha d’altre. Si la laïcitat no s’entén com a
no-confessionalitat de l’Estat – l’Estat
és “laic” -, sinó com una altra cosa, ja no és laïcitat. Però si la laïcitat és
la forma més idònia de l’organització política de la societat civil, això deu
voler dir que la laïcitat no és tan dolenta com creuen alguns, sinó que, més
aviat, ha de tenir, si més no, algunes coses bones.
D’entrada, una de les coses bones de
la laïcitat és que remet, sense complexos, a “laic” i n’assenyala els aspectes
positius. “Laic” és un concepte oposat a “religiós”. A l’antic Israel, la
societat estava dividida bàsicament en dos grans grups: els “clergues”
(sacerdots i levites) i els “laics” (Jesús, per cert, fou un “laic”). Els
primers estaven dedicats al culte, i vivien d’aquesta dedicació; els segons,
estaven dedicats a les altres feines, estaven obligats a oferir les ofrenes del
culte (que havien de pagar de la seva butxaca) i a mantenir els clergues.
L’Església, com a organització que pretén tenir com a norma la persona i
l’evangeli de Jesús, s’instal·la en el món com una comunitat de persones que no
té com a característica una configuració “religiosa” sinó més aviat “laica”:
fou amb el temps que l’Església i el cristianisme esdevindran indiscutiblement
una religió, una nova religió que s’autoproclamarà com a vertadera, com l’única
vertadera.
La religió no és dolenta; tot el
contrari: malgrat les seves indubtables patologies, la religió no sols ha
servit i serveix perquè les “cadenes s’amoroseixin” (Karl Marx), sinó que obre
uns horitzons que permeten albirar un més enllà de totes les coses. Jo he vist
i he sentit el batec de la religió com l’impuls que ha posat dempeus a molts
pobres a l’Amèrica Llatina. La teologia, com és sabut, és la gramàtica de la
fe. La teologia “pensa” la fe (afegeix pensament a les creences). La teologia
parteix de la Paraula
de Déu, però aquesta Paraula Déu l’ha dit “sense consonants” i la teologia ha
de cercar en el “lloc” que cregui més adient les “consonants” perquè aquesta
Paraula “tingui sentit”, i jo penso que un “lloc” molt adient és precisament la
laïcitat de la nostra societat. Si ho fa, la teologia pot ajudar l’Església a
descobrir, d’acord amb el “sentit del Poble de Déu”, el significat d’una
“estructura laïcal” que substitueixi l’estructura clerical que, amb el temps,
l’ha conformada.
Una Església de base o d’estructura
laïcal és una Església que no sols obre les portes, sense reserves, als laics i
laiques i a llur potencial de pensament i de creativitat, sinó que s’entén a si
mateixa com a totalment destinada al món i, per tant, permet i estimula
l’autèntica vocació dels laics i laiques, que no és ajudar els clergues en la
seva missió – una ajuda que els hi escau
plenament -, sinó assumir la part de responsabilitat de l’acció en el món que
correspon a tota l’Església. És evident que, perquè sigui així, les comunitats
cristians haurien de prioritzar la centralitat de la Paraula de Déu, per tal
que aquesta mateixa Paraula dinamitzi l’acció dels laics i laiques perquè
siguin ”sal i llum” i que ho facin compromesos amb les instàncies d’aquest món
on es fan realitat o es poden fer realitat els ideals de justícia, llibertat,
igualtat i solidaritat que configuren el Regne de Déu. Segur que el retorn dels
laics i laiques a la comunitat cristiana després d’aquesta “missió en el món”
ajudarà perquè l’Església aprengui del món a ser més justa, lliure, igualitària
i solidària de com ho és ara. I els clergues aniran comprenent que, en virtut
del ministeri ordenat, són i han de ser els seus servidors.