Que ningú s’espanti
pel títol d’aquest article: penso tocar de peus a terra. La paraula “laïcitat”,
gràcies a Déu, ha sortit del foc de l’infern on havia estat condemnada i ha
aconseguit la benedicció papal. Com diu el papa Francesc, la laïcitat és la
forma més idònia de com s’ha d’organitzar la societat civil i política.
Perquè d’això es tracta. Després
d’una colla d’anys, d’una colla de segles, en què havien regnat sense discussió
la teoria i la praxi del “cesaropapisme” (el poder civil governava l’Església)
i/o la teoria i la praxi de la “teocràcia” (el poder eclesiàstic governava la
societat civil i política), finalment, a l’Occident, s’ha imposat en general la
teoria i la praxi de la “separació” dels poders amb la conseqüent limitació de
llurs espais d’influència. Val a dir, però, que aquesta nova situació no ha
estat sempre del tot pacífica. Les coses comencen amb la Il·lustració, que és un
moviment que s’inicia a França amb l’Enciclopèdia i després passa a Alemanya,
un moviment que pretén aconseguir alliberar-se de la tutela religiosa a nivell
de pensament i a nivell d’organització social i política; i, a partir d’aquest
moment, els Estats moderns, per tal de disminuir el poder de l’Església i la
seva influència en la població, comencen a practicar el sistema de la
desamortització (els béns de l’Església passen al domini de l’Estat) i a
bastir-se d’una legislació que posa en marxa una “secularització” de la
societat (ensenyament públic, sanitat pública, regulació civil dels matrimonis
i de les defuncions, etc.) que, en més d’una ocasió, ha derivat a una
marginació de l’Església i de les seves institucions.
L’Església no ha estat impassible
davant el fet de la secularització. D’una banda, hi ha vist un atemptat contra
els valors tradicionals que ella defensava i la pèrdua del sentit moral i,
d’una altra, va condemnar en un principi aquesta separació, com a contrària a
la voluntat de Déu, i posteriorment ha defensat i ha posat en marxa els mecanismes
necessaris per a conservar sobre la societat civil un poder “indirecte” (alguns
d’aquestes mecanismes han estat sens dubte els “concordats” entre la
Santa Seu i els diversos Estats i la
proliferació i potenciació de les “nunciatures apostòliques”). I el cert és que
l’Església catòlica, malgrat l’acceptació més o menys convençuda de la
separació esmentada, ha continuat en molts països, Espanya entre altres,
gaudint d’una situació de privilegi, sobretot en matèria de finançament.
La laïcitat diu una cosa molt simple: que
l’Estat no és de cap manera confessional i, per tant, que, com a tal, no està
adscrit a cap religió, per bé que es considera amb el deure de defensar la
religió com un bé privat dels individus. No es tracta, doncs, d’una enemistat i
menys encara d’una declaració de guerra, la qual cosa no vol dir que els estats
moderns, en virtut de la laïcitat, vegin amb bons ulls els privilegis de que
gaudeix, posem per cas l’Església catòlica. La laïcitat, tanmateix, deixa de
ser-ho i comença a ser sectarisme quan les autoritats civils malden, o així ho
sembla, per fomentar una laïcització de les festes, dels costums i dels hàbits
de les persones i dels grups humans, en nom precisament d’aquesta laïcitat. Una
celebració, per molt religiosa que sigui, quan és per tradició una celebració
que dóna sentit a una festa popular (la Festa
Major, per exemple), hauria de comptar amb la presència de
les autoritats civils.
És evident que l’Església, si
accepta com a normal la laïcitat dels Estats, haurà de plantejar d’una altra
manera la seva acció en la societat. Però d’això en parlaré en el proper
article.