De quina fe parlo? És evident que fe és sinònim de creure, i
creure té dos significats: obeir (fer el que se’t mana) i acceptar com a
vertader allò que no veus o no entens; i aquí, en el context d’aquest article,
creure vol dir el segon i no el primer. Però també és cert que fe és sinònim de
confiar i, per tant, vol dir fiar-se d’una persona fins al punt de deixar en
les seves mans el present i el futur d’un mateix. Finalment, quan parlem de fe,
sovint ens referim al conjunt de les coses que creiem i, en aquest sentit,
parlem de la fe cristiana com el conjunt de creences religioses que configuren
el ser cristià i que estan sintetitzades en el Credo. D’aquest tercer aspecte
de la fe no en parlaré en aquest article.
¿Serveix d’alguna cosa creure en Déu o
en Jesucrist? O, dit amb altres paraules, què ofereixen o què donen Déu o
Jesucrist als qui hi creuen? I, en conseqüència, què és el que no tenen o què
els falta als qui no hi creuen? Per respondre a aquesta pregunta, d’entrada cal
clarificar, ni que sigui molt esquemàticament, què entenem per Déu i, en el
nostre cas, què entenem pel Déu de nostre Senyor Jesucrist. I el primer que se
m’acut és que aquest Déu no és un penyal segur on fonamento la meva existència
ni un oracle infal·lible que em diu, amb pèls i senyals, com i què són les
coses i com m’haig de comportar per dins i per fora. Déu és més aviat l’últim
horitzó de tot el que existeix (i, per tant, de mi mateix) i és també el
silenci que invita a la contemplació i a la recerca humil i sincera.
Jesucrist és (o així l’entenem els
cristians) la força i la paraula d’aquest Déu, una força que el situa a
l’interior de les nostres vides i la paraula que ens diu que, a Déu, el
trobarem en el germà i que el silenci de Déu ha resplendit en el llenguatge
paradoxal de la creu. ¿Serveix d’alguna cosa creure això? Segur que per als que
hi creuen serveix, i molt, i són molts els creients que en donarien testimoni.
I aquesta experiència de Déu segur que els falta als qui no creuen, per bé que
poden dir, convençuts o no, que no la necessiten per a viure i per a trobar
sentit a la vida.
Probablement hem sentit més d’una
vegada una expressió com aquesta: “La fe fa miracles”. En aquest cas la fe és
la confiança que posem en nosaltres mateixos, en una altra persona o en Déu. I
la confiança, en aquest cas, és la constància en l’esforç, la lluita fins al
final. Per a refermar el poder d’aquesta fe l’evangeli diu: “Només que
tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: <Arrenca’t de
soca rel i planta’t al mig del mar>, i us obeiria” (Lc 17,6). Tots hem
conegut gent d’aquesta mena, gent que, tot i patir els efectes d’un càncer
cruel, han estat capaços de continuar vivint i de contagiar optimisme; en
qualsevol cas, són els cecs que han vist, els muts que han parlat, els sords
que han sentit i els paralítics que han caminat. I que malgrat el fracàs final,
han deixar una estela de coratge sense límit.
Hi ha una cosa de la fe que em sembla
literalment nefasta. La fe, vull dir, que espera recompensa. Som molts, o així
ho espero, que, com jo, hem mirat de ser creients, però sempre hem pensat que
la fe és un do. Som molts, o així ho espero, que, com jo, hem volgut fer del do
de la fe un compromís per a la vida. Però, al final, hem arribat a la
conclusió: “Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que
havíem de fer” (Lc 17,10). I arribar a aquesta conclusió, al marge de qualsevol
reconeixement que ve de fora, és una passada!